aNDRòMiNa: Soria (1): les petjades del Batallador

Castell de Berlanga de Duero i, als peus, l'antiga
muralla medieval del recinte urbà

Tal com fiu l'estiu passat, he fet rumb a terres castellanes. I la meua primera parada fou a l'ermitori de San Baudelio, a prop de Berlanga de Duero. La raó és molt senzilla: és un edifici els orígens del qual es perden en el temps i que és, a més a més, una autèntica joia artística. De fet, les seues pintures murals romàniques foren de les primeres en ser arrencades i venudes als marxants d'art americans, de manera que avui es poden contemplar a diferents museus dels Estats Units; les poques que quedaren, foren arrencades més endavant i s'exposen al Museo del Prado.

Aquestes pintures emparenten l'art d'aquest territori amb el de la Ribagorça, concretament amb l'estil pictòric de la vall de Boí. I la raó l'hem de trobar en un viatge, un desplaçament poblacional produït en el període d'Alfons I el Batallador.

Si voleu llegir sobre les vides de Ferran I de Lleó i Alfons I el Batallador, vos assegure que restareu entretinguts una bona estona: els periples militars, dinàstics i polítics del seus regnats són dignes d'una sèrie de Netflix. Al primer monarca devem la conquesta del territori on és Berlanga; al segon, la seua colonització. Però, per què un rei aragonés?

Hem de remuntar-nos al regnat d'Alfons VI de Lleó, l'hereu del qual, Sanç, va morir a la batalla d'Uclès. Així doncs, el rei va decidir casar la seua filla Urraca amb el monaraca aragonés, que als seus trenta anys i escaig encara estava fadrí i sense compromís.

El regnat del Batallador a Castella, Lleó, Galícia i Toledo —acabada de prendre—, no va ser un camí de roses: revoltes, insurreccions, oposicions vàries... Però el ben cert és que va promoure la repoblació de molts indrets, entre ells aquest. I és ací on podem imaginar un grapat d'artistes establerts a la Ribagorça que, motivats pels avantatges concedits a les cartes pobles, van decidir emprendre un viatge cap a terres de Castella.

El dubte que em queda és, en cas de dur a les últimes conseqüències l'estupiditat aquella que afirma que «el romànic és l'art nacional de Catalunya», si Berlanga del Duero hauria de ser annexionada a Lleida per tenir una mostra tan valuosa d'aquest art tan «nacional».

I és que, en el camp de l'art, les fronteres es desdibuixen. Parlar d'un art nacional és com parlar d'un aire nacional: és, senzillament, ridícul. Els artistes viatgen, es copien, s'influeixen i recreen. L'art acaba transcendint el temps i els llocs.

III

El bestiari de San Baudelio recorda, en efecte, al de Sant Joan de Boí. Però més enllà de les pintures, l'edifici ofereix diferents claus interpretatives. Sota el meu punt de vista, l'antiga ermita mossàrab devia consistir amb el cub aixoplugat per la fantàstica palmera de pedra característica de l'edifici; més tard, els musulmans devien convertir l'ermita en una mesquita, tot incloent un mihrab. Aquest va ser, al seu torn, profanat pels posteriors estadants de l'edifici, que van construir un absis preromànic. Finalment, alguna comunitat monàstica va construir la tribuna que ocupa el costat occidental per encarregar, en acabant, la decoració pictòrica ja en època romànica.

De Berlanga de Duero, per altra banda, destaca el seu castell i la façana de l'antic palau renaixentista dels marquesos de Berlanga. El castell és una antiga fortalesa medieval reformada ja al segle XVI per adaptar el seu sistema defensiu a l'artilleria. En aquest moment, els llavors senyors de Berlanga van emprendre una sèrie de reformes urbanes per convertir la vila en una autèntica ciutat renaixentista, amb pretensions d'esdevenir una seu ducal: van ordenar l'enderroc de les deu esglésies romàniques medievals, emprades com a cantera per construir la col·legiata, van reformar la fortalesa i, per últim van construir un dels palaus més fastuosos de tota la península. Malauradament, fou saquejat pels francesos i emprat com a cantera pels habitants de Berlanga i dels pobles veïns. Només en queda la façana.

La visita a la col·legiata i el palau em deixa un sabor de decadència. El retaule barroc, desmesurat; el palau; ruïnós. Dels valors suposats de veneració que van moure la seua construcció, només n'ha quedat un evident afany de perdurabilitat i de grandesa. Un afany que ha estat en part fútil i inútil, ja que els seus signes han estat espoliats i, en realitat, no transmeten gaire cosa més enllà d'haver-se convertit en elements d'un circuit turístic.

Abans d'emprendre el trajecte cap a Burgos encara faig parada a Almazán. De nou, una joia artística: l'església de San Miguel és una altra mostra de simbiosi o mestissatge artístic i cultural: el romànic es mescla ací amb l'art islàmic d'època califal. Així, el cimbori és sustentat per una volta nervada emparentada amb les de la mesquita de Còrdova o la mesquita del Crist de la Llum de Toledo. Impressionant!

Aprofite per passejar pel poble i baixar al museu d'escultura a l'aire lliure, a la ribera del Duero. Un lloc agradable i fresquet per dinar.

SAN BAUDELIO