Espectacles.

El dia ha estat ennuvolat, però quan hem pujat a Montjuïc, el sol, que ja estava a punt d'amagar-se a l'horitzó, s'ha deixat veure per uns moments i la ciutat sencera s'ha incendiat de llum groguenca, brillant, refulgent. Tot brillava amb una intensitat que mai no havia vist, i al fons, el Montseny i altres muntanyes nevades oferien un contrast fantàstic.

A mesura que el sol baixava, les tonalitats anaven canviant, la ciutat antiga anava essent engolida per l'ombra de la muntanya de Montjuïc, tot i que la flama en què s'havia convertit la torre Mapfre ha trigat en apagar-se força estona. Quan el sol per fi s'ha amagat, tot ha estat cobert d'ombres i d'unes tonalitats rosades, blavoses i amoratades que, juntament amb el fred, ens han recordat que l'hivern d'acosta.

Lamente la qualitat pèssima de les fotos, però crec que la meva càmera amb el fred no funciona massa bé. Ja us posaré alguns paisatges que Majo ha captat amb la seva reflex.

Ja s'ha acabat novembre. I amb desembre, l'any. Tempus fugit, que deien els romans.

No tot està perdut!

En veure aquesta imatge m'he sentit molt bé. Un sentiment mescla d'alegria, recança, orgull i sorpresa ha invadit el meu sí. La gent es manifestava per l'absurde del boicot a l'assignatura d'educació per la ciutadania. Quan la gentada arribava a la plaça de la Mare de Déu, la manifestació no havia sortit del tot de Sant Agustí, i mira que el recorregut no era curt: Xàtiva, Colom, el Parterre, la Pau i la plaça de la Reina fins el cor mateix de la ciutat.
M'alegra que la gent haja reaccionat així. Però no sé si realment el Govern Valencià es donarà per enterat de l'assumpte. No sé quina estat la reacció de la Generalitat Valenciana, però espere que no haja minimitzat la multitudinària manifestació i que no haja quailificat les persones que es manifestaven com a "radicals catalanistes" per desautoritzar-les. Perquè allà tot es fa així: si a algun moviment ciutadà se li vol llevar força, se'l titla de "catalanista" i arreando, que es gerundio. Tot menys rectificar i governar pel bé del País i la seva ciutadania.
Tenen el poder i es veuen grans. I el pitjor de tot és que han forjat mecanismes força eficaços per mantenir-lo. I si no que pregunten als directius de Canal 9... Com haurà estat reflectida la notícia en aquest mitjà de comunicació? Ains!

Ni que foren temps de postguerra...

Per comprar en els comerços del barri et donaven uns numerets. Podies anar avui per arreplegar un "premi" a una carpa situada a Creu Coberta. Jo tenia dos numerets. Iupi!

Però...

En anar a la carpa, he vist l'escaparata muntada. Pots de "fabada" asturiana, capsetes de pastilles "starlux", barres de xocolata, pots de tomaca fregida... M'han caigut els ous a terra. Era això el regal? Damunt, en arrimar-me per veure que realment era veritat el que veia, unes persones de la fila es pensaven que em volia colar, i han començat a cridar-me l'atenció...

He esgarrat els numerets i me n'he anat.

Tan greu és la crisi? Dimonis!

Ací es viu millor.

Enric Morera (Compromís - BLOC), a les Corts Valencianes, presenta una moció per assegurar que els alumnes que ara acaben la primària havent estudiat en valencià, en passar a secundària vegen garantit el seu dret a l'escolarització en aquesta llengua, i no quede en orris la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, la qual fa enguany el seu 25è aniversari. La recolzaren els altres grups, tret del PP. Diu que na Yolanda García (PP) "rechazó la moción de Morera porque incluía la posibilidad de compartir con Cataluña y Baleares el doblaje de películas de televisión para "fomentar el contacto entre los hablantes de las diversas variedades de nuestra lengua". "Con la excusa del valenciano, quiere catalanizarnos", defendió García entre el delirio de sus compañeros".
Encara estem així? Després de tants anys de fer-se el llonguis, ara que les estadístiques diuen que la llengua recula a passos de gegant a València, encara no estan contents? No s'han fet les lleis per acomplir-se? Catalanizarnos... Què voldrà dir per a ells catalanitzar-nos? Garantir els drets lingüístics dels catalonaparlants, com es fa a Catalunya? Amb aquest argument tan ignorant, populista i manipulador, no pretenen altra cosa: anar fotent els pocs àmbits d'ús que el valencià havia tornat a guanyar al País i afavorir els parlants del castellà.
Siga com siga, "por no catalanizarnos" 100.000 alumnes de primària l'any vinent no rebran les classes en català (o valencià, com vulguem dir-li). Diuen estar a favor d'un bilingüisme no imposat... Però no han tingut miraments en imposar l'anglès per boicotejar Educació per la Ciutadania. Que no ens prenguin el pèl i que diguen les coses pel seu nom: són antivalencians!
Quina creu! Espere que interpreteu el meu somriure cínic quan em pregunteu per què penso que a Catalunya es viu millor que a València. És obvi: aquí almenys es pot ser valencià. Sense complexes ni miraments. I sense haver de suplicar que s'acomplesquen els drets lingüístics dels que no parlem castellà.

Carrer de Sants.

Al començament de viure aquí, per plaça Espanya, anava al treball en metro. Cada dia m'enfilava a l'estació de Sants, línia blava fins a Collblanc. I després vingué el Bicing. Xino-xano fins a Badal primer, més tard fins a l'avinguda de Madrid, i uns minutets a peu fins a la feina.

He acabat per fer el trajecte a peu. No sé ben bé per què, però durant uns dies vaig passar de llarg l'estació de Bicing i vaig enfilar Creu Coberta amunt i carrer de Sants fins a Collblanc. Rarament he tornat a agafar la bici: li he trobat gust a això d'anar caminant, a banda que és una sort el poder anar caminant a la feina. Fora la gentada de metro, fora les bicis que no funcionen, fora les estacions plenes.

Gaudir de l'ambient atrafegat del carrer a eixes hores, les cues a les parades d'autobús, les fleques que exposen els millors dolços i salats per l'esmorzar, els plàtans gegants que ara estan de mil colors, el fred, la pluja, els cafès farcits de gent, cadascun amb el seu ambient, els nens i nenes que van al col·legi, executius, els estudiants del Joan Pelegrí, el senyor que s'espera assegut en un garatge, les repartidores de premsa gratuïta... En poc menys de mitja hora de camí pel mateix carrer, s'intueixen tres ambients totalment diferents segons per quina part passe. I amb els dies me n'he adonat que aquestes hores sempre hi som els mateixos!

És que som sers de costums!

¿¿¿¿????

Bé, que en un país que es va enfonsar en la merda (avui estic malparlat, mil disculpes) a causa del nazisme (com Alemanya) apareixin grups neonazis, és un poc xocant, però poden analitzar-se les causes i donar una explicació coherent a per què passa. Però que un jueu, habitant d'Israel, els avis del qual escaparen pels pèls d'un camp de concentració en el darrer moment, intente assaltar el museu de l'Holocaust de Jersualem per celebrar de manera insultant "l'aniversari de Hitler", i que faci anys que es dediqui a apallissar jueus ortodoxos, homosexuals, immigrants i transeünts... No em cap en el cap!!! Sóc jo que sóc massa curt o és que el món està del revés?

Alguna cosa fa orris. I no sé encertar quina.

Avui vull baixar-me del món. Que pari, sisplau, que em baixo!

Me subo al carro de los ateos!

Dice la notícia que "pese al título central del congreso -Cristo, la esperanza fiable-, los propagandistas católicos se han expresado con gran pesimismo sobre el trato que recibe su confesión en España. "Nos sentimos injustamente tratados", proclamó Alfredo Dagnino". Lo primero que me viene a la cabeza es la ingente cantidad que anualmente, este gobierno tan "enemigo de Dios" invierte en las andanzas de la santa y católica institución... y claro, uno no puede evitar una risotada y cierto cinismo que impregnará la lectura de lo que queda de la noticia.

Se sienten injústamente tratados... Pero miren! Dicen lo siguiente:

"No podemos dejar de denunciar que en la España actual no se respeta el sacrosanto derecho a la vida, ni en las inicuas leyes del aborto y de la eutanasia ni en los no menos inicuos proyectos del suicidio asistido y de la manipulación abyecta de las fuentes de la vida humana. En la España actual no se respeta como es debido a la familia y a sus valores ni el único matrimonio verdadero; no se respeta el inalienable derecho que los padres tienen a educar a sus hijos según sus propias convicciones religiosas y morales".

Afirmaciones sin pies ni cabeza, rebatibles fácilmente y inadmisibles en un estado aconfesional, de derecho y democràtico. Dan por supuesto que ellos tienen la verdad. No se conforman con poderla vivir libremente, necesitan que los demás no vivan su verdad si no coincide con la propia. Hablan de "único matrimonio verdadero", cuando en un Estado de Derecho el matrimonio es un contrato social que decide el Parlamento. Hablan de que no se respeta el sacrosanto derecho a la vida; ellos que hasta hace cuatro días aplaudían a los que firmaban sentencias de muerte, nos intentan convertir en asesinos por disentir que un embrión sea un ser humano "con pleno derecho". Hablan de "manipulación abyecta de las fuentes de la vida", cuando lo que se hace es manipular células para salvar la vida a muchos seres humanos y evitarles el sufrimiento. En definitiva, intentan imponernos su visión del mundo y su visión de lo que es un ser humano.

Lamento comunicarles que viven en una democracia, que no podemos poner en lugar preferente su visión del mundo por el hecho que emana de "Dios". A qué Dios habríamos de hacer caso? A Jehovà, Alà o a las deidades orientales? Y no esperen otro trato hablando de manera tan arrogante y egoista: ustedes no pueden ni podran volver a imponer su cosmovisión (por suerte). Tendrán, pues, que aprender a compartir, contrastar opiniones, tolerar y aceptar que hay otros puntos de vista igualmente aceptables y no menos valiosos que el suyo. Aprender a ver con otra perspectiva las cosas, y ver con cierta distancia las veces que su Iglesia se ha equivocado, sin perdonar nunca y sin corregir nunca. Aún estar a tiempo de no caer en el absurdo, porque el mundo avanza más rápido que nunca!

Suerte que junto a estas gilipolleces aparecen las buenas noticias. Aunque no soy ateo, me sumo a su iniciativa desde este blog! Como dice el slogan, es que es posible que Dios no exista, así que dejemos de preocuparnos y disfrutemos de la vida! Enfermos por pensar eso, señor Cañizares? Diría que por fin estamos aprendiendo a superarnos!

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/ateos/hacen/fuertes/elpepusoc/20081124elpepisoc_1/Tes

"La question humaine".

La pel·lícula, que he vist per la més pura casualitat (la trií un poc "a boleo"), m'ha impactat. En aparença, té una sobrecàrrega temàtica, però si l'analitzes bé el missatge que dóna és clar: la falta d'humanitat com a l'origen dels problemes i barbaritats comeses durant el segle XX i com a l'origen dels problemes actuals. L'ús del llenguatge com a eina deshumanitzadora: l'obrer, l'enemic, el jueu, "reestructuració", "expedient de regulació", "problemes conjunturals", en lloc de Amós, Hannah, comiat improcedent, atur, pobresa, pobre... Una despersonalització que ens converteix en un instrument del sistema econòmic, en un nombre, en xifres, en guanys... i que en cas de no aconseguir ser "productius", passem de seguida a la invisibilitat, al rebuig (atur), a l'oblit: Àfrica és el gran exemple. Es creen estigmes, i en poc temps, els estigmatitzats són perseguits, aniquilats, invisibilitzats: estorben.

Sembla mentida que després d'un segle tan dens, amb tantes errades, amb tantes barbaritats comeses... no hàgem aprés la lliçó. L'Holocaust és l'exponent màxim d'aquesta deshumanització. Tota la tècnica i coneixements científics del país més ric d'Europa posats al servei de la mort. Jueus, testimonis de Jehovà, homosexuals, disidents polítics, minusvàlids... portats sense miraments a les cambres de gas d'una manera eficient i ben organitzada. El nostre país, però, ja havia patit els primers assajos d'aquesta barbàrie: bombardeigs massius, assassinats, afusellaments, robatoris de nens i nenes.

Perquè... quina lectura hem de fer avui, en aquesta crisi tan anomenada, de tot el que passa? Està el sistema econòmic muntat per al nostre benestar i supervivència, o som "carnassa" del sistema, estem al seu servei? Com es justifiquen els acomiadaments massius, la deslocalització (interessada) de les multinacionals, l'explotació de la gent als països emergents on de nou ha de començar la lliuta obrera per aconseguir els guanys i la dignitat que s'ha aconseguit als països com el nostre? La contaminació, l'escalfament global, el negacionisme del canvi climàtic, els interessos (inhumans) de la indústria farmacèutica, la xenofòbia creixent...?

Al cap m'han vingut, després de veure la pel·lícula, els joves universitaris tancats a l'edifici central de la UB a pocs metres de casa meva: protesten contra el pla Bolonya. Denuncien que amb aquest pla, la Universitat es posa al servei del sistema empresarial. Només passen a ser bones les carreres que són "productives", la resta passa a un segon pla i fins i tot, desapareix de l'oferta universitària. Els estudiants només poden estudiar allò que el sistema demanda. El Coneixement passa a ser, doncs, un mer tràmit de preparació per formar part del sistema que ens absorbeix. I quines disciplines desapareixen o veuen mermada la seva presència? Les Humanitats! Filosofia, sociologia, lingüística, filologia, Història. Justament les que ajuden a donar un sentit a allò que es fa en un moment en què tanta falta fa i, com vaig sentir o llegir fa pocs dies, disciplines tan dispars com la Filosofia i la Física arriben, per vies tan diferents, a les mateixes conclusions. Qui n'ix guanyant, de tot açò? Crec que ningú. El Coneixement deixa d'estar al servei de la Humanitat per estar al servei de la Producció.

Vivim obsessionats pels números, els guanys, la producció, per "ascendir"... i en aquesta obsessió, com he escrit en altres posts, l'aparença és fonamental. Aparentar, per damunt de tot, ser útils. Deixem de banda allò que ens és imprescindible, però que malauradament no ens ajudarà a mantenir el lloc de treball (per tant, n'és igual!). I després de tot el que ha passat en la nostra història recent, oblidar-se'n o deixar d'analitzar les causes és del tot una barrabassada. Perquè estarem condemnats a repetir la mateixa història. Els signes de la repetició els veiem cada dia que passa. Però com semblen alguns de contents o de disposats a no remenar en el passat! Saben que un canvi perjudica aquesta obsessió productiva, i ells són els principals beneficiats del "sistema". Els interessos que tenen ja els sabem. Que no ens enganyen!

Un té la sensació que en realitat, tots els problemes passats, actuals i futurs són, en realitat, el mateix. Per això les lluites existents haurien d'articular-se en una sola lluita: la lluita per defensar la nostra humanitat i trobar un ordre nou.

Bé, ja sabeu, si teniu ganes de ratllades mentals, tothom a veure la pel·lícula! No trigaran en llevar-la del cartell.

Cendres.

Quan la casa crema, al cap de poc de temps només queden les brases incandescents. Fins que no s'apaguen del tot, no podrem reconstruir-la. Cremaran durant una bona temporada. Però de repent un dia u se n'adona que ja no les sent. Escorcolla, torna a posar la mà i no sent calor. Les toca i ni tan sols tenen consistència: només són cendres. Es desfan només de tocar-les, embrutant tot allò que les toca. Tant de temps de murga i ara queda quelcom tan eteri, molest i inútil!

Fe, amor i esperança. En aquest moment han cremat totes tres. Moment complicat, doncs. Caldrà tornar a buscar fites, projectes i persones que les revifen amb força. No abans, però, d'aprofitar el moment per conèixer-me, per aprendre a escoltar-me i a gaudir de mi mateix.

Mariza

Já me deixou
Foi-se logo embora
A saudade a quem chamei maldita
Já nos meus olhos não chora
Já nos meus sonhos não grita
Já me deixou
Foi-se logo embora
Minha tristeza chegou ao fim
Já me deixou mesmo agora
Saíu pela porta fora
Ao ver-te voltar para mim

Crec que mai no havia vibrat tant en un concert. La música, com a mitjà per transmetre unes vivències, uns sentiments, l'estima per la (T)terra, tristesa, alegria... Elegància. Una veu impressionant. Mestria. Mestissatge. Empatia. Humor. Sentiments desgarradors. Humilitat. Entrega i agraïment al públic. En fi, que m'ha impressionat aquesta cantant de Fado.
Fado. Música íntima i impressionant, que em destapa sentiments que amague a l'armari de les andròmines: no hi pense, però allà estan. Destí. Quantes coses serien ara diferents si haguera estat alguna vegada més constant, més atrevit, menys ressignat? Més valent. Si haguera donat un pas que feia falta sense la por o la ressignació amb què moltes vegades accepte allò que passa, com si no fóra l'actor principal de la meva vida o responsable d'aquesta?

Part del concert ens ha enfrontat a tots amb una part dura de nosaltres mateixos, però Mariza és una persona màgica: et feia passar de la llàgrima al somriure en pocs segons. I el bon sabor de boca amb què hem eixit de la sala ens durarà ben de segur setmanes senceres.

Quando me sinto só,
Como tu me deixaste,
Mais só que um vagabundo
Num banco de jardim
É quando tenho dó,
De mim e por contraste
Eu tenho ódio ao mundo
Que nos separa assim.
Quando me sinto só
Sabe-me a boca a fado
Lamento de quem chora
A sua triste mágoa
Rastejando no pó
Meu coração cansado
Lembra uma velha nora
Morrendo à sede de água.
P'ra que não façam pouco
Procuro não gritar
A quem pergunta minto
Não quero que tenham dó
Num egoísmo louco
Eu chego a desejar
Que sintas o que sinto
Quando me sinto só.

Vertigen?

Aprofitant que pujava a Montserrat per dinar amb uns amics, m'he atrevit a fer-ho amb l'aeri. Curiós. De vegades, a mig pam de terra tinc un atac de vertigen que Déu n'hi do... Avui, suspés a quasi 500 m del terra, dins la cabina, gens de por. L'explicació? Qui sap!?

Veritat que és un paratge impressionant. Tot i que diumenges estava petat de turistes i domingueros. Que també tenen el seu dret (jo era un d'ells), però molt millor visitar-lo entre setmana. I sentir cantar els nens de l'escolania. Quina meravella.

Menjar paraules.

Avui m'he ratllat, i he arribat a la conclusió que l'ànima s'alimenta de paraules: són elles les qui acaben donant forma als sentiments. I he arribat a aquesta conclusió per una cosa que he notat que em passa. Hi ha cançons que m'agraden, les escolte i bé, ni amb interès ni sense. Però de repent, no sé ben bé per què, les necessite; necessite de deborar-les vàries vegades al dia, compulsivament. Alguna raó inconscient deu d'haver. És com quan fa temps que no prens un aliment, l'has vist alguna vegada en el rebost però no t'ha cridat l'atenció, i de repent, el cos te'l demana amb insistència. I et fas un menjarot per xuclar-se els dits! Habitualment em passa amb cançons; altres vegades, amb poemes o llibres.

Allí ame a una mujer terrible
llorando por el humo siempre eterno
de aquella ciudad acorralada
por símbolos de invierno.

Allí aprendí a quitar con piel el frío
y echar luego mi cuerpo a la llovizna
en manos de la niebla pura y blanca
en calles del enigma.

Allí entre los cerros tuve amigos
que entre bombas de humo eran hermanos
allí yo tuve mas de cuatro cosas
que siempre he deseado.

Allí nuestra canción se hizo pequeña
entre la multitud desesperada
un poderoso canto de la tierra
era quien más cantaba.

Hasta allí me siguió como una sombra
el rostro del que ya no se veía
y en el odio me susurro la muerte
que ya aparecería.

Allí yo tuve un odio, una vergüenza
niños mendigos de la madrugada
y el deseo de cambiar cada puerta
por un saco de balas.

Eso no esta muerto
no me lo mataron
ni con la distancia
ni con el gris soldado.

SILVIO RODRÍGUEZ - Santiago de Chile

A quin sentiment dóna forma en aquest precís moment aquest grapat de paraules? Suggereixen tantes coses!

...

En acabant de sopar, sona la notícia. Unes nenes afganes, de Kandahar, que anaven a escola. Uns desconeguts les han atacades i els han tirat àcid a la cara. Dues d'elles han quedat cegues.

Ningú reivindica l'atac. Se sospita dels talibans, contraris a l'educació de les nenes.

Sense paraules.

Només ràbia. Ràbia contra tots els fanatismes i contra tots els dogmatismes inútils que estan destruint-nos dia a dia.

Quants fets d'aquests passarien ací si aquest tipus de "persones" tingueren la impunitat que allà tenen?

Ecumenisme, diàleg, feminisme, llibertat sexual, llibertat d'expressió, agnosticisme, democràcia, consens, tolerància, comprensió... aquesta és l'actitud que haurem de lluitar per mantindre i que és per a ells l'àcid que els podem llençar. Confiant que algun dia guanyem la barbàrie.

Merda!

Canviant d'opinió.

"Com vols que sigui la plaça Herenni? Com a resposta al compromís que l'Ajuntament va adquirir amb els ciutadans/es, et proposem que participis en el nou disseny d'aquest espai i el seu entorn. Omple aquesta butlleta amb els teus suggeriments."

Això és el que tinc des de fa uns dies a sobre l'escriptori. El motiu: reformen la placeta de darrere de casa meva, i l'Ajuntament de Barcelona em demana la meva opinió sobre què vull que hi hagi a la plaça. Desprès, hi haurà un debat a la seu del districte. I casualitat que llegia algunes opinions sobre la reforma del parc Salvador Castell del meu poble, i he dit: coi!

Crec que ja estic tan fart de l'actitud prepotent i dèspota que té el PP-Comunidad Valenciana de governar que he caigut fàcilment en la ressignació. Governen, sí, els hem de deixar governar. Però, amb quin estil governen? Aferrant-se tant com els agrada al poder, perden tota autoritat. La democràcia no és sols anar a votar cada quatre anys. És també escoltar, comptar amb l'opinió de la gent, i com no, arribar al consens: molt més important que aprofitar "les subvencions".

Per això canvie d'opinió. N'estava tip de rebre correus electrònics amb barbaritats lingüístiques, aquest tema em toca la moral. Però no haig de deixar de reivindicar des d'ací una forma de govern autènticament democràtica en els temes que afecten la vida de la gent i a les coses que la gent valora, com és el cas del nostre parc. A Barcelona trobe dia a dia exemples d'aquest tarannà: van a reformar Diagonal, i aquesta reforma també la votarem els ciutadans. Des de les coses petites, arribant als projectes més importants (i havent de comptar, també, amb moltes mancances, no ho negue) ací es compta amb la gent i es pot dir que hi ha una cultura de la participació.

És per això que sí: la reforma del parc Salvador Castell, si s'emprén, s'ha de fer consultant a la gent, perquè la mobilització existent demostra que és un tema que fereix sensibilitats. I perdoneu si us ha ofès l'expressió "merda de parc". Com a parc, no és gran cosa, certament. Però quan una "poca cosa" és la nostra, com es magnifica, hehe. Aquesta magnificació subjectiva és la que volia desfer amb aquesta expressió. Qui em coneix sap de la meva forma de parlar, i sap que no hi ha mai mala intenció ni menyspreu en aquesta.

S'aconseguirà alguna cosa? Mmm, no sé, no sé...

Un lloc bonic per viure, o sí?

http://video.thesecret.tv/windowsmedia/planetearthforever.wmv

Cliqueu l'enllaç i gaudiu, hehe. Bon regal de l'Albert i en quin bon moment: he estat vuit hores tombat a l'hospital amb un degotador de sèrum enganxat que em feia un mal!

Ja us contaré amb més calma la meva experiència en urgències... Ara estic desfet i a punt de bossar... Així doncs, bona nit!

Casos (i coses).

A quina mala hora se'm va ocòrrer de signar el manifest en contra de la remodelació del parc Salvador Castell d'Algemesí. Per als qui no el coneixeu, és una merda de parc, objectivament parlant, l'única cosa bona del qual és un palmerar adult que dóna personalitat i cert aire mediterrani a aquesta zona del meu poble. Bé, haig de reconèixer que no és el millor parc del món, però té un significat per als algemesinencs: ara pretenen convertir-lo en un d'aquests parcs "a la moderna", eliminant la major part dels elements que li donen personalitat per a fer-lo "funcional". Que ho facin. No els hem votat? No han aconseguit majoria absoluta? Estan en el seu dret, ja tornarem a jutjar d'aquí quatre anys.

Malgrat els sentiments que desperta en mi el lloc en concret, el fet que m'haja arrepentit de signar el manifest és perquè he rebut un correu contestant a l'escrit de protesta ciutadana que vaig enviar des del web creat amb aquest propòsit. Bé, no les he contades, però de faltes d'ortografia... n'hi hauria... un fum! Com pot ser que un càrrec públic electe no sigui capaç d'escriure correctament un escrit curt tan senzill? Com pot ser que no sabent, no tingui la decència de fer-lo passar per correctors lingüístics que supose hi haurà a la mateixa casa de la vila?

Aquest text l'hauran llegit moltíssimes persones. Entre elles, ben de segur, estudiants de batxillerat i de secundària. Quin exemple estem donant? No és exigible un poc de decència lingüística des de les administracions que suposadament han de vetllar per l'ús i promoció del valencià?

Bé, li he contestat amablement aquest mail. Li done la raó en algunes coses, que les té. Però no he pogut evitar de fer-li aquestes reflexions. Incapaz será este señor de enviarnos un texto en castellano de iguales características con el mismo número de faltas. ¿Por qué, entonces, se ve normal hacerlo con un texto en valenciano? No querría pensar que ese afán por colocar faltas de ortografia por doquier tiene su explicación en evitar que el texto parezca escrito en "catalán"...

Ains! Aquests rojos-catalanistes-radicals. Què tocapilotes som!

Coses (i casos).

Sovint ens preguntem: com pot ser que arribi un nen o nena a secundària sense llegir bé? Com pot ser? -Quelcom falla! - és la conclusió a què arribem. Com pot ser que hi haja nens sense gaire aptituds per a res amb el títol de secundària? Què falla? Què falla?

No ens amoïnem gaire, que la cosa que està fallant no falla solsment a l'escola. Com comentava l'altre dia, falla en tots els àmbits de la societat: no es tracta de ser, sinó d'aparentar. Mireu si no la senyora Sarah Palin, governadora d'Alaska i que aspirava a la vicepresidència dels EEUU... Volia aqueix càrrec, però en una entrevista es va fer palès que no sabia quines eren les seves funcions. !!!!!! Però no sols això. Parlava d'Àfrica com un "país", desconeixia els integrants del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (i això que només hi ha tres països a l'Amèrica del Nord... coi!). I menys mal que en pocs mesos no l'han entrevistada moltes vegades més, perquè què en sabrà ella, vist el que s'ha vist, de la situació d'Orient Pròxim, la història recent d'Europa o les complicades relacions amb Rússia? Déu n'hi do!

Això sí. Factures milionaries en roba i imatge. La consigna: calia donar a Palin "aire presidencial". Ah! I catòlica de tota la vida! En lloc de comprar-li a la pobra un atles escolar de geografia... que li feia més falta. Tal vegada llegint una mica en lloc de provar-se tanta roba hagués ajudat a que no fes declaracions tan estúpides davant certs temes... I hagués evitat caure en la temptació de practicar exorcismes! En fins, esperem que siguen falsos els rumors que diuen que es convertirà en la propera candidata republicana a la presidència d'EEUU.

Si aquesta persona ha arribat tan alt amb l'aparença, i té aspiracions per ser presidenta del país més ric del món, per què, doncs, no pot arribar un nen a secundària sense saber llegir!? Què m'ho expliquin que sóc molt curt!

Rituals.

Un gest que faig sovint: si haig de llençar pa al fem, el bese. Mai m'he plantejat realment per què ho faig: simplement ho veia fer a la meva àvia i també a la meva mare, i mira, se m'ha quedat el costum.

És un ritual que jo veig bonic. I amaga un respecte pel menjar i la valoració d'aquest com a quelcom necessari i no sempre abundós. Després de la misèria de la postguerra, quan la gent començà a viure amb certa abundància econòmica i fins i tot hi havia dies que sobrava menjar, si aquest s'havia de llençar supose que la memòria, en fer-ho, faria aparèixer en la ment aquells dies de gana i de misèria que fins feia ben poc la gent havia passat. I tal vegada per això sorgia un sentiment de respecte i veneració que es traduïa en aquest gest.

Jo, de gana i de misèria, mai no n'he passades, sortosament. Però continue i continuaré fent el gest, perquè de vegades em recorda com sóc d'afortunat que em sobre pa, que no és impossible que algun dia em falte i que jo que el tinc, el respecte i el valore.

Quins altres rituals petits farem sense adonar-nos i què hi haurà darrere d'ells?

Contradiccions.

Perdoneu que us done la vara, però brrrr. Primera contradicció: una nació democràtica que adquireix la forma d'una monarquia. A veure si ens aclarim, som súbdits o ciutadans? Perquè ambdues coses no podem ser-ho! La monarquia és l'antítesi dels principis, valors, drets i deures democràtics.

Segona contradicció: la monarquia té el paper simbòlic de representar-nos. Com la bandera, o l'himne. Bé: ens representa a tots. Pot, llavors, opinar o emetre opinions que són les d'uns i no les dels altres? Si té el paper de representar-nos a tots, no se suposa que ha de ser, per damunt de tot, neutral en el camp ideològic i polític? Almenys tenim "la sort" que el Rei ha respectat les decisions del parlament sobirà, però em remena els budells que pot perfectament no fer-ho, i llavors, què?

Tercera contradicció: la llibrertat d'expressió i la monarquia. Quan s'empra per opinar (malament) d'ella, la monarquia trau les ungles i vol posar límits a la llibertat d'expressió. Ara, però, la Reina no ha dubtat en utilitzar-la per llençar una bomba contra més de la meitat dels ciutadans de l'Estat que no pensem com ella, i ha utilitzat paraules com "homicidi" per referir-se a certs temes polèmics, i és clar, discutibles. Però... no és Reina de tots? És democràticament acceptable que la Reina (uf, quanta antítesi en una sola frase) pugui fer ús del seu dret a opinar?

La Reina no té clares moltes coses; primera: ha comparat el fet que el seu fill herete la comandància de l'exèrcit i que siga el futur cap de l'Estat amb el fet que el meu fill herete les meves propietats. Mari! Que estem parlant d'un càrrec, el més important de l'Estat, no d'un camp de tarongers! És com si jo fos president del Govern i el meu fill, per això mateix, també ho hagués de ser. O que em trec la plaça de funcionari i per això, els meus fills i nets hagin de ser també mestres funcionaris pel fet que jo ho he estat tot i que tinguin borumballa en lloc de cervell... La segona cosa que no té clara és que si ella fa ús dels seus drets per opinar, ha d'acceptar quan altri ho faça per opinar sobre la monarquia, més que li pesen aquestes opinions. I si decideix trencar la neutralitat que fins ara tenia aquesta (divina) institució, que s'atengui a les conseqüències...!

Personalment, em sembla vomitiu l'haver d'aguantar i de mantenir amb els meus impostos a gent que viu, mai millor dit, "del cuento". Hem treuen mensualment més de 500 euros del sou, i una part és per als seus dinarots, concerts, viatges, vols privats, gestions... Prou! La democràcia mai serà plena en el nostre país fins que aquestes persones es guanyin la vida com tots i desaparega aquesta (divina) institució.

Per això, em sume a la idea que tingueren fa uns anys els socarrats de posar el Borbó que els va cremar la ciutat cap per avall. Señoras, señores, dejen de tocar-nos los cojones y de dejarnos vacios los bolsillos! Simplement, per coherència.

VISCA LA REPÚBLICA!

Tenir, o no, sort.

Palma. Passejant-hi. Va ploure un aiguat de collons, però coincidí que poguí fer-me un cafè en un lloc idílic, mirant com plovia en una plaça impressionant. Es feu de seguida de nit, no vam poder veure Banyalbufar... però la tertúlia i el son breu al cotxe foren agradables i revitalitzadors. Al Torrent des Pareis, tot d'aigua... però vam poder veure nedar a nens plens de vida que ens van alegrar el moment. I l'estrella de mar!

Avui al castell de Bellver l'accés a vianants estava tancat. Pega la volta, equivocat de camí, mullat. Però com de bé ens ho hem passat bonegant i rememorant les voltes que ens hem perdut i hem culpat a Voro. I les vistes, i el bosc. Finalment a l'avió, la finestra estava cegada... La companyia, molt agradable, però. I posant-me de gairó veia igualment el paisatge de núvols: impressionant. I per l'altra finestra, l'Eixample, Sagrada Família, l'Hespèria...

Les coses són segons me les prenc. Tot té una altra cara, i si la sé veure, gaudisc molt més. Està comprovat: cal desenvolupar aquest "sisè sentit".

Mallorca? Impressionant tota ella. Cal tornar, no s'abraça amb uns pocs dies. Dels grans paisatges, als detalls. De Barceló al gòtic més pur, passant per art islàmic. De muntanyes i platges... Les fotos no me les he currades gaire, no n'estava, de motivat. Però algunes paguen la pena, hehe. Es gaudeix allà on es mira. Mirau, per exemple, la foto de baix. Hi ha un detall ben curiós de la porta del mar de la catedral: dones servint al Sant Sopar!

Pendent queda, doncs, tornar i cantar allò de... Mon cor estima un arbre, més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger... Conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que assalten la ribera com un gegant guerrer!