Palencia (1): converses

 

Capitell de l'Orestíada, a Frómista
(còpia amb cable de la llum)

I

El quart dia del meu viatge per terres castellanes el dedique a veure pedres. Però, a través de, o gràcies a les pedres, tinc l'ocasió d'escoltar alguns testimonis de vida força interessants que potser siguen un dels elements pels quals ha pagat la pena el viatge.

La ruta que faig transcorre pel nord de la província de Palència. Alguns dels indrets que tenia en ment visitar m'han estat aconsellats una i altra vegada en un dels grups de Facebook en què els amants del romànic compartim consells i troballes. D'altres, senzillament, me'ls he trobat pel camí: no sabria dir quins m'han encisat més!

Potser vos direu que com m'ha donat tant de sí un dia... I és que, senzillament, n'he llegit tant d'aquests indrets que, d'entrada, els conec força. A més a més, me n'estudie els horaris i les distàncies: abans de posar-me en marxa he quadrat un tetris que, malgrat tot, permet improvisar i trobar-se sorpreses! M'agrada exprimir al màxim les ocasions: tal vegada no es tornen a repetir mai...

II

Frómista: en el grup d'amants del romànic que he esmentat, sovint escolte opinions desfavorables d'aquesta església. La consideren mancada d'encant per «massa perfecta». Jo l'he trobada, contràriament, espectacular. San Martín de Tours de Frómista formava part d'un priorat cluniacenc que era un punt de connexió entre la península i la resta d'Europa pels volts de l'any mil a través de l'artèria del Camí de Sant Jaume. En l'edifici semblen haver-se ajuntat totes aquelles característiques que, sota el punt de vista de l'historiador de l'art, defineixen un romànic pur, si és es pot parlar de "puresa" en el món de l'art.

Per damunt de tots els tresors artístics i iconogràfics que es conserven al temple fa temps que estic enamorat del capitell anomenat «de l'Orestíada», on es pot contemplar Orestes assassinant sa mare. És una de les evidències que indiquen que els artistes del romànic, malgrat haver estat considerats rústics i poc instruïts, coneixien i s'inspiraven en la mitologia i l'art de l'Antiguitat, tant de Roma com d'altres pobles d'Orient.

Malauradament, a principis del segle XX, aprofitant que van davallar el capitell per restaurar-lo, algú el va mutilar: no veia apropiats ni aquell nu ni aquella escena per a un element situat al presbiteri. Intransigència, fanatisme, dogmatisme, ignorància, moralisme, insensibilitat i imbecil·litat en un sol acte. Molt trist. (Molt probablement, l'autor de la destrossa degué de ser algun clergue que oficiava a l'església i que en devia d'estar indignat, de veure diàriament aquell capitell).

III

Mentre espere que òbriguen San Martín, m'assec al solet (sí, a eixes hores, per aquells indrets, encara fa frescoreta malgrat estar en ple estiu). Al meu costat una peregrina parla amb una companya de camí dels típics temes espirituals i místics que solen ocupar els peregrins commoguts per l'experiència del trànsit: nafres, dolors, suors i roba bruta. M'espante: parlen un valencià de la Ribera amb expressions molt familiars i la cara d'una de les xiques em sona molt... Fan olor d'Algemesí.

Al costat de la carretera entre Frómista i Carrión de los Condes hi ha un tram del Camí de Sant Jaume. Veig gent que camina i muir d'enveja. Crec que és un dels trams més durs, però alhora més sublims: sol, calor i camps de blat que es perden en l'horitzó. Recórrer-lo no només demostra un afany autèntic per caminar i pel Camí, sinó que deu transmetre un grapat molt intens de sensacions. Diuen, però, que és el pitjor tram: podem intuir els interessos de qui ho afirma.

IV

Carrión de los Condes era la meua propera parada, però enmig del camí em trobe una mole de pedra que s'imposa a les construccions dels voltants i que esdevé una espècie de far als peregrins: és Santa Maria la Blanca, a Villalcázar de Sirga. 

No m'hi puc estar de fer una parada i esperar-me'n a l'obertura per tal de visitar l'indret on, segons s'afirma, Alfons X el Savi va inspirar-se per compondre les seues Cantigas. Santa Maria la Blanca és una construcció templera de transició entre el romànic i el gòtic, amb clares influències cistercenques. El retaule major és impressionant.

V

A Carrión de los Condes m'assalten conjuntament la decepció i la sorpresa. La primera, en veure com el Camí de Sant Jaume ha esdevingut amb els anys un mecanisme per pentinar les butxaques dels peregrins. Recorde que quan fiu un tram de Camí fa uns anys no vaig pagar per entrar a cap església. A Carrión, en canvi, l'església de Santa María rep els visitants que entren a l'antic recinte clos de la vila: l'han desmantellat i l'han convertit en un espai expositiu on s'exhibeixen els propis objectes de culte de l'església. S'ha de pagar cinc euros per entrar. No em direu si aquesta no és una manera de malmetre el sentit que té el propi pelegrinatge a Santiago. Ciutat que, per la seua banda, també està essent devorada pel negoci "xacobeo". 

Tres quarts del mateix per a l'església de Santiago. Tot i això, en aquesta allò interessant resta a la façana: una Maiestas Domini, rodejada per l'apostolat, presideix la façana principal del temple. Un dels exemples més perfectes d'escultura romànica. M'enamora!

VI

Als afores de Carrión es troba el monestir de San Zoilo. Resten pocs elements romànics de la construcció primitiva, però el claustre renaixentista és una autèntica joia artística. Sortosament, tinc l'oportunitat de passejar-m'hi sol fins que... S'obri una porta que dona al parador de turisme contigu i algú crida un «¿dónde pongo la mesa?».

Sembla ser que en pocs minuts se celebrarà un piscolabis al claustre. Marxe corrents com un esperitat, però content del moment de tranquil·litat i les sensacions que he tingut en aqueix lloc.

VII

Del cor del camí a Santiago faig rumb cap a la comarca de La Ojeda. El primer poble on pare, per qüestió d'horaris i per acabar d'aprofitar el matí, és Moarves. Allà hi ha un dels monuments més impressionants del romànic palentí: l'església de San Juan. Sobre la portada se situa un fris escultòric que s'inspira alhora que supera el de Carrión de los Condes, on es representen els mateixos elements que allà: una Maiestas Domini, rodejada en aquest cas pel Tetramorfos, i l'apostolat. El fris és tan grandiós que supera l'amplada de la mateixa portada, de manera que els laterals d'aquest són sustentats per dues mènsules esculpides.

VIII

Si aneu per San Juan de Moarves, potser trobeu un home gran que rep el visitant. En el moment que jo arribí, aquest senyor no em feu gaire cas i atenia altres dues persones que enraonaven de coses del poble. Quan aquests ja havien marxat, s'apropà a mi i em demanà disculpes: —Ya sabe cómo van las cosas en los pueblos, o haces caso o ya sabes lo que te espera...

Si créieu mort el futur imperfet de subjuntiu del castellà, estàveu equivocats: és ben viu per aquelles contrades. Em vaig trobar algú que, primerament, volia saber per què havia anat a veure aquella església. Bé, no m'ho preguntà directament, sinó que em va demanar per què creia important aquella portada. Així doncs, em vaig esplaiar: el missatge del judici, el llibre tancat com a símbol que havia acabat, els tres dits que beneeixen, signe de la Trinitat; la qualitat de l'obra; les influències rebudes de tot arreu: els arcs polilobulats d'influència islàmica; les columnes amb fust diferent d'influència potser rossellonesa; elements orientals, com la decoració amb esferes; la mescla de la iconografia  dels emperadors de l'època tardoimperial i la cristiana del període bizantí, així com la influència de l'escultura de l'Antiguitat en els vestits dels apòstols o l'afany de moviment mostrat per alguna de les estàtues... 

Ell em va contar les vicissituds de la portada des que ell era xicotet. Primerament, com admirava la qualitat de la pedra, ja que aguantava les inclemències de l'hivern sense a penes deteriorar-se. Em va fer observar que l'escultura del flanc occidental estava desgastada i blanquinosa: era a causa del vent procedent de Galícia, que assota el poble durant l'hivern; les altres escultures, en canvi, quedaven a recer i s'havien conservat gairebé intactes. No podia dir-se això, malauradament, dels capitells: de xiquets jugaven a tirar-los pedres i a competir a veure qui tenia més punteria. —Ahora a ver quién le da al ojo; a ver quién le da a la mano... Cosas de niños, no sabíamos el valor que tenía esto ni tampoco nos lo enseñaron—. Pense que, malauradament, ara tampoc s'ensenya.

Abans de marxar m'explica també una de les incògnites iconogràfiques de la pila baptismal: Crist apareix acompanyat per tretze personatges, i no dotze. Apunte que potser el tretzé personatge és el Baptista, a qui es dedica l'església i bateja el mateix Crist. També m'explica la història de les imatges de la Mare de Déu que s'han col·locat sobre l'altar: una, la Virgen de la Encina, procedia d'un santuari proper on, antigament, es feia una important romeria; l'altra era la Virgen de las Tormentas. Aquesta era passejada pels camps cada volta que la pedra amenaçava la collita. —Ya ve, cosas que se hacían antes. La gente estaba convencida que eso ayudaría. Ahora está allí arriba, no sé si han querido que desde allí pueda ver si va a llover—.

Un món que s'acaba... o que s'ha acabat del tot.

IX

Després de la visita a San Juan, busque pels voltants del poble un lloc agradable on dinar, i el trobe sota uns xops, al costat d'un rierol: el paradís! En havent-me descansat, comence la ruta cap a Aguilar de Campoo fent parada per diferents indrets de La Ojeda. Em sorprén tot: el paisatge, els tresors artístics que vaig trobant-me, el silenci dels llocs. La Ojeda es pot comparar a la Vall de Boí o a la Vall d'en Bas. Cada església romànica que trobe és una autèntica joieta: Santa Eufemia de Cozuelos, San Pelayo (aquesta, d'estil llombard d'influència catalana i aragonesa), Santa Cecília o Santa Olalla. En aquesta darrera es conserven les restes de la decoració pictòrica: algunes escenes romanen pràcticament intactes!

X

A Aguilar de Campoo visite Santa Maria la Real, que fou durant segles un convent de frares premonstratesos. Després dels avatars del segle XIX i XX, el cenobi caigué en la ruïna i l'abandó. Un dels xiquets que jugava entre les ruïnes de l'edifici va quedar tan marcat per les seues pedres que va acabar estudiant arquitectura: també és dibuixant i humorista, l'arxiconegut Peridis (José M. Pérez González). Anys després, a través d'una de les primeres escoles-taller d'Espanya, va aconseguir fer realitat el seu anhel de rehabilitar l'edifici tot donant-li un ús, l'educatiu, que el relacionava amb els seus anteriors habitants. En efecte, els premonstratesos en molts indrets s'han dedicat a l'ensenyament: Santa Maria la Real hui és un museu, un institut de secundària i seu de l'escola oficial d'idiomes d'Aguilar de Campoo.

La visita al monestir paga molt la pena. Malauradament, abans de les restauracions, els capitells del claustre i de l'església de major qualitat artística i iconogràfica foren traslladats al Museu Arqueològic Nacional. Tot i això, encara resten obres originals que s'han col·locat junt amb d'altres de construcció moderna amb què estableixen un fort contrast.

XI

Encara no acabí allà la meua ruta! I és que la guia va dir que no podíem marxar d'Aguilar sense pujar a Santa Cecília i contemplar, així, un dels millors capitells de tot el romànic de la península. I així ho vaig fer: com un anyell dut a matar, allà estava jo pujant la muntanya del castell fins a l'església... Cansadíssim!

No em va defraudar: el capitell il·lustra magníficament la matança dels innocents, és una obra sublim. Ja la coneixia, però en aquell moment no recordava que estava a Aguilar.

I ara ja sí: passeig pel poble i sopar. Encara quedava el retorn a Burgos.

XII

Sé que he titulat aquest post "Converses" i només n'he esmentat una. I és que també fiu parada, el La Ojeda, a San Andrés de Arroyo i tinguí la gran fortuna de conversar amb la monja encarregada d'ensenyar el monestir. Ho relataré en el proper post, que aquest m'ha quedat massa llarg!

.....................................................

FRÓMISTA

San Martín de Tours

Bèsties, músics, contorsionistes, al·legories

Pecat original

Capitell de la discòrdia
(per una dona —la veiem a la dreta—?)

San Pedro

CAMÍ DE SANT JAUME: DE FRÓMISTA A VILLALCÁZAR DE SIRGA

Capçalera de l'església de Santa Maria la Blanca. En
aquesta església templera Alfons X el Savi es va inspirar
per compondre Las Cantigas

Portada (detall). A dalt: Maiestas Domini amb apostolat. 
A sota: Escenes de la vida de la Mare de Déu

Portada del transsepte

Magnífic retaule de finals del segle XV, pintat
per un pintor d'origen alemany (Maestro Alejo)

Retaule (Detall)

Transsepte 

Refugi del pelegrí 

CARRIÓN DE LOS CONDES

Santa María

Església de Santiago

Una obra mestra de l'escultura de tots els temps!

Monjos i músics a la portada

Ofici de ferrer (detall de l'arquivolta)

Plaça Major

San Zoilo

Elements romànics trobats en eles darreres restauracions:
portada i sepulcre

El claustre és un llibre obert: hi són representats la major
part de personatges de la Història Sagrada

Biblioteca Jacobea

MOARVES DE OJEDA

A un costat i altre de la finestra de la capçalera: Virgen 
de las Tormentas i Virgen de la Encina.

Pila baptismal romànica

Antic palau abandonat

Si la Maiestas Domini de Carrión era magnífica,
aquesta és sublim!

Apostolat 

Mènsula: lluita de Sant Jordi i el drac

UN PASSEIG PER LA COMARCA DE LA OJEDA FINS A AGUILAR DE CAMPOO

Santa Eufemia de Cozuelos

Capçalera

Los Picos de Europa guaiten en la llunyania!

San Pelayo

Ermita de San Pelayo, possible origen mossàrab,
reformada en estil romànic llobard

Elements de l'anomenat romànic llombard

Tant per l'estil com per la fàbrica, pot afirmar-se
que l'absis és un afegit a una construcció anterior.

Santa Cecília

Ermita de Santa Cecília, un entorn espectacular!

Samsó i el lleó

Influències de San Andrés de Arroyo

Santa Olalla del Barrio de Santa María

De nou, un entorn espectacular!

Sobrietat cistercenca

Pintures romàniques conservades

El Pecat Original

L'àngel a la llinda de la finestra és una meravella!

AGUILAR DE CAMPOO

Vista del castell

Monestir de Santa Maria la Real

Aula capitular

De nou, la influència de San Andrés de Arroyo

Copia del capitell que hui es conserva al Museu
Arqueològic Nacional

Església de Santa Cecilia

Només per poder contemplar aquesta obra mestra
del romànic paga la pena haver pujat fins ací!

Vistes d'Aguilar des de l'ermita

Mercat medieval davant de la Colegiata
de San  Miguel