aNDRòMiNa: Quatre dies, sis rutes, cent quilòmetres i una ermita (1)

28 de desembre: eixida de sol des del mas de Torre Miró

No hi ha un propòsit millor: llibres, camins i paisatge. Per això vaig decidir fa uns dies anar a desconnectar a un territori que em fascina: les terres dels Ports de Morella.

Robert Moor, a un dels llibres que he devorat durant aquestes vacances, afirma que el senderisme és una activitat de moviment, un constant lliscar sobre la superfície de les coses. No acabe d'estar d'acord... Potser hi ha una forma de fer senderisme que, efectivament, ho és. Però com tot, pot tenir una altra cara. Endinsar-se en un paisatge, caminar, fer partícip el cos, l'esforç, el cansament, afinar els sentits... tot porta a una mena de percepció que va més enllà de la superfície. En paraules de Rimbaud, es comença a veure allò invisible, i a escoltar allò inaudible. El cos, la respiració i el paisatge acaben fonent-se en una mateixa cosa. El paisatge obra una transformació en qui s'hi endinsa; el caminant, al seu torn, posa un petit gra d'arena en modificar aquest paisatge. Si més no, el seu pas contribueix a mantenir una xarxa de camins gairebé oblidada per tothom.

Paisatge... natural? Cert és que no hem creat ni el sòl, ni la geologia, ni les plantes, ni el relleu... Però cada racó del paisatge per on camine és una creació plenament humana: hem delineat cada lloc, n'hem definit les seues fronteres, el seu significat i el seu ús. Tot és ple de cultura: camines i a cada passa vas trobant art i vestigis d'antigues històries, ritus, religions, identitats comunitàries, treballs i saviesa moral. Qui es queda en la superfície de les coses és incapaç de percebre'ls: cal una mirada diferent. No només hi ha camins, pedres, arbres, boscos, ermites... Tots els elements formen entre ells antics significants que per a moltes persones tenien uns determinats significats. Aquests encara estan en algunes tradicions, en les històries, la Història, en els llibres, en l'espiritualitat. Cal saber llegir el paisatge.

III

En parlar de significants i significats, cal remetre'ns necessàriament als topònims que, malauradament, avui són una mera etiqueta. Torre Miró, que rep el nom d'una nissaga familiar, igual que la Torre Madó (o Mador, o Madoz, qui sap); Herbeset, els Arbers sobirans o llocs de pastura de dalt (en contraposició als jussans, hui Herbers); Morella, la qala'a Mawrila o fortalesa dels moros (vindria a ser un nom equivalent a Mauritània). Els noms, al capdavall, ens parlen d'ocupants, d'usurpadors, d'activitats de subsistència. De vincles amb el territori. I per tot arreu, ermites, peirons, símbols que demostren la sacralitat de tots els llocs que es trepitgen, avui, però, perduda.

Des de fa uns mesos sempre que puc m'aprope als Ports (o al Maestrat) i pegue una volta: l'objectiu és recórrer la comarca sencera. En esta ocasió, comence a caminar a Torre Miró i, passant per Pereroles, arribe a Herbeset i d'allà, després de visitar l'abandó de Torre Madó, pujar de nou al port. En total, uns 22 km i uns 800 de desnivell acumulat. Segons el tram, pastures, boscos, roquissars o vistes que abracen des del Matarranya al Penyagolosa, passant per la veïna Tinença de Benifassà. En un determinat moment, s'apareixen al meu davant les ruïnes de Sant Cristòfol sobre una gran paret de pedra: allà vaig guaitar fa pocs mesos, enmig de la calorada!

He conegut pocs paisatges tan bells.

I, com sempre, un parell de llibres. Si aquest estiu m'acompanyava l'exemplar de Litoral dedicat als fars, en aquesta ocasió m'enduc el dedicat als arbres. També m'acompanyen Kundera i Estellés (Arendt i Sloterdijk s'han quedat al cotxe!). I durant el trajecte tope al Litoral amb un poema de Pere Gimferrer (traduït al castellà, no he trobat l'original a la xarxa). No l'acabe d'entendre, però no és necessari: m'agrada pel que suggereix!

És hivern i fa fred, ve com l'anell al dit aquest Himne d'hivern:

Con la niebla en los tilos llega el olor de manzanas,

todo lo que guardó la nieve en su membrillo:

solemne, el hálito de los copos de la luz crepuscular,

alegoría temerosa del amanecer de la muerte.

Será muy clara: un cielo deslumbrante, espacios

del descuartizamiento de las estrellas y los escollos,

todo ese lavado de la luz que, ahora, presiente

el momento de la servidumbre y del férreo nublado.

Será muy clara: espumas y escarchas, polvareda

de tiza en un mediodía de corazas encendidas,

la cuadriga de púrpura del pabellón resplandeciente.

Será muy clara: el oro de viejas roderas

en las veredas trilladas, moneda de la luz,

moneda del recuerdo que tantas manos pulen,

plegaria del cobre y el joyel oxidado.

Así nos afila, en los bordes de la tarde,

la ciega orfebrería del invierno, la borrasca

qeu atormenta los ojos extraviados en el cielo.

Ayer apenas fue jornada de agua,

hoy de granizo, mañana de fuego.

Revoloteando, la nieve nos promete hogueras

y de la brasa enjuta ha de nacer el destello del hielo.

Guarecidos, veremos el bosque del temor

y el canto de los pájaros muertos dirá nuestro destino.

VII

Com que en tornar al cotxe encara hi ha llum, decidisc apropar-me a la veïna Pobla d'Alcolea, coneguda com la Pobleta, una de les quatre aldees de Morella. Alcolea, al-qulay'a, diminutiu d'al-qala'a, la fortalesa. El llogaret es bastí al voltant d'un bastió que vigilava l'entrada al port que dona pas a la vall del Bergantes des del Matarranya. Avui, en la Pobla no viu gairebé ningú. En un dels carrers se sentia el frec d'una ferramenta contra la fusta: un home ja entrat en anys reparava alguna cosa en un taller atapeït de ferramentes i objectes. En sentir la meua presència, eixí i saludà. Després, tornà a la seua ocupació.

Des del meu punt de vista, és «normal» arribar a un poble i trobar «algú». Em pregunte què devia suposar jo des del punt de vista d'aquest home, que habita un poble on ja no viu «ningú» i de sobte veu que un de ciutat recorre el carrer per on segurament no ha passat ningú en tot el dia.

El meu iaio, al seu diari, em descrivia sovint amb una paraula que, d'entrada, no m'agradava, però que ara sent que és perfecta per referir-se a mi: É., hoy, inoportuno como siempre.

Morella i ermita de Sant Marc

Solitària, altiva, bella. El paratge paga la pena!

L'espadanya de la col·legial és visible. Darrere del castell,
sobre un turó, es veu perfectament el mas dels Llivis:
allí comencí la meua anterior "volta".