aNDRòMiNa: (N15) Bambant per Navarra (5): Roncesvalles, Ibañeta i la Baixa Navarra

Ens hem acostumat a reduir-ho tot a l'àmbit visual: els límits han de ser percebuts per l'ull (la frontera, la ratlla, la tanca, el mur, la muralla, el cos). Per això, quan hom pensa en un far li ve al cap la llum que orienta en la fosca perquè els il·lumina i fa presents els límits: el far se situa entre la terra i la mar, entre la terra i el cel. El far, doncs, anuncia un obstacle a salvar i ajudar a divisar-lo.

Però quan tanquem els ulls, els límits desapareixen, es difuminen, s'amaguen: apareix l'experiència de l'invisible. Per això la poesia de Rilke transita des d'allò visual a allò auditiu, i culmina amb els Sonets a Orfeu, en què pren rellevància el boca-orella: la paraula... Però també la música.

En el món auditiu també hi ha uns fars: les campanes, el muetzí. En el port d'Ibañeta, que els pelegrins procedents de França creuaven per anar a Sant Jaume, es diu que l'ermità que custodiava l'ermita del Salvador feia sonar la campana de manera continuada durant la nit i els dies de boira perquè servís de guia als caminants. Una experiència que avui no podem tenir: perduts entre la fosca, o envoltats de boira i de pluja, avançant sense a penes poder distingir el camí, sense tenir cap més guia que un so monòton, constant, com a guia...

Dong, dong, dong, dong... Imaginar la situació produeix certa esgarrifança.

Avui mirem el rellotge per «saber» l'hora. Però durant segles ens orientàvem de manera auditiva en el «mar» del temps: eren les campanes i el seu toc, i no l'esfera o l'arena de cap rellotge, les que regulaven l'activitat i posaven límits a quelcom tan intangible i escàpol com el temps per a la majoria de persones.

Ningú dubta que el camí «autèntic» comença a Roncesvalles i no a Sant Joan Peu de Port: començar-lo a la Baixa Navarra és una moda que atempta contra el sentit de la història i que resulta inexplicable. Perquè és el prior de Roncesvalles qui cada dia, després de la missa vespertina, realitza «el» ritu «ancestral» de benedicció dels pelegrins, després del qual, i mai abans, poden donar per iniciat el seu pelegrinatge.

Com hom sap, allà pel segle IX, en els anys posteriors a la troballa de la tomba de l'apòstol Sant Jaume i del començament del pelegrinatge cap a Santiago, va posar-se en marxa un servici d'autobusos que permetien accedir a Roncesvalles des de qualsevol part de la península i d'Europa: a Roncesvalles arribaven autobusos des del Bàltic, Itàlia, el Rus de Kiev, el Sacre Imperi, París, la Borgonya i les valls del Loira. Els pelegrins en baixaven contents amb la seua motxilla de Decatlon i la seua guitarra, i anaven empastifant, dic, alegrant el camí arreu amb els seus cants naïfs i plens de joia. Ningú marxava de Roncesvalles sense que el prior hagués fet el gest de benedicció.

Una vegada arribaven al Camp d'Estrelles (Compostel·la), els mateixos autobusos que havien dut els pelegrins a Roncesvalles els recollien per dur-los de nou, satisfets, a casa.

Aquest servei d'autobusos és potser el patrimoni immaterial més antic que atresora Europa.

III

Després d'escoltar la imbecil·litat del caminoauténtico, vaig pensar que, en realitat, i seguint la lògica més pura, tot pelegrinatge degué començar sempre a la porta de casa: tot pelegrí amb voluntat d'arribar a una meta hauria de començar a caminar des del llindar de sa casa. Des d'allà, s'hauria d'adreçar a la via de peregrinació més propera i, evidentment, no totes les vies passaven per Roncesvalles.

També pensí en una experiència que avui s'obvia: la tornada. Una vegada assolida la meta, no hi havia trens ni autobusos que permeteren tornar ràpidament a l'activitat diària. El pelegrí havia de desfer els seus passos i començar un viatge potser més feixuc i perillós que el d'anada.

Quants peregrins sobreviurien al viatge?

Hi ha moltes raons per visitar Roncesvalles: les joies del seu museu, la significació del lloc i la seua bellesa... Des d'allà vaig creuar el port d'Ibañeta per tal d'anar a la Baixa Navarra, la part del regne navarrés que ni Ferran el Catòlic ni Carles V no van poder controlar després de la invasió de 1512. La capital de la Baixa Navarra, Donibane Garazi (Sant Joan Peu de Port), és una delícia per passejar i observar les diferents petjades de la història.

La Baixa Navarra és un dels tres territoris bascos que pertanyen a França. Val a dir que els reis de França van signar sempre com a «reis de França i de Navarra» des de 1620 fins a la Revolució. Aquest fet és conseqüència del fracàs de l'intent de l'emperador Carles de controlar aquest territori per la seua difícil defensa, de manera que va continuar essent governat per la dinastia Albret-Foix que, posteriorment, s'emparentaria amb els Borbons: malgrat que altres dominis dels Albret-Foix eren més grans i importants, el petit reducte de Navarra que van conservar els atorgava dignitat reial. És per això que, després de l'edicte d'incorporació de Navarra a la corona francesa l'any 1620, els monarques van mantenir separats ambdós títols. Una anecdòtica conseqüència de les vicissituds i conflictes que va patir el regne durant els anys que va gaudir d'independència política.

Ermita de Sant Jaume, Roncesvalles

L'anomenada Sitja de Carlemany, un ossari del
qual encara no es coneix quan va començar a
emprar-se: les excavacions han arribat als estrats
de la Guerra del Francès.