aNDRòMiNa: Testemunhar do burburinho de mil vidas

Ruta circular entre els termes de Vallibona i Morella, amb ascensió al Tossal Gros. Des del poble de Vallibona agafe la variant del GR7 que recorre el camí Vell de Morella; a l'altura del Peiró Trencat, amb unes vistes espaterrants sobre els Ports presidits per la ciutat que els dona nom, es pot tornar a Vallibona pel traçat alternatiu del sender, entre rouredes i boscos adults de pins i carrasques, des d'on es pot agafar també una senda no senyalitzada i mig perduda que mena a la carena del Tossal Gros i, recorrent-la, al cim. Abans d'això, però, aprofite per apropar-me al mas de Palos Vell, que ostenta la capitalitat de la dena de la Roca del terme morellà: tot i fer un bon grapat de quilòmetres més, és una manera de tenir al davant durant una bona estona una vista espectacular sobre Morella.

Vallibona no és cap vall bona. Rep el nom de la deessa celta Epona (o Hipona), relacionada amb la natura, l'aigua, la fertilitat i, sobretot, amb els cavalls. El seu nom, en efecte, deriva de l'indoeuropeu ekwo- (cavall), de què derivaran els mots epo (gal), hippos (grec) i equus (llatí), tots ells amb idèntic significat. Epona és, doncs, la deessa que fa nàixer els cavalls. El seu nom s'assembla, etimològicament, al d'Hippocrene, font on segons la mitologia grega va nàixer Pegàs.

Però la relació amb els cavalls porten el culte a Epona cap als dominis que s'atorgaven a aquells i el que representaven. En efecte, en moltes inscripcions celtes se la descriu com a «reina»: la deessa tenia relació directa amb l'exercici de la sobirania, ja que en molts indrets on se li rendia culte el cavall s'associava amb la reialesa. És el cas d'Irlanda. Però, a més a més, Epona també es relacionaria amb el culte als morts, el més enllà i la protecció de les ànimes, ja que el cavall és també per a moltes tribus celtes un animal psicopomp, és a dir, que acompanya els difunts en el seu viatge més enllà de la vida. Per això mateix trobem els seus símbols i representacions a esteles funeràries. Epona es podria relacionar, per tant, amb la Diana de l'inframon, Hècate, i amb Cíbele si tenim en compte tots els seus atributs.

Val a dir que, segons Reinach, cal tenir molta cura en atribuir als celtes qualsevol divinitat o element religiós. Segons ell, els celtes van envair els territoris situats a la riba esquerra del Rin (Gàlia, Britània, Hispània, Itàlia septentrional), tot adoptant la civilització i les idees religioses dels habitants dels territoris que ocupaven. És per això que es fa difícil determinar què hi ha de collita celta i què hi ha d'anterior en els seus costums i creences: Epona podia ser ben bé una deessa lígur, ibera o, qui sap, si de tot l'àmbit d'Europa occidental i mediterrània.

Per cert, fou l'únic culte celta que arribà a ser oficial a Roma. En efecte, mentre els esclaus orientals, més refinats i instruïts, treballaven en les llars familiars des d'on introduïen els seus cultes i creences (sense anar més lluny, el cristianisme), els esclaus gals i germànics eren considerats més rudes i, consegüentment, destinats a ser traginers en l'exèrcit o al treball en estables i granges. El culte a Epona va arribar a tenir importància a través de la influència que aquests esclaus «rudes» van tenir en els equites o milícia a cavall de l'exèrcit romà.

III

Curiosament, la vall d'Epona està travessada per un riu que també té nom d'animal: el Cervol (i no Cérvol). El riu rebria el nom d'un dels animals que més abundaven en la contrada: segons l'AVL, a finals del segle XV els cervos suposaven un problema per als ramaders, de manera que «segons consta als Establiments de la Torre del Comte (població de la Matarranya pròxima a Morella), que daten de l'any 1503, s'organitzaven batudes per a caçar-los amb l'incentiu de fortes recompenses: "Qui matarà cervo, porch o lop [...] cobrarà 10 sous"».

El riu recorre uns paratges que queden pràcticament encaixonats entre el Turmell i les muntanyes de la Tinença de Benifassà, d'una gran bellesa i riquesa natural. La màgia es respira arreu!

Màgia? Aqueixa setmana de la caminada Trump havia guanyat les eleccions als EEUU. Però l'A. i la L. també m'havien fet un regal: un magnífic llibre sobre una contrada situada, curiosament, a la mateixa latitud que els Ports de Morella i el Maestrat, però a l'occident peninsular. Es tracta de les terres del Douro. En aquest llibre el prefaci de J. Rentes de Carvalho s'allunya d'allò prosaic i brut de la realitat actual. Afirma: «... e a 15 de Maio de 1930 nascia no Largo do Monte dos Judeus em Vila Nova de Gaia, ele defronte da janela do meu quarto, quase [o Douro] a desaguar no Atlântico. Nada de mais prosaico, dirão os espíritos materialistas, por natureza avessos a mesmo por um instante considerarem que entre a Terra e o Céu exista o que os nossos olhos não alcançam, mas serei eu o último a querer catequizá-los, pelo que faço pé firme naquilo em que acredito». I més endavant: «Nem a baía de Guanabara, nem Nova York vista de avião a o anoitecer, nenhum Paris, nenhuma Roma, a Amazónia, as pirâmides, o deserto, nada disso que viria depois e é grandioso, me deixou uma impressão tão viva e duradoura como a da paisagem que se avistava das janelas da casa em que nasci. Mais tarde dei-me conta de que a razão profunda do meu fscínio não era tanto a inegável beleza da vista, mas o facto de dali, como defronte dum gigantesco ecrã tridimensional, poder testemunhar do burburinho de mil vidas».

I això que fa Rentes de Carvalho és el que és incapaç de fer la nova oligarquia que l'altre dia es va presentar com l'ama del món durant la investidura de Trump: no poden veure res més enllà del que són capaços de veure els seus ulls. Però els seus ulls només poden albirar una cosa: els diners i el poder que atorguen. Per tant, només defensaran un ideal de llibertat que únicament pot ser traduït com la destrucció de qualsevol entrebanc (polític, ètic, econòmic, social, ecològic, geopolític) que puga impedir que aquest poder, basat en l'acumulació de capital (i el consegüent empobriment de milions d'altres persones), augmente.

Durant la presa de possessió de Trump es va arribar a fer la saluda nazi per un d'aquests oligarques, potser el més perillós, per boig (don Elonio Almizcle). Aquest mateix conversava a X amb la líder del partit neonazi alemany (AfD) i ambdós arribaven a la conclusió que Hitler havia estat, evidentment, comunista. El caràcter feixista d'aquest esperpent no rau (només) en el filonazisme, o en l'exaltació dels ideals nacionalsocialistes (nacionalisme, racisme, homofòbia, etc.), sinó en el fet que, com a amos del món que es creuen, han fet seu l'actualisme d'un dels teòrics del feixisme, Gentile. En la filosofia que sustenta el feixisme només existeix el present: ni el passat ni el futur no existeixen, és el present qui conté totes les coses. Per tant, no és el passat el qui fa el present, sinó que és aquest últim el qui s'ha de posar al centre i el qui fabrica en sí mateix certs passats que, per tant, no tenen cap existència ni objectivitat fora d'aquest. Si als nous oligarques els convé fer de Hitler un comunista convençut per allunyar de la seva imatge l'espantall del feixisme i fer-la atractiva a la massa de possibles votants acrítics, tot i actuar moguts pels seus principis, doncs a partir d'aquest moment aquesta passa a ser la veritat que s'assolirà amb dos ingredients: l'alienació i la repetició.

No només tiren a la caldera de la locomotora del progrés i l'acumulació de capital l'equilibri ecològic, els drets laborals, els drets humans, la justícia... sinó que també hi llencen el mateix passat i qualsevol possibilitat de futur llevat de la que ells creuen assegurada pel poder que els atorguen els diners que posseeixen. Es burlen de les víctimes: de l'Holocaust, dels milers de soldats americans morts en Normandia, de les migracions protagonitzades per gent desesperada a qui li han arrabassat qualsevol possibilitat de prosperar... Així, el passat esdevé un temps lineal i buit on ells poden col·locar les efemèrides que els convé per garantir el seu domini, una cadena d'esdeveniments que adopten la forma d'un progrés que els ha situat a ells, per mèrits propis, en la culminació de la història. Ens adverteixen: no hi ha cap més futur que el que ells voldran. El nostre destí resta lligat a la seua voluntat.

Però, ai! W. Bejamin ens recorda que l'àngel de la història torna el seu rostre cap al passat. «Lo que a nosotros se nos presenta como una cadena de acontecimientos, él lo ve como una única catástrofe que amontona sin cesar ruina sobre ruina, arrojándolas a sus pies. Quisiera detenerse, reanimar a los muertos y recomponer lo destrozado. Pero desde el paraíso sopla una tempestad que se ha enredado en sus alas, y es tan fuerte que el ángel ya no puede cerrarlas. Esa tempestad le empuja irresistiblemente hacia el futuro, al que vuelve la espalda, mientras el montón de ruinas, ante él, va creciendo hacia el cielo. Esa tempestad es lo que nosotros llamamos progreso».

Justament va ser el llibre de les Tesis sobre el concepte d'història el que vaig agafar per acompanyar-me durant aquesta caminada. El tenia al damunt de l'escriptori després d'emprar-lo per elaborar un treball de la universitat i vaig pensar que era un bon moment per rellegir-les. Crec que cadascuna de les tesis de W. Benjamin hauria de penjar-se, com si es tractara de les tesis de Luter, a la porta de cada seu dels partits anomenats "d'esquerra".

VII

Entre totes les tesis que vaig rellegint, hi ha dues que brillaren davant dels meus ulls durant aqueix dia d'una manera intensa. Són aquestes:

(V) La verdadera imagen del pasado pasa como un rayo. Al pasado solo se le puede retener como una imagen que relampaguea en el instante de su recognoscibilidad para nunca más ser vista. «La verdad no se nos escapará». Esta frase, que proviene de Gottfried Keller, designa el lugar preciso en el que la imagen de la historia propia del historicismo es partida en dos por el materialismo histórico. Pues es una imagen irrecuperable del pasado la que amenaza con desaparecer en cada presente que no se reconozca mentado en ella.

(VI) Articular históricamente el pasado no significa conocerlo «tal y como verdaderamente ha sido». Consiste, más bien, en apoderarse de un recuerdo tal y como relampaguea en el instante de un peligro. Al materialismo histórico le incumbe aferrarse a una imagen del pasado tal y como se le presenta súbitamente al sujeto histórico en el instante de peligro. El peligro amenaza tanto a la exitencia de la tradición como a sus receptores. Para ambos el peligro es uno y el mismo: prestarse a ser instrumento de la clase dominante. En cada época ha de intentarse arrancar de nuevo la tradición al conformismo que amenaza con subyugarla. Pues el Mesías no viene solo como redentor; viene como vencedor del Anticristo. El don de encender en el pasado la chispa de la esperanza solo le es dado al historiador convencido de que ni siquiera los muertos estarán a salvo del enemigo cuando venza. Y ese enemigo no ha dejado de vencer.

Aquest enemic ara intenta integrar cada individu «pur» o «nacional» en una identitat social tancada, tot deixant fora una multitud heterogènia de gent. I en mans d'aquesta gent està el fet d'evidenciar el revers inhòspit d'una existència que, en realitat, lluny d'abocar-nos a aquest futur que es busca des del poder i que es concep com ineludible, ens empeny a una realitat multiforme i sense un destí definit. La nova quotidianitat que se'ns imposa, definida pels algoritmes de les xarxes socials, no pot impedir mai que de tant en tant llampegue des del passat una espurna de decència, que ens il·lumine justament allò que falta i que tendim a oblidar: que habitem constantment en l'abisme de la barbàrie.

VIII

Hom pot llegir arreu elements i notícies que ens remeten a l'esperança: que Bolsonaro va ser derrotat, que el sindicalisme als EEUU ha renascut amb força, que la gent d'a peu al Regne Unit va ser capaç de frenar els pogroms que es van impulsar des de l'extrema dreta contra els immigrants, el bon funcionament del boicot d'empreses a Israel a molts indrets o que FP va ser capaç de guanyar les eleccions a França. Per la meua banda, vull destacar dues espurnes que han brillat des del passat de la mà de dues dones als EEUU.

La primera és Pamela Hemphill, que va participar en l'assalt al Capitoli i va ser coneguda com la «iaia MAGA». Després de quatre anys d'aquells fets, aquesta dona ha passat per un procés de reflexió que l'ha conduïda a rebutjar l'indult que Trump ha signat per a tots els participants en l'intent de colp d'estat. Segons ens diu, acceptar-lo seria un insult a les víctimes: «acceptar l'indult seria un insult als agents de la policia del Capitoli, a l'Estat de dret i a la nostra nació», declara. Segons narra, durant els fets la van tirar al terra, la van xafar, li tallaren el genoll, li trencaren les ulleres i li van xafar el cap; foren els membres del cos de policia els qui la van alçar i la van protegir. «Els criminals del 6 de gener estan intentant reescriure la història afirmant que no fou un motí; que no fou una insurrecció. No vull formar part d'un intent de reescriure el que va ocórrer aquell dia». I afegeix: «vaig recuperar el meu pensament crític i vaig començar a investigar pel meu compte, tot i que soc culpable de no haver-ho fet llavors, perquè t'enganyen moltíssim. (...) És molt estrany quan ixes d'una secta. Mires enrere i et preguntes què estaves pensant».

L'altra dona és Mariann Budde, bisbessa episcopaliana de Washington, la qual es va encarregar de dir unes paraules a l'acte religiós que seguí a l'apoteosi de poder presidencial de la proclamació. Trump afirma haver estat tocat per Déu, qui, suposadament, l'ha salvat en dues ocasions de la mort: aquest signe de providència divina li confereix encara més força i convenciment per dur endavant el seu programa, i alena el fervor dels fanàtics religiosos que el segueixen. Budde va allunyar la religió d'aquest ús obscè que en fa el poder: si realment és Déu qui l'ha tocat, el president hauria de tenir pietat dels qui tenen por en aquests moments. I de seguida va treure a la llum les víctimes d'una acció de poder que les allunya encara més de la justícia: la comunitat LGTBI+, els treballadors/es migrants indocumentats, els refugiats i la resta de col·lectius vulnerables que estan en el punt de mira de la nova administració. Malgrat que Trump i Musk no van tardar en atacar-la a les xarxes socials tot afirmant que estava posseïda per la ideologia woke, durant la cerimònia va passar quelcom significatiu: van ser incapaços de mirar-la a la cara. Ella, en canvi, va sostindre la seva mirada en tot moment davant d'aquells dos energúmens.

El record del culte a Epona perviu en el nom de Vallibona. Però aquest nom és una petita espurna que ens remet a aquells considerats rudes, indignes d'entrar a les cases dels romans, destinats als llocs infectes on es criaven els animals: el seu testimoni torna a aparéixer al nostre davant a partir d'un petit vestigi. Estic convençut que els futurs historiadors, en parlar de la presidència de Trump, no parlaran de la fortuna de Musk o de com l'oligarquia va ser capaç de moure els fils de la política en benefici propi, despertant fins i tot el fantasma del feixisme. Vivim uns temps que ompliran el record i el testimoni de tots aquells oprimits: immigrants, transsexuals, dones maltractades, treballadors explotats, països menystinguts, víctimes de les guerres mogudes pels interessos econòmics i el nacionalisme... Així, l'historiador, en paraules de Rentes de Carvalho, tindrà la tasca i la possibilitat de «testemunhar do burburinho de mil vidas».

Ens ha tocat viure uns temps en què l'abisme s'ha fet present de manera descarada: la lluita consisteix en no caure o, com afirma Benjamin, evitar el risc més gran de tots: prestar-se a ser instrument de la classe dominant.

No vull acabar sense evidenciar com de ridícul és l'eslògan que aixopluga aquells que s'estan deixant portar. MAGA? America, great, again? L'última de les tesis de Benjamin afirma:

(XVIII) «Los míseoros cincuenta mil años del homo sapiens», escribe un biólogo contemporáneo, «representan en relación con l ahistoria de la vida orgánica sobre el planeta algo así como dos segundos al final de un día de veinticuatro horas. De acuerdo con esta escala, toda la historia de la civilización humana no sería más que una quinta parte del último segundo de la última hora del día». El «tiempo ahora», que como modelo de tiempo mesiánico condensa en una inmensa abreviatura la histora entera de la humanidad, coincide exactamente con la figura que la historia humana representa en el universo.

Aquesta great America que apareix al discurs d'aquests pocs imbècils, com tota construcció i aspiració humana, cau en el ridícul més absolut comparada amb la immensitat del temps, de l'Univers. Potser no ho siguen tant els valors i les vides que destrueix per aconseguir l'entelèquia de la seua realitat.

I ací les fotos fetes durant la meua llarga caminada. De vegades em pregunte si el fet de tenir un besavi pastor no influeix en la fascinació que em provoquen tots aquests paratges!

El besavi pastor que també fou víctima d'un dictador que
ha arribat a ser lloat per una de les seues besnétes.
Ningú no assegura que els vostres descendents es
convertisquen en uns autèntics imbècils!