aNDRòMiNa: Burgos (4): foscor absoluta

Primeres vistes sobre Las Merindades

De vegades es pot tenir sort. I de vegades es pot tenir sort més d'una vegada. En efecte, si el dia anterior tinguí la sort de visitar San Andrés de Arroyo amb només dues persones més, el mateix em va passar a la cova Palomera a Ojo Guareña: un grup de sis va anul·lar la seua reserva i vaig visitar la cova amb un matrimoni de Madrid. Eren també respectuosos, amants de la natura i del senderisme. A més, ens va tocar el millor guia per acompanyar-nos durant quatre hores pels dos quilòmetres i mig de galeries: un espeleòleg que estimava la cova i l'havia estudiada a fons.

Les galeries del Ojo Guareña, amb els més de cent vint quilòmetres de longitud total que sumen, són un dels complexos càrstics més grans del món. Paga molt la pena la seua visita!

Mentre esperem que arribe el guia, converse amb el matrimoni de Madrid; ambdós tenen arrels familiars a un poble proper. Els comente que inicialment tenia prevista una ruta fins al Ventanón i se sorprenen: —Llevamos más de treinta años veraneando por la zona y hasta el año pasado no sabíamos que existía el Ventanón, y tú vienes de Valencia y ya lo conoces...—.

Coses del turisme... i de Wikiloc!

III

Igual que féiem nosaltres, moltíssims sers humans s'havien endinsat a la cova des de temps immemorials. De fet, hi ha a les galeries algunes cavitats decorades amb art prehistòric, tot i que tancades al públic per motiu de conservació. També s'hi han trobat dos cossos. En primer lloc, un enterrament de l'Edat del Bronze, amb el seu aixovar, situat curosament a una cornisa del sostre d'una de les galeries per on passem. Aquest indret el mantenia estalvi de les avingudes del riu que encara avui inunden la galeria en època de pluges: no només coneixien la cova, sinó que sabien com es comportava el riu al seu interior durant les diferents èpoques de l'any.

L'altre cos, datat a l'Edat de Ferro, no va ser enterrat allà, sinó que és d'un individu que va morir accidentalment dins de la cova. Va entrar-hi amb una torxa i, malauradament, se li va apagar lluny de l'eixida. L'individu va esperar que algú vingués a rescatar-lo; va fabricar una espècie de bol amb fang que l'aigua d'una filtració del sostre omplia... Però va esperar en va. Els seus ossos van ser trobats en postura fetal: degué morir mort de fred.

Ens preguntem què va dur a aquell individu a entrar dins de la cova en eixes condicions... Jo crec que sempre hem tingut una part irracional, inconscient i aventurera: el mateix que dugué a aquest jove a endinsar-se a la cova ens ha portat a posar un peu en la Lluna. A més a més, fa milers d'anys la cova encara tenia encara un caràcter mistèric, diví, que avui en part ha perdut... Qui sap què esperava descobrir aquesta persona!

En un moment donat el guia ens demana que enfoquem el sostre. Curiosament, apareix un cel estrellat: milers d'estrelles daurades i platejades apareixen sobre els nostres caps. Però, és clar, no són estels: són colònies bacterianes. Un bri d'esperança: potser, en cas que ens carreguem la vida fora de la cova, seran les encarregades de generar noves formes de vida d'ací milions d'anys...

No són els únics éssers vius de la cova. Veiem també un centpeus i alguna aranya perduda fent una inútil teranyina: allà no li servirà de res (segurament, ha vingut entre la roba d'algun visitant).

Però, sens dubte, l'experiència més bonica la tenim a la sala del Cacique (malnom d'un dels espeleòlegs que va explorar la cova fa uns anys). Allà el guia ens demana que apaguem els llums: ens quedem en la fosca més absoluta. El silenci, però, no ho és: són milers de petites gotes les que, en la seua caiguda, s'encarreguen d'interpretar una música difícil d'oblidar.

Potser és l'experiència que més m'ha agradat de tot el viatge. Érem a més de vuitanta metres sota terra.

Com no, no tothom que visita la cova té la mateixa sensibilitat. En alguns indrets hi ha signes evidents de vandalisme, tot i que les visites es realitzen en petit grup i amb la supervisió dels guies. Hi ha qui és capaç, doncs, d'esperar que el guia es despiste per demostrar com d'imbècil pot arribar a ser un ésser humà. També hi ha que actua mogut pel despropòsit: malgrat que per visitar la cova cal unes condicions físiques mínimes i un calcer adequat, hi ha qui ha insistit en fer la visita fins i tot amb crosses. Evidentment, l'experiència acabà amb un accident que ha fastidiat la visita a tota la resta de persones, que hagueren de sortir de seguida per deixar que els metges del SAMU s'emportaren al figura.

He dit despropòsit? Podem dir-li també egoisme.

VII

En eixir de la Palomera encara em dona temps a fer la visita a l'ermita-cova de San Tirso. És curiós: l'ajuntament del poble es reunia a la cova fins que ja ben entrat el segle XX es va construir l'edifici de la casa de la vila; prèviament ho havia fet al voltant d'una alzina que es creia màgica, situada a sobre de la cavitat.

La cova resulta curiosa i interessant. Hi ha en ella unes sitges d'època visigòtica, on els habitants de la zona amagaven el blat per protegir-lo dels assalts dels invasors islàmics. El guia fa molt bé de matisar: no es tracta de pensar que els invasors eren els dolents d'una pel·lícula. Eren dues elits en conflicte, i tant una com l'altra empraven les mateixes tàctiques de guerra quan s'atacava el territori controlat per l'enemic... (Segur que a algú, que ja s'havia emocionat pensant en Don Pelayo, li ha sentat tort el comentari).

Al final de la visita entrem a la part de la cavitat on hi ha l'ermita. Inicialment fou dedicada a Sant Tirs però, com que la seua festivitat cau en hivern, es va dedicar també a Sant Bartomeu, el dia del qual coincideix amb les festes de la collita. Les pintures de la cova, però, es dediquen al martiri de Sant Tirs. A sota hi ha representats alguns dels miracles del sant, i una de les representacions serveix per humiliar una de les minories ètniques de Las Merindades: els pasiegos. En efecte, en l'anomenat «miracle de la pasiega» es representa com la noia demana a Sant Tirs que li salve el contingut d'unes sitges que porta en caure a una sima. El sant salva el blat, però la pasiega mor: ha preferit conservar els bens materials, per avara, que no pas la vida. Tots els pasiegos havien de suportar aquesta petita humiliació durant els aplecs anuals que es feien a l'ermita.

N'isc content: he visitat l'ermita-cova amb un munt de gent, però tothom ha estat respectuós i l'experiència ha estat agradable.

VIII

En acabar de dinar vora el lloc on el Guareña s'endinsa a les profunditats de la terra, faig un passeig per la contrada: cotxe, paisatge i bona música. Aprofite per visitar San Pantaleón de Losa i Frías. El primer poble és espectacular: al capdamunt d'una gran penya en forma de vaixell hi ha una de les esglésies romàniques més curioses que he vist; el paisatge des d'allà és, a més, espaterrant. Frías és un lloc agradabilíssim. Hi passaria tot un estiu: el riu, els carrerons del poble, el paisatge, els boscos i tantes coses a fer als voltants!

Ara ja només queda el trajecte d'autovia fins a León. Aprofite per fer una parada a Sahagún i passejar-hi mentre cau el dia. Em sorprenen les esglésies de San Tirso i San Lorenzo, d'estil romànic mudèjar. I, per descomptat, un bon sopar a la plaça més animada del poble.

Estic cansat, cansat... cansat!