aNDRòMiNa: De Vinaròs a Oriola...

Lema: "Luz...pájaros...sol..."

Para cantar, Valencia, tu hermosura,
no empuño el arpa de oro
que Apolo tañe con experta mano;
sino el guitarro moro
que el áspero huertano,
el de jubón y policroma manta,
al expirar las tardes, en la puerta
de su barraca, pulsa, cuando canta
los melódicos aires de tu huerta.

(...)

¡Valencia...! ¡Orgullo mío!
¡Orgullo del que viera
en tu suelo feraz la luz primera!...
Tierra donde la luz radiosa y brava
se desborda de un sol de oros sutiles,
y donde nunca acaba
de ahitarse el florecer de los abriles.

(...)

Madre de ese Alicante
que unge el Mediterráneo palpitante
y que te ofrenda en sus esplendorosos
dominios, con mil pueblos industriosos,
la sin par hermosura
de la vega de Oleza [Orihuela]
que junto a Murcia empieza
y hasta el mar azulenco se dilata,
y que huella el Segura
describiendo, gentil, eses de plata.

Canto a Valencia. Miguel Hernández, 1931

Oriola, a l'extrem meridional del País Valencià. Territori "comanx" per a alguns -especialment per als mestres que els toca treballar per aquella zona-, per altres ignorada, la veritat és que és un indret desconegut per la majoria. Al llarg de la seua història ha estat sempre en la primera línia dels esdeveniments del País i, tot i que fou una de les ciutats frontereres que primer es va castellanitzar, ningú no pot dubtar de la seua valencianitat. Malgrat que anys de dictadura, provincianisme ranci i de "suretisme" -aquest moviment antivalencià que propugna l'annexió de la província d'Alacant a una macro-regió formada per Múrcia, Albacete i Almeria- han allunyat mentalment els oriolans del País i han fet que miren cada vegada més a Múrcia. I si dubteu del que dic, llegiu els fragments del Canto a Valencia de Miguel Hernández que he seleccionat. Ara bé: rarament trobarem definit a Miguel Hernández com a valencià. Gairebé sempre se'ns diu que era, senzillament, d'Oriola.

La castellanització d'Oriola no té res a veure amb cap fenomen d'autoodi o de rebuig de la llengua. L'expulsió dels moriscs i una sèrie d'epidèmies van despoblar gairebé per complet el Baix Segura, que seria repoblat progressivament per gent de Múrcia durant el segle XVII. A aquest fet cal sumar el decret de Nova Planta, que va acabar de decantar la balança cap al castellà. Això sí, tota la documentació antiga de la vila que es conserva està escrita en català i l'ajuntament de la capital del Baix Segura encara és anomenat "Consell".

Oriola fou una de les viles reials més destacades del regne. Les salines, hui pertanyents al terme de l'emancipada Torrevella, i els imposts comercials cobrats a través del port de Guardamar feien de la ciutat un indret ric i pròsper. Potser hàgem de recórrer a la seua voluntat d'esdevenir bisbat independent del de Cartagena, al qual pertanyia la regió eclesiàstica des de temps de la reconquesta fins al segle XVI, per explicar la riquesa i el gran valor del seu patrimoni religiós. La monumentalitat d'Oriola és comparable a la del mateix Cap i Casal del Regne: no fou debades que Oriola va ser triada per Felip V com a capital del nou corregiment "llevantí", amb l'ànim d'humiliar la ciutat de València pel fet d'haver-se decantat pel bàndol austracista. El desficaci, però, va durar només un grapat d'anys.

Si us agrada l'art, Oriola és un cúmul immens de sorpreses. Per on començar? Potser per una visita a les seues tres esglésies principals: la de Sant Jaume, la de les Santes Justa i Rufina i la catedral. La primera és una simbiosi de gòtic flamíger o tardà, que trobem a la portada i a la volta, el renaixement que es mostra grandiós al presbiteri i a la sagristia, i el barroc de la seua capella de la comunió. Conserva a més a més la major part dels seus retaules i mobiliari, com el seu magnífic orgue, gairebé únic a la península pel seu característic òcul-transparent, que deixava passar la llum d'un finestral a la nau de l'església des de la seua ubicació original. L'església de les patrones de de la ciutat destaca pel seu campanar, que comparteix molts trets amb el Micalet, i la seua portada berniniana. I la catedral, plena de tresors artístics. A més a més, es pot visitar el monestir de les Saleses, amb un gran patrimoni donat per la Corona, el santuari de la Mare de Déu de Montserrat, el convent del Carme...

Dues obres exposades mereixen ja per sí mateixes una visita al museu d'art sacre, ubicat a l'antic palau bisbal: un Sant Miquel de San Leocadio, autor també dels frescos renaixentistes de la catedral de València, i un dels pocs velàzquez de temàtica religiosa (La temptació de Sant Tomàs). També cal anar a l'antic convent de Sant Domènec, seu de l'antiga Universitat d'Oriola, amb els seus claustres renaixentista i barroc i una església amb decoració barroca exuberant. A prop, la casa on va viure Miguel Hernández, que ha estat museïtzada amb mobiliari de l'època i que permet de fer-nos una idea del dia a dia del poeta infant i de l'ambient que el va portar a escriure, o millor dit, l'ambient en què, malgrat tot, va començar a escriure.

Malgrat que el seu casc antic s'està recuperant d'una època decadent palpable encara, passejar-hi és ben interessant i recomanable. Hom pot trobar-se ací i allà amb magnífics palaus de totes les èpoques, carrerons estrets i amb encant, el riu Segura - un tant desfigurat, ja que ha estat canalitzat per evitar riuades-, un eixample animat i propi d'una gran ciutat. Si hom puja fins al seminari, tindrà una vista sobre la ciutat i l'horta del Segura, preciosa, rica i fèrtil, semblant a una Ribera del Xúquer en miniatura. I com no! El palmerar oriolà. Un dels més antics d'Europa, d'origen musulmà, presidit per la serra d'Oriola, és un indret bellíssim i ben cuidat.

En fi, us deixe amb algunes fotos que vaig anar fent ací i allà. Com sempre, amb sort: un dia de ponent com ha fet pocs aquest estiu. Calda pròpia de l'infern. L'indret, però, bé que pagava la pena.

EL PALMERAR: algunes instantànies