aNDRòMiNa: (N5) Cister a Navarra (2): Iranzu

13 d’agost del 2024

(N5) Cister a Navarra (2): Iranzu

Hartmut Rosa, a una entrevista apareguda al recull de textos de Remedio a la aceleración, es refereix al nou vincle amb la natura que van «inventar» els romàntics. Segons els romàntics, en efecte, la naturalesa ens comunica sentiments: el paisatge aboca sobre nosaltres el seu caràcter sublim o melancòlic. El mateix passaria amb l'art: l'obra romàntica deu commoure, deu adreçar-se a la sensibilitat de l'espectador i no solament al seu intel·lecte. Ser romàntic, en definitiva, és tenir l'ànima oberta al món...

Però, ai las, crec que els cistercencs se'ls van avançar uns quants segles! En efecte, l'art cistercenc té en compte tot això: cada monestir sol ubicar-se en entorns naturals que transmeten una determinada sensació, un determinat sentiment de sublimitat, recolliment, silenci, immensitat... A més, les pedres del monestir semblen haver-se unit per tal d'afectar la sensibilitat de qui passeja entre elles: les formes netes, la decoració vegetal, els jocs de llum que s'assemblen als que hom pot trobar en un bosc dens, exuberant, en aquest cas de pedra: passejar per un monestir cistercenc solitari és una experiència única!

Ara bé, els monjos blancs disten molt de ser romàntics plenament: el romàntic viu una existència a la qual no se li ha donat prèviament cap sentit, i, consegüentment, es troba en plena cerca d'aquest sentit; els monjos, en canvi, han trobat un sentit a la seva existència i viuen en un món de quietud, que no muta.

Trobar llocs com el monestir d'Iranzu en el context que vivim actualment és, si més no, un regal. La lògica del creixement, de l'acceleració, de la transformació constants, si fa només uns decennis ens permetia guanyar franges de benestar i autonomia progressivament més elevats, avui ens ha atrapat en una lògica en què hem de continuar creixent, accelerant els ritmes vitals, de consum, de moviments de capitals i persones, i hem de transformar-ho tot constantment només per a no perdre el suposat benestar aconseguit: en realitat, hem caigut dins d'una voràgine que ens mena a la alienació, a l'estrangerització de coses, persones i llocs, en què ja cap possibilitat de les que ofereix el món ens diu res ni és important, perquè només és vista com un capítol més de les moltes possibilitats a les quals estem «obligats» a sumar-nos per a no caure. Parar a lloc com Iranzu, mirar, badar, llegir: és un moment idoni per adonar-nos que ens manquen, segons Rosa, quatre elements imprescindibles: impressió, emoció, commoció, vincle. En paraules de Rosa: cuando las cosas, los lugares, las personas que encontramos nos impresionan, nos emocionan, nos conmueven; cuando nos sentimos capacitados para responderles con toda nuestra existencia. Estos son los cuatro elementos de una relación de resonancia: en primer lugar, algo nos conmueve o nos «afecta», nos interpela de alguna forma. En segundo lugar, respondemos a ese contacto de tal manera que nos demostramos a nosotros mismos que estamos vinculados al mundo de una manera eficiente y autónoma. En tercer lugar, no nosotros mismos nos sentimos transformados: no seguimos siendo los mismos después de entrar en resonancia con otro ser humano, con una idea, una melodía o un país. Sin embargo, en cuarto y último lugar, nos vemos obligados a reconocer que este tipo de relaciones de resonancia están cargadas de un elemento ineludible de indisponibilidad: no podremos obtener resonancia alguna por la fuerza, así como tampoco podemos predecir cuál será el resultado de esa transformación. Resulta interessant aquesta proposta de ressonància del filòsof, ja que en lloc de proposar exclusivament que ens regim per principis abstractes, com hem vingut fent a Occident des de fa un bon grapat de segles, s'obri a altres tradicions orientals que se centren en la immediatesa de les relacions amb el món: el contacte entre el cel i la terra, l'ancoratge emocional i contextual com a fonament de les decisions del Tao.

Iranzu és potser l'exemple d'arquitectura cistercenca més pur que he trobat en els meus viatges. A aquesta perfecció han contribuït l'abandó del cenobi després de la desamortització i la voluntat de la comunitat de teatins que ara l'ocupa de reconstruir-lo i cuidar-lo cercant el seu esperit original. El resultat és la pervivència d'una obra d'art magnífica oberta a tothom, on poder parar i mirar el món d'una manera diferent a l'acostumada.

I jo tinguí la sort que plovia: la llum semblava un material més de l'edifici sense arribar a empastifar-ho tot, com sol fer aquesta llum excessiva de l'estiu.