Menjar paraules.

Avui m'he ratllat, i he arribat a la conclusió que l'ànima s'alimenta de paraules: són elles les qui acaben donant forma als sentiments. I he arribat a aquesta conclusió per una cosa que he notat que em passa. Hi ha cançons que m'agraden, les escolte i bé, ni amb interès ni sense. Però de repent, no sé ben bé per què, les necessite; necessite de deborar-les vàries vegades al dia, compulsivament. Alguna raó inconscient deu d'haver. És com quan fa temps que no prens un aliment, l'has vist alguna vegada en el rebost però no t'ha cridat l'atenció, i de repent, el cos te'l demana amb insistència. I et fas un menjarot per xuclar-se els dits! Habitualment em passa amb cançons; altres vegades, amb poemes o llibres.

Allí ame a una mujer terrible
llorando por el humo siempre eterno
de aquella ciudad acorralada
por símbolos de invierno.

Allí aprendí a quitar con piel el frío
y echar luego mi cuerpo a la llovizna
en manos de la niebla pura y blanca
en calles del enigma.

Allí entre los cerros tuve amigos
que entre bombas de humo eran hermanos
allí yo tuve mas de cuatro cosas
que siempre he deseado.

Allí nuestra canción se hizo pequeña
entre la multitud desesperada
un poderoso canto de la tierra
era quien más cantaba.

Hasta allí me siguió como una sombra
el rostro del que ya no se veía
y en el odio me susurro la muerte
que ya aparecería.

Allí yo tuve un odio, una vergüenza
niños mendigos de la madrugada
y el deseo de cambiar cada puerta
por un saco de balas.

Eso no esta muerto
no me lo mataron
ni con la distancia
ni con el gris soldado.

SILVIO RODRÍGUEZ - Santiago de Chile

A quin sentiment dóna forma en aquest precís moment aquest grapat de paraules? Suggereixen tantes coses!