de Morella a Guardamar
som un poble que camina
i que ningú podrà parar.
Tenim tots un nom molt clar:
País Valencià!
Cançó. Grup Carraixet.
Gran utopia la d'aquesta cançó de Carraixet -són massa anys de desfeta i desvertebració del País Valencià-, però resumeix molt bé el meu estiu i la meua motivació a l'hora d'agafar cotxe i moure d'una punta a l'altra del País: des de ca la M., la L. i l'A., vora la platja vinarossenca a la capital del Baix Segura; des de la joieta dels Ports que és Morella fins el darrer reducte lingüístic de la nostra llengua. I mentrestant, a desenes de llocs més! Conèixer el País Valencià, viure'l i aprendre a estimar-lo malgrat les realitats que em posen dels nervis!
Guardamar és el poble més meridional on encara es pot escoltar parlar valencià. No obstant, el fet de ser una illa lingüística dins del Baix Segura, junt amb altres factors com l'eclosió del turisme i la manca de polítiques a favor de la llengua, ha fet que minve l'ús d'aquesta de manera alarmant -podem afirmar que allà, malauradament, només la parlen alguns iaios, com a la major part de pobles de la Catalunya Nord-. Com Santa Pola i Torrevieja, és horrorós: com molts pobles afectats pel boom turístic, la barbàrie urbanística ha arrasat el paisatge i la identitat d'aquests indrets. No obstant això, em motivava a anar-hi el fet de visitar el monument que, a la plaça de Jaume II -dita popularment "de les Llengües"- hi ha a la "cultura comuna", eufemisme que s'empra per anomenar la llengua catalana que es parla de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar. Els quatre pobles, situats cadascun a un extrem del domini lingüístic del català, estan representats a aquesta escultura que simula la senyera, un dels símbols que ens uneixen -perquè per més blau que li posen els blaveros i més corones d'or i gemmes, la de València continua sent una senyera de quatre barres-.
Els taulells centrals resen: Aquesta plaça, hui lloc d'aplec dels pobles de la cultura comuna que va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar ha de ser símbol perdurable de la convivència i la fraternitat entre totes les cultures i els pobles. O siga, que en molts casos i a efectes pràctics, a València és símbol d'una cosa inexistent: ja s'encarrega el blaverisme i l'extrema dreta de minar aquesta fraternitat i convivència i d'apartar, amb l'excusa que és "català", el valencià de la vida pública.
Dels quatre indrets simbòlics del territori catalanoparlant només em resta visitar Maó. Ara, no us penseu que aní aposta a Guardamar per visitar el monument. Ben a prop hi ha un paratge que paga moltíssim la pena, malgrat que també està amenaçat per l'urbanisme salvatge. Parle del parc natural de les Salines de Torrevella i la Mata. Especialment, la llacuna rosada de Torrevella, la qual adquireix un característic color rosat que la fa especialment bella i única. El paratge em va emocionar: hi ha qui va al mar Mort tenint aquest tresor al costat de casa? (No em jutgeu de tancat, que només puga hi aniré al mar Mort, corrents... Però crec que existeix un cert menyspreu a allò que tenim a prop de casa pel senzill fet d'estar a la vora... No creieu?).
La infrastructura del parc natural compta amb senders senyalitzats i miradors des d'on es poden contemplar magnífiques postes de sol amenitzades pels flamencs i altres aus migratòries. Tot un espectacle per als sentits: les imatges parlen per elles mateixes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada