aNDRòMiNa: Quatre dies, sis rutes, cent quilòmetres i una ermita (5)

Carrasca de la Guaita, la Mata

A migdia, des de Palanques, faig cap a Forcall i, des d'allà, a l'ermita de Sant Antoni de la Vespa a dinar i, remuntant de nou la vall del Caldes, cap a la Mata. L'objectiu és ascendir al Tossal homònim; n'he llegit un munt de referències i totes parlen de l'espectacularitat del paisatge des d'aquella muntanya.

Vespa: segons Soler, de l'amazic awesaf, el roure (amb metàtesi [avésfa]). El terme s'arabitza com al-Wasfa i hi ha el canvi comú de efa a pe. Els roures, arbres apreciat a l'edat mitjana, han deixat força empremta en la toponímia.

Per altra banda, el nom de la Mata també deriva de l'amazic: ilmatn, arabitzat com al-Matan, els aiguamolls. En efecte, vora el poble el riu Cantavella forma tolls i el que ara són hortes devien ser en el seu temps aiguamolls i dipòsits de sediments del riu.

III

Malgrat que l'objectiu de la ruta era el cim (que, en efecte, pagava la pena) pel camí més curt des del poble, per tornar-hi en acabant per aquest mateix camí, tope durant el descens amb una fita que dóna diferents opcions per arribar novament a la Mata. Una d'elles passa per un arbre monumental: la Carrasqueta de la Guaita. Decidisc dirigir-me cap allà ple de curiositat.

I la intuïció no l'erra: trobe un arbre que paga molt la pena visitar, tot i que ja se'ns mostra vell i malalt. Això no impedeix que se'l continue cuidant. A la vora de la Carrasqueta, un text escrit a un panell deixa testimoni de l'estima que se li té... Em va semblar molt emotiu i, per aquesta raó, crec convenient compartir-lo amb vosaltres.

Aquesta enorme carrasca (quercus ilex subsp. ballota), que rep el nom de Carrasqueta de la Guaita, té una alçada de 9,5 metres i una copa d'un diàmetre màxim de 13 metres. La circumferència del tronc fa 5 metres. Aquetes són les dimensions actuals, reduïdes en les darreres dècades per l'estat malaltús i envellit de l'arbre, que l'ha fet encongir-se.

Segons diversos experts consultats, la Carrasqueta té entre 350 i 500 anys. En saber això, no podem fer altre que sentir més admiració per aquesta gran lluitadora, ja que l'emplaçament on ha crescut és d'una duresa tan extrema que li n'ha condicionat el creixement i l'ha fet molt més lent que el de qualsevol altra carrasca de la mateixa edat.

La llarga i àrdua vida de la Carrasqueta i la història que ha testimoniat l'han feta arribar als nostres dies com el que és: un símbol per al poble de la Mata i els seus habitants. L'atracció màgica dels maters per aquesta gran carrasca amaga una raó de ser molt profunda que explica per què és, des de temps antic, un símbol d'identitat local. La pervivència de l'estimat arbre està molt lligada a la seua estratègica ubicació. Aquest arbre servia de guia per a tota la gent de la contornada, especialment per a aquelles persones que havien d'endinsar-se al bosc: caçadors, recol·lectors, pastors, carboners, llenyataires... o que havien de viatjar de nit: transportadors de gel, aquells que canviaven de lloc els ruscs de mel, masovers que anaven a buscar el metge o als bureos... Tothom mirava els perfils de les muntanyes i buscava referències conegudes per saber on estava. Quan albiraven la carrasca, sabien si s'havien desviat de la ruta o si anaven bé, on quedava el poble de la Mata i quant els faltava per arribar.

La Carrasqueta de la Guaita és, ni més ni menys, un autèntic i vell far de muntanya en desús. Així doncs, només hi havia una carrasca per evitar la confusió dels viatgers; mai hi ha dos fars a un mateix port.

Per tant, si s'ha conservat aqueta carrasca generació rere generació, és perquè ha sigut útil per al veïnat i ha complit amb una raó social. Independentment de qui ha estat el propietari del terreny on està, la Carrasqueta sempre ha sigut l'arbre del poble. Ni tan sols la Guerra Civil va poder acabar amb ella quan un destacament militar li va tallar algunes branques per escalfar-se en aquells dies freds i plujosos de primers de maig de 1938.

Sens dubte, la Carrasqueta de la Guaita ens connecta amb el nostre passat. Ha estat testimoni de com desfeien les muralles, de la construcció de Sant Gil i del trasllat del cementiri. Ha conegut les èpoques del còlera, ha vist com exterminàvem els llops, com arrasàvem el bosc i trencàvem la muntanya per abancalar-la, i també com el bosc recuperava a poc a poc el terreny perdut. Va patir quan desapareixien altres carrasques de guaita de les Llomes i va observar impassible com substituíem els safranars i les moreres per altres cultius. Ha vist passar el general Cabrera, el botànic Cavanilles i el Marqués de la Figuera. Ha presenciat com creixia la Mata fins vora els 800 habitants i com es desunflava fins a tindre'n poc més d'un centenar. Hi era present quan tothom s'emocionà el dia en què va arribar la llum al poble o quan hi entrà el primer automòbil. Amb el pas de les nostres visites, ha conegut les nostres famílies, ha vist com evolucionaven les nostres robes i el nostre valencià i guarda innombrables secrets dels nostres pares, avis, besavis... que mai ens desvetllarà.

En definitiva, la Carrasqueta de la Guaita és l'ésser viu amb més anys de la Mata i, en certa manera, es podria considerar també com el més savi del poble, raó per la qual li devem una atenció especial. Aquesta carrasca mereix la dedicació més considerada per tractar-se d'un símbol local intergeneracional.

Doncs ja ho veieu... Pocs arbres trobareu tan estimats!