aNDRòMiNa: GR-331: caminant pels Ports

Peiró de Sant Pere Màrtir, al terme de la Todolella

Existeix un sender de gran recorregut que fa la volta a tota la comarca dels Ports de Morella (GR-331, anomenat «Camí de la Conquesta»). El recorregut total és de 166 km. Alguns trams ja els hi he caminat. En aquesta ocasió, he recorregut la part oriental de la comarca, una llengua de territori que s'endinsa a l'Aragó entre el Matarranya i el Maestrazgo: d'Olocau del Rei a la Todolella, amb l'ascensió al Castellans, que queda a la vora del sender; de la Todolella al despoblat morellà de Saranyana, amb les ruïnes del que fou una de les poques esglésies romàniques de l'antic regne de València; de Saranyana a la Mata, resseguint el riu Cantavella; de la Mata, de nou a Olocau passant per Sant Marc, amb la plaça porticada que s'ubica al bell mig del que fou el camí que unia Morella amb Terol.

Paisatge, natura, història, art... I calor, molta calor! Crec que el goig més gran fou trobar la font vora l'ermita de Sant Gil de la Mata i poder remullar-m'hi! No en va, ja portava uns 19 km fets dels més de vint-i-sis que té la ruta completa. No negaré que hi hagué moments amb unes tremendes ganes d'arribar de nou a Olocau i poder mandrejar a l'habitació de l'hostal... Però aquests moments d'esgotament i de notar que el cos està al límit (especialment, pel pes de l'aigua a la motxilla: no pot faltar en una ruta estival!), vistos retrospectivament es perceben com a sensacions positives. De fet, als dos dies de fer la ruta ja ascendia la Mola Garumba sota un sol que badava les pedres...

No en sé el perquè, però les penes de la muntanya s'obliden aviat!

Avui m'he trobat a la ràdio un llibre que tenia per casa. M'explique: malgrat que no en tinc costum, avui he engegat el transistor que tinc al costat de la pica del lavabo. A l'emissora que tenia sintonitzada parlaven justament d'un poema de Whitman que han començat a recitar: m'ha encisat. Així, he anat tot seguit a la prestatgeria on Hojas de hierba fa anys que m'espera i l'he agafat: cosa curiosa, perquè he trigat uns pocs segons en trobar el poema que havia escoltat entre les més de set-centes pàgines del llibre. Casualitats?

Crec que compaginaré Whitman amb J.V. Foix; crec que per a aquest darrer no estic massa en sintonia.

Yo creo que una hoja de hierba no es menos que el trabajo

realizado por las estrellas,

Y que la hormiga es igualmente perfecta, y que un grano de arena

y el huevo de un reyezuelo,

Y que la rana arbórea es una obra maestra digna de los escogidos,

Y que al zarzamora podría adornar los salones del cielo,

Y que la articulación más insignificante de mi mano avergüenza

a todas las máquinas,

Y que la vaca que pace con la cabeza baja supera a todas las estatuas,

Y que un ratoncillo es milagro suficiente para hacer vacilar

a sextillones de incrédulos,

Encuentro que en mí se incorporan el gneis, la hulla, el musgo de largos

filamentos, las frutas, los granos, las raíces comestibles.

Y que estoy estucado enteramente con cuadrúpedos y aves,

Que he tenido motivos para alejarme de lo que he dejado atrás,

Pero que puedo hacerlo volver a mí cuando yo quiera.

En vano el apresuramiento o la timidez,

En vano las rocas plutónicas envían a mi encuentro

su antiguo calor.

En vano el mastodonte se oculta detrás del polvo

de sus huesos.

En vano las cosas se alejan muchas leguas y toman multitud de formas.

En vano el océano penetra en las cavernas y en vano

se esconden los grandes monstruos marinos,

En vano el buitre elige por morada el cielo,

En vano la serpiente se desliza a través de las lianas

y de los troncos,

En vano el alce se refugia en los pasos recónditos del bosque,

En vano el cuervo marino se dirige al norte,

hacia el Labrador,

Los sigo velozmente, subo al nido en la hendidura del peñasco.

III

Llegisc amb sorpresa que el poble de la Mata està agermanat amb Prats de Molló, al Vallespir. La raó no és altra que comparteixen una tradició: la festa de l'ós, ací anomenada «de l'onso», arcaisme provinent de l'aragonés. Aquesta festa es relaciona amb els carnavals i les antigues lupercalia i no només anuncia l'arribada de la primavera, sinó que porta a la memòria uns temps en què els óssos encara habitaven les muntanyes dels Ports i del Maestrat.

Després de vora cinquanta anys sense celebrar-se, els habitants de la Mata, als inicis de la primavera, tornen a dur al poble un onso engabiat. En realitat és una persona que es vesteix amb pells de xais i esquelles i que porta la cara i les mans plenes de brea. Un joglar anuncia prèviament la seua arribada als habitants del poble, que han obert les portes de les cases i ofereixen beguda i menjar a qui passe per davant. L'onso arriba i busca fugir; ho taca tot, s'enfila per tot; la gent fa gresca, sona la música de la dolçaina i del tabal que va tothora darrere de la bèstia. Al final, el ritual acaba quan les diableres aconsegueixen atrapar-lo i el nuguen.

L'ós és temut i admirat per igual. A l'igual que la Natura, a la qual representa: mai se sap què depararà la nova primavera, de la benvolença de la qual depenen les collites. Aconseguir atrapar l'onso materialitza el desig de control de la Natura, que aquesta siga propícia. Així mateix, el final de l'hivern és aprofitat per la disbauxa, per entregar-se al menjar i al beure. En definitiva, per al carnaval. Així queda de manifest al pregó del joglar que obri el ritu:

Diuen que fa molts anys, al poble de la Mata, se celebrava una festa famosa en la comarca. Veïns i veïnes cansats de passar un cru hivern esperaven la primavera i l'arribada del bon temps. Un senyal natural avisà tota la gent, era la despertà de l'Onso que dormia a la cova calent. Però l'Onso de la Mata, peresós i malifer, al bosc de la roureda passava tot l'hivern. Carregats d'esquelles, joves i majors saltaven i cantaven per despertar l'ós. Des de la Carrasqueta fins a les solanes, ressonaven les esquelles alçant perdius i espantant cabres. Al final de tant de sarau, l'animalot sent les veus i els caçadors que l'esperen l'amarren de cap a peus. A la plaça del poble el porten on espera tota la gent, així comença la festa i l'entreteniment. Portaran per davant les cases, l'Onso ben amarrat; doneu-los menjar i beure, si no, vos l'amollaran. Donarem voltes pel poble, obriu les cases, tragueu el barral, al final tornarem a la plaça i l'Onso farem ballar. L'Onso és a punt d'arribar! Prepareu-vos pel moment: feu sonar les esquelles i un fort aplaudiment!

(Font: Carceller, Kassim. L'onso i el carnestoltes de la Mata. Castelló de la Plana: Zona, 2014)

I bé, el paisatge, els ritus i el que vaig trobant i coneixent es converteixen en un bon al·licient: aquest hivern m'esperen noves rutes pel Maestrat i pels Ports. Quines ganes que arriben els dies en què caminar no implique picors, suors, litres d'aigua a la motxilla, protector solar regalimant per les parpelles, pell enganxifosa, la molèstia de la gorra i esbarzers destrossant les cames desproveïdes dels camals llargs!

OLOCAU DEL REI