En havent remuntat el llit de la Carançà amunt, tot passant pel paratge de les gorges, arribí a un lloc solitari, una xicoteta explanada rodejada de bedolls, roures i pins des d'on es podia observar ja la carena del Pirineu Axial a l'altura del Coll de Carançà, a tocar de Núria. De nou, la fressa del fullam dels arbres, de l'aigua del riu que es precipitava cap avall buscant la Tet. El vent, els ocells, els crecs d'alguna branca que grinyolava o que queia.
Crec que ja n'he parlat alguna vegada, però constate que allà on hom vaja mai trobarà silenci. L'Univers defuig el silenci, quelcom busca fer-se present a través dels sons. A la vora del mar, la fressa de l'onatge; al bosc, la dels arbres; al desert, la del vent que udola; a les riberes, la de l'aigua; als cims, l'aire glaçat que el colpeja; dins d'una cova, la palpitació del nostre cor, el soroll dels nostres propis humors... Fins i tot l'Univers sembla palpitar, com han demostrat els científics: el astres emeten freqüències que alguns científics han transportat a d'altres audibles per l'oïda humana, com les que apareixen en aquest vídeo.
Ara bé, a través dels sons de la natura ens podem asserenar i retrobar-nos amb nosaltres mateixos. Aquestos moments de calma absoluta, escoltant la fressa dels arbres o les onades de la mar, ens fan conscients que existim i que habitem un món meravellós. Un món que ens ofereix infinites possibilitats d'habitar-lo. Com en un concert, només cal que composem la nostra pròpia partitura i triem quins instruments volem tocar per fer de la nostra existència una obra d'art: els nostres valors, els nostres afectes, les nostres vivències...
I entre aquestes darreres, la de la música. Gardiner posa en boca de Luter que sense la música, l'home és poc més que una pedra. Jo afegiria: sense la música i sense moltes altres coses. Però evidentment, la música és una d'elles: sentim, vivim, percebem el sentit de la transcendència... Tronant a Bach, que ha estat el pretext del meu darrer viatge, Gardiner afirma, en el documental en què fa de narrador (Bach, a Passionate Life):
Si Monterverdi fou el primer compositor en trobar expressió musical per la passió humana, Beethoven el terrible esforç de ser humà i espiar el ser com Déu, Mozart la classe de música que esperem escoltar al cel, Bach seria qui uneix les bretxes. Ell ens ajuda a escoltar la veu de Déu, però en forma humana, allisant les imperfeccions de la Humanitat en la perfecció de la seua música.
Del silenci propi del no-res -una realitat que escapa als nostres sentits-, a l'anhel de perfecció que expressa la música que esdevé la culminació d'una tendència de la natura a palpitar a través dels sons.
Omplir la vida de música vol dir viure més plenament.
La Caravaggia, música del Renaixement i el primer Barroc. La B. i jo tinguérem l'oportunitat de gaudir-ne en un dels llocs més bells de Barcelona: el claustre del monestir de Pedralbes... Una bonica manera de retrobar-se amb Barcelona.
LES GORGES DE LA CARANÇÀ
La tornada des de la Catalunya Nord la vaig fer per la Cerdanya. El motiu, el fet que una companya m'havia recomanat un lloc que hi ha a l'Alt Conflent: les gorges del riu de la Carançà. El riu passa per un estret congost abans de desembocar a la Tet, i hom pot remuntar-lo passant per passarel·les, ponts penjants o per un camí penjat literalment de la muntanya, tot excavat a una cornisa. Un lloc bellíssim per gaudir de la natura i del Pirineu. Senzillament, impressionant!
 |
| El poble de Tués a l'entrada natural a les gorges des del Conflent |
Abans d'arribar a les gorges, però, vaig trobar un senyal, a l'altura d'Oleta, que desviava cap a Èvol: un dels pobles més bonics de França, deia. Rumií una estona si pujar-hi i finalment vaig canviar el sentit. Èvol és, efectivament, un dels pobles més bonics del Conflent, i la seua església, dedicada a Sant Andreu, és tota una sorpresa.
 |
Com veieu, a l'igual que es pot trobar a Culla, Évol conserva la seua antiga escola i l'ha convertida en un xicotet museu. L'escola pública francesa: un instrument perfecte de despersonalització! I és que des d'aquestes aules es va convèncer a les famílies nord-catalanes que parlaren francès als seus fills... Això sí, ara hi han penjat la Senyera...
L'església de Sant Andreu guarda obres artístiques de totes les èpoques. La més valuosa, un retaule gòtic del s. XIII, dedicat a Sant Joan, executat per l'anomenat Mestre del Rosselló. És una obra cabdal de l'art gòtic català, i originàriament va estar a la capella del castell que Guillem de So va manar construir a la Bastida d'Oleta, avui en ruïnes. També trobem ací el primer retaule dedicat a la Mare de Déu del Roser de tot el Rosselló, datat en 1578. Als seus peus, una imatge romànica de la Mare de Déu, i presidint l'església, un magnífic retaule barroc amb les imatges del sant titular, Sant Joan, Sant Miquel i un calvari.
 |
| Retaule major, d'estil barroc |
 |
| Retaule gòtic de Sant Joan, procedent del castell d'Oleta |
 |
| Retaule del Roser, s. XVI |
 |
| Anunciació |
Passejar per la Cerdanya durant el vespre és tot un plaer. I més amb un cel ple de borreguets com el que hi havia la tarda de dimecres passat. Què bonic! Vaig decidir de parar a tres indrets abans de tornar cap a Barcelona (infern!): l'església de Planès, Ix i el campanar inclinat de Santa Eugènia.
Planès
Des de Montlluís, ix una carretera que hi mena, passant per la Cabanassa i Sant Pere dels Forcats. Què hi ha a Planès? Doncs la que possiblement és l'església romànica més original del País: és tan rara que popularment se li ha atribuït un origen musulmà (se l'anomena "la mesquita"), o fins i tot hi ha qui la relaciona amb els Templers o cultes esotèrics.
 |
| Planta de l'església de Planès (font: Viquipèdia) |
La seua raresa està en la seua planta: un cercle inscrit dins d'un triangle equilàter, que al seu torn queda emmarcat en una espècie de trèvol format per les absidioles. Les puntes del triangle sobreïxen entre l'espai que queda entre cadascuna d'aquestes. Quin podrà ser el seu significat? A dintre, es pot admirar un retaule barroc dedicat a la Mare de Déu de la Mercè, una còpia de la talla romànica de Maria (l'original, a Perpinyà) i una pica baptismal. El conjunt data del segle XI.
Enfront mateix de l'església hi ha una botigueta on es podreu fer un refresc bio. Qui diria que just ací, en aquest racó recòndit de la Cerdanya, anava a gaudir de la primera orxata de l'estiu!
 |
| Campanar de Sant Pere dels Forcats |
 |
| Santa Maria de Planès |
 |
| Interior de l'església de Planès |
Malauradament, quan hi arribí l'església de Sant Martí estava tancada. Hi feia parada per visitar-la. És una llàstima que aquest llogaret, antiga capital cerdana, s'haja convertit en quatre cases a banda i a banda de la carretera comarcal.
 |
| Detalls arquitectònics de Sant Martí d'Ix |
Final del meu viatge per la Catalunya Nord -ara ja, a la Catalunya Sud-. A Santa Eugènia hi ha un dels tres campanars romànics de la Cerdanya que han arribat dempeus als nostres dies. Té la peculiaritat, però, que té una inclinació de més d'un metre: hom l'anomena la torre de Pisa cerdana.
Una curiositat arquitectònica en un paratge bellíssim.
 |
| Poble de Montellà, des d'on ix la pista que mena a Santa Eugènia |
 |
| Des de la distància és ja ben visible la inclinació del campanar |
 |
| Vigilant que la torre no cau! |
|
| Bellver de Cerdanya des de Santa Eugènia |
Parada tècnica a Martinet -omplir el budell- i de nou a Barcelona. Què hi farem!
Catalunya Nord: n'estic enamorat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada