aNDRòMiNa: (N11) Muntanyes navarreses (3): esforç i recompensa

15 d’agost del 2024

(N11) Muntanyes navarreses (3): esforç i recompensa

Haig de confessar que vaig estar a punt de descartar l'ascensió al Hiru Erregeen Mahaia (Taula dels Tres Reis, 2442 m), però menys mal que no ho fiu: les sensacions experimentades al llarg de la pujada són tan intenses i espectaculars, el paisatge tan imponent i sublim, que no haver-hi ascendit hagués suposat privar-se de la millor experiència del viatge: sens dubte, cal pujar un cim del Pirineu de tant en tant per no oblidar aquestes sensacions! L'esforç que suposa l'objectiu, els entrebancs que van eixint, però també la recompensa rebuda quan el paisatge se't mostra en tota la seua sublimitat, recorden en part a aqueix missatge ètic que els capitells de San Miguel d'Artaitz il·lustraven: segur que a la pròxima que m'apareguen dubtes davant d'una ascensió m'apareixerà aquell personatge que es portava el dit índex a l'ull per advertir-nos de la importància del seu missatge!

El cim és un dels més simbòlics per als alpinistes i senderistes d'Euskal Herria: és el punt més alt de la patria basca. El track que seguia a l'aplicació del mòbil havia estat pujat per una persona que havia fet cim en les condicions més adverses: pluja, boira, fred, fang. Però perquè es feu una idea de com de gratificant és arribar a la meta, vos copie les paraules amb què descriu les sensacions que tingué des de poc abans de fer cim:

La niebla se nos vuelve a echar encima y nos vuelve a dejar en un tubo gris sin ningún tipo de visión. Dificultosamente entre la piedra nos vamos acercando al collado final. Cruzamos un par de neveros de hielo y nos pegamos a la meseta rocosa. Ascendemos a otro pequeño collado antes de la subida final y recorremos las rocas de la cresta con alguna dificultad y algún que otro paso más aéreo. Por suerte la niebla no nos permite ver el precipicio por lo que no somos conscientes de ningún tipo de peligro. Cuando alcanzamos la cima gritamos y vitoreamos como niños. No tenemos ningún tipo de panorámica, pero estamos igual de orgullosos. Hemos coronado la Mesa de los Tres reyes o Hiru Erregeen Mahaia de 2.442 metros. En la cima hay una figura de San Francisco Javier y una maqueta de su castillo. La cima esta ocupada por un par de docenas de montañeros a los que el tiempo no ha amedrentado.

Ben mirat, la recompensa no està ben bé en la possibilitat de contemplar el paisatge sublim. És alguna cosa difícil d'explicar...

En realitat, la possibilitat d'ascendir i fer cim a pics com l'Hiru Erregeen Mahaia existeix gràcies a totes els alpinistes i caminants que, abans que nosaltres, hi han ascendit. No només han senyalitzat el camí amb les fites, que de tanta ajuda són, sinó que ha estat el seu pas continu el que ha dibuixat el camí mateix. Això és aplicable a molts àmbits de les experiències humanes, tot i que actualment aquest fet és obviat: cada generació té la necessitat imperiosa de recrear el món, de fer un món totalment nou, fruit de la innovació i de construir un lloc que no tinga res que veure amb el precedent. H. Rosa posa Shanghai com a exemple d'aquesta tendència: cap lloc de treball, cap edifici, ni pràcticament cap disposició familiar dura tota una vida humana en aquesta ciutat asiàtica. Les sendes i les fites, doncs, són arrasades constantment per la necessitat imperiosa que cada de matí tot siga «nou i diferent».

III

Les fites, en efecte, són de gran ajuda... Però de vegades confonen. Hi ha fites que es col·loquen per indicar una desviació cap a un altre lloc o cim secundari... Si desconeixes aquesta avinentesa, corres el risc de perdre't igualment. Però també hi ha fites que han estat col·locades tot desviant-se del camí més habitual, col·locades per algú que ha estat convençut que aquell camí ple d'entrebancs al qual et menen és el millor camí: sí, hi ha fites que et menen per un camí que, en el moment en comences a seguir-lo, no dubtes en qualificar "de merda".

Per això és important tenir en compte les fites, però també saber qui les ha posades i conèixer si, efectivament, pots dipositar-hi la teua confiança.

Vos explicareu per què es fan tantes fotografies a la muntanya. La raó és evident: durant la major part del temps és això el que veus, unes botes, pedres, herba i arena. Així, cada volta que alces el cap i veus la meravella que tens al davant no pots evitar d'immortalitzar la impressió que en reps amb la càmera.

Pedres, herba, arena, fang, botes... i el tac-tac dels pals, el so de la respiració i el pum-pum del cor durant les pujades més costoses. Aquestes són les sensacions que omplin el temps a la muntanya.

L'avantatge de matinar és que, quan has descendit de les altures, encara tens temps per badar. De tornada des del refugi de Linza, després de fer una bona migdiada, vaig parar encara a Erronkari, que dona nom a la vall que has de creuar per arribar-hi (Roncal). A banda d'uns carrerons encantadors plens de casalots de totes les èpoques, a Erronkari hi ha el mausoleu del tenor Julián Gayarre, oriünd del poble, bastit per l'escultor valencià Marià Benlliure. Era obligat fer-hi parada!

I encara vaig arribar a temps de vespres al monestir de Leire: no podia trobar una millor manera d'acabar un dia com aquell!