aNDRòMiNa: Quatre dies, sis rutes, cent quilòmetres i una ermita (4)

Gebre, omnipresent.

Elegía de un parque

Se perdió el laberinto. Se perdieron

todos los eucaliptos ordenados,

los toldos del verano y la vigilia

del incesante espejo, repitiendo

cada expresión de cada rostro humano,

cada fugacidad. El detenido

reloj, la entretejida madreselva,

la glorieta, las frívolas estatuas,

el otro lado de la tarde, el trino,

el mirador y el ocio de la fuente

son cosas del pasado. ¿Del pasado?

Si no hubo un principio ni habrá un término,

si nos aguarda una infinita suma

de blancos días y de negras noches,

ya somos el pasado que seremos.

Somos el tiempo, el río indivisible,

somos Uxmal, Cartago y la borrada

muralla del romano y el perdido

parque que conmemoran estos versos.

Jorge Luis Borges

El trajecte pel terme de Palanques es podria explicar atenent a les fites històriques de totes les èpoques de les quals s'hi pot gaudir. Així, hom pot contemplar unes pintures rupestre valuoses i originals, datades cap al 3000 aC, en el neolític. Els camins per on es camina daten potser de llavors, però el vestigi documentat més antic és d'època romana: un camí tallat en els conglomerats, indret anomenat "Roca Tallà", que els romans van esculpir per tal de traçar el camí des de l'antiga Lesera a terres de l'interior de Terol. També els cultius daten possiblement d'aquells temps: vinya, olivera, ametlers. Arribats a l'edat mitjana, tenim restes d'edificacions militars, la portada romànica de l'església i, com no, els nous pobladors. El campanar dona fe de l'esplendor de l'edat moderna, i carreteres i asfalt, torres elèctriques i molins eòlics de l'època de la tècnica i del domini de la màquina. I d'aquesta darrera època, també l'abandó, el despoblament, la soledat.

Els camins connecten: connectare, en llatí, significa vincular, enllaçar, i ve de les arrels indoeuropees kom- (junt amb) i ned- (nugar, lligar). Els camins físics i també la història, que des del punt de vista judeocristià esdevé un camí entre un principi i un final: la Creació i la futura vinguda del Salvador en el cas dels jueus, la Resurrecció de Crist i la seua segona vinguda en el cas dels cristians. El camí entés com a connexió assenyala tot ell a la meta: tot el que queda enrere perd valor, és accessori. Només és un pas per a la meta última. L'ara i ací només tindrien sentit en tant que passos necessaris cap al futur esperat, el final del camí. De fet, avui fins i tot han perdut tot sentit: vivim en un temps idèntic, en un no lloc (tots els llocs son iguals); sempre tenim pressa per arribar, malgrat que no sabem exactament on és o quina és aquesta meta.

Hi ha, però, una altra manera de concebre el camí i de concebre el temps. El camí circular, les parades del camí, el camí de camp de Heidegger que, des de l'Ehnried retorna a la portella del jardí del castell, on justament comença. En un temps cíclic el passat, el present i el futur s'articulen alhora i s'expliquen mútuament. No hi ha continuïtat, sinó simultaneïtat: cicle, en efecte, ve de l'arrel indoeuropea kwel- (k'el-), cultivar, de la qual ens han arribat cultura, agricultura i cultivar. En el cultiu, la planta que brota és fruit d'una llavor i, alhora, és potencialment tota ella una nova llavor que permetrà la repetició. És el mateix que la tradició: qualsevol acció humana és filla d'una acció precedent, i al mateix temps serà la matriu que generarà nous projectes i projeccions. De nou, Heidegger: lo sencillo encierra el enigma de lo que permanece y es grande. Entra de improviso en el hombre y requiere una larga maduración. En lo imperceptible de lo que es siempre lo mismo oculta su bendición.

Tenint en compte això podem entendre el poema de Borges, i també el camí recorregut i les seves fites. No es va passant per les restes de quelcom pretèrit i desfasat. Ans al contrari, el camí recorre allò que, en realitat, ens explica, ens articula i ens defineix, ja que tant les fites com nosaltres mateixos som la mateixa cosa.

Ja ho deia Rilke a la seua primera elegia:

Però els vius cometen

tots l'error de voler distingir massa clarament.

Els àngels (es diu) sovint no saben si passen

entre els vius o entre els morts. L'etern corrent

arrossega, a través dels dos regnes, totes les edats,

i en tots dos imposa la força de la seva veu.

També l'àngel de W. Benjamin voldria detenir-se, reanimar els morts i recompondre allò destruït: el que a nosaltres se'ns presenta com una cadena d'esdeveniments, ell ho veu com una única catàstrofe que amuntega sense descans ruïna sobre ruïna, llençant-les als seus peus. Benjamin ens dirà, en efecte: «es una imatge irrecuperable del passat la que amenaça amb desaparèixer en cada present que no es reconega esmentat en ella».

III

Palanques: segons Abel Soler, de qui he vingut fins ara consultant les etimologies recollides al seu llibre El nom dels pobles valencians. Origen i significat, el nom deu venir del català palanca, post de fusta per travessar un riu, en aquest cas el Bergantes, que travessa el terme normalment sense gaire aigua. El camí comença per la part meridional del terme i, entre horts i arbredes, ascendeix als Inferns (quina contradicció!). Allà hi ha la Roca Tallà i la possibilitat de contemplar un paisatge espectacular que, sortosament, acompanya durant una bona estona, ja que el camí de tornada és pràcticament tot ell una senda carenera.

Història, paisatge, natura i cultura: no es pot demanar més!