aNDRòMiNa: Quatre dies, sis rutes, cent quilòmetres i una ermita (2)

El segon dia de l'escapada el dedique a recórrer el terme de Villores, tot i que la ruta que decidisc fer transcorre també pels termes de Morella i el Forcall. Val a dir que, a mig camí, davant de la vista sobre la Roca de la Taüt (o de l'Ataüt), i havent trobat un cartell que n'indicava el camí, vaig decidir improvisar una mica per ascendir-hi. Finalment, acabí caminant més de 20 km!

Villores: Villoris, Val de Lors, laures, laborare, arabitzat com bilad Lawris, Billawris: contrada de sembrats. En ascendir cap als cims de la serra de la Menadella de seguida apareix el perquè del nom: entre les muntanyes apareix una foia plena de camps, fèrtil, que va baixant progressivament cap al Bergantes. Bergantes, nom relatiu a al verb sbrgn que en amazic pren el significat de cobrir-se amb un vel, posar-se una caputxa: la vall del riu era emprada per muntar les tendes (cobertes de teles) dels berebers de la tribu Bani Gazlun.

Les altures, en canvi, reben el nom de Menadella: l'antic topònim de què es deriva, Almenariella, recorda i es relaciona amb el nom àrab d'Almenara: la muntanya era una talaia on s'encenien alimares i almenares, senyals de fum de dia i lumíniques (amb foc) de nit, respectivament. La carena de la serra era el lloc per on transcorrien els camins que connectaven les valls dels Ports amb les de Terol: calia senyals per orientar els caminants en el seu recorregut.

III

En la Menadella estant, arriba la lectura d'un breu poema de José Emilio Pacheo. Diu així:

El árbol no conoce la oscuridad.

De noche se enciende

con el verdor hirviente de sus ramas.

Cuando lo contemplamos ahogado en sombra

arde en su adentro toda una hoguera de savia.

Las tinieblas son culpa nuestra.

El árbol no entiende de ellas.

Tenebres: fang, mentida, mort, devastació.

El senyor bisbe, en el funeral oficial de les víctimes (no entenc per què es fa un funeral catòlic a aquestes altures) en cap moment va al·ludir a la responsabilitat: només va parlar de «catàstrofe» natural. El Govern de la Generalitat es pronuncia de manera semblant: no hi havia «informació», cadascú estava al lloc que havia d'estar en el moment de la devastació i, per tant, no hi ha cap compte a rendir. I molta gent ho defensa i s'ho creu: ho recolza.

Així, tothom viu alegrement una realitat en què un pobre xic, que no ha treballat en sa vida més enllà dels càrrecs que, per influències familiars i de classe, ha anat exercint dins del partit i l'entramat polític i administratiu, governa els valencians. Un pobre xic que, a més, ha actuat de la manera més negligent, que es mostra indiferent davant del dolor i que, a més, no dubta en recórrer a la mentida per justificar-se i perpetuar-se en el poder. Un pobre xic que amaga una vegada i una altra què feia aquell fatídic dia de la dana, a quins interessos servia: segurament, són inconfessables. El que sí que sabem és que els va anteposar a l'emergència que podria endur-se vides, records, infraestructures, il·lusions i projectes. Tot això va quedar en segon lloc.

El pitjor de la dana potser siga això: l'esfera pública s'ha desproveït fins i tot de l'aparença d'un mínim sosteniment o justificació moral. Tothom sembla haver abandonat aqueixa facultat esmentada per Arendt i que hom suposadament té, la qual ens permet jutjar racionalment sense veure's arrossegats per l'emoció, l'interès propi o la manca de capacitat d'admetre que en un determinat moment es va recolzar allò mancat de qualsevol fonament moral. Si jo tingués les mateixes idees que el senyor Mazón, crec que seria el primer interessat en exigir que aquestes idees foren defensades en l'esfera pública per algú que tingués encara un mínim de legitimitat moral. Abandonada aquesta idea, només ens queda un paisatge polític basat en la mentida, els interessos privats no confessats, l'especulació, el cinisme. I fins i tot per disfressar això s'alimenten els sentiments d'odi i exclusió més irracionals en contra dels més desafavorits: immigrants, dones maltractades, homosexuals, transsexuals...

La crítica es vàlida per a aquell qui, des de Moncloa, es fregava les mans veient com tot s'enfonsava: però l'escàndol de la plaça de Manises és tan gran, que fins i tot eclipsa l'oportunisme més deplorable.

La riuada, doncs, només ha obert la porta al col·lapse pròxim de tot un sistema. Kundera és tan contundent com clar: «—La mayoría de la gente se mueve en un círculo idílico entre el hogar y el trabajo—dijo Jakub—. Viven en un territorio seguro fuera del bien y del mal. La visión de un hombre que asesina les horroriza sinceramente. Pero basta con que les saquen de ese territorio tranquilo para que se conviertan en asesinos sin darse cuenta. Hay pruebas y tentaciones que sólo se producen de vez en cuando en el transcurso de la historia. Pero nadie logra resistir. Yo no tiene ningún sentido hablar de eos. Para ti, lo importante no es saber lo que tu padre era teóricamente capaz de hacer, porque eso no se puede demostrar. Lo que debería interesarte es lo que hizo o lo que dejó de hacer. Y en este sntido tenía la conciencia limpia».

VII

Qui pot vanagloriar-se de tindre la consciència neta?