aNDRòMiNa: Per herència, una promesa

L'àngel obri el seguici dels torneros

Arribí a Morella ben d'hora, disposat a prendre un bon café amb llet i a passejar-me pels carrers guarnits abans d'anar a pillar un bon lloc per presenciar l'eixida del retaule. Era el tercer dia del novenari a la Mare de Déu de Vallivana del cinquanta-cinquè sexenni. El orígens: segons es conta, quan els morellans, l'any 1671, van decidir passejar la imatge de la Mare de Déu per la ciutat assotada per la pesta, la malaltia va remetre i els malalts van quedar guarits. A partir d'aquest fet, el consell de la vila va prometre a la Mare de Déu de realitzar un novenari en el seu honor cada sis anys. Amb el temps, el novenari sexennal es va rodejar de fastos, danses i d'altres rituals ancestrals que, gràcies a la promesa, han perviscut fins als nostres dies.

El meu passeig va acabar a la plaça de l'arxiprestal, on vaig entrar-hi just abans que començara la celebració eucarística. Era el dia organitzat pel gremi de llauradors i ramaders i un dels seus representants va començar a llegir un text introductori a la celebració. Em va agradar el començament: va fer referència a la promesa i al sentit de les festes. Així, el lector afirmà que el que ens havia aplegat en aquell lloc i aquell moment era el fet d'haver fet nostra la promesa que, fa uns segles, van realitzar els nostres avantpassats. N'isc com un esperitat: d'ací una hora i mitja comença el retaule i la gent ja s'afanya per pillar un bon lloc!

Crec que el matís que introdueix l'afirmació del lector és important. En el context de la pesta, els morellans van comprometre's amb la Divinitat pel fet que aquesta els prometé la salut, el guariment i la prosperitat. La promesa que els morellans feren al segle XVII era, en realitat, entre dos parts desiguals: una totpoderosa que ofereix la gràcia i una altra dèbil, que ha de fer mèrits per guanyar-se allò que li ha estat concedit. Però fer nostra aquesta promesa implica que actualment la promesa és entre iguals: els qui vivim en el present prometem als que ja no hi son la perpetuació del seu desig.

L'absència dels que ja no hi són fa palesa la nostra pròpia fragilitat i la ignorància davant de moltes coses que se'ns escapen: prometre en aquest cas crea vincles que no només ens lliguen als absents, sinó que també ens lliguen amb els altres en tant que la realització de la promesa no pot fer-se sense ells. Per això, aquesta promesa crea el món i ens impedeix naufragar: uneix el passat amb el present, i projecta aquest cap al futur o, en altres paraules, relaciona tot principi amb els finals precedents tot fent-lo viable.

En definitiva, la promesa fa possible la vida social necessària per fer realitat la realització de la festa sexennal i el novenari. Cite de nou a Marina Garcés: «Podríem viure sense prometre mai res. De fet, aquesta és la tendència actual, anem esborrant les promeses que en algun moment del passat ens han configurat. Si podem arribar a acords, col·laborar, intercanviar, contractar, subcontractar, fer projectes i tenir propòsits, per què hauríem de prometre mai res a ningú? Aquesta és una de les raons del deliri de la promesa: en realitat, prometem sense que calgui. Com Déu, que podent fer qualsevol cosa prefereix prometre. La promesa no es deriva estrictament de cap necessitat. És un excés de la paraula que reforça el vincle perquè el torna irreversible. Marca el temps i hi inscriu una relació carregada de sentit. El que passi després no ho sabem, la promesa ni nega ni domina la incertesa. Però "passi el que passi", com diuen els personatges de Mouawad, tindrà a veure amb com ens fem càrrec, o no, d'aquest vincle que la promesa ha creat i, per descomptat, de qui ho faci».

Per això festes com el sexenni, la d'Algemesí i moltes altres tenen tant de valor. No és estrictament pels seus elements patrimonials, sinó pel fet que són vertebradores d'una comunitat humana que manté vius els seus vincles.

Ballar és, senzillament, posar-se a pegar voltes: poques danses no consisteixen en això, en pegar voltes. Per a ballar només fa falta una música, moltes vegades reduïda a un ritme, un batec. D'alguna manera, la dansa fa tangible i visualitza allò que és intangible i invisible, és a dir, la música mateixa. Crec que les danses rituals que encara perviuen a moltes festes valencianes no difereixen molt, a nivell antropològic, d'altres danses vistes com a exòtiques, mistèriques o màgiques en altres contextos culturals. El que passa és que ens hem acostumat a elles i no els prestem l'atenció que mereixen.

El sexenni és molt més que unes danses, però el ben cert és que aquestes són la seua part més vistosa i que es fa sentir. Són danses rituals de processó: el seu sentit es restringeix, com en Algemesí, a una mateixa efemèride relacionada amb el culte a un sant o la Mare de Déu i, d'entrada, s'executen sempre amb una mateixa tonada i uns mateixos passos. I dic d'entrada perquè, quan vaig furgar una miqueta en els anys que preparava el recull musical de les danses d'Algemesí, els pocs documents escrits que existien sobre la música i balls processionals indicaven que ni les danses ni la música havien romàs estàtiques: mutaven amb el temps, com és inherent a tota tradició oral. Però la creença en la seua immutabilitat i el vincle estret que tenen amb certs moments i celebracions potser siguen la causa que hi haja alguna cosa que, en presenciar-les, ens fa vibrar de manera especial: ens lliguen amb el passat i la tradició.

L'origen de les danses del sexenni de Morella és molt antic: podem pensar que es remunten als inicis del novenari, allà pel finals del segle XVII, però és ben segur que llavors no se les van inventar, sinó que ja eren una tradició que s'afegia a la nova festa. Potser llavors eren més vives i més complexes a com ens han arribat, però això no treu el mèrit a aquest fet mateix, és a dir, que malgrat tot, han perviscut fins al present. Moltes danses de Morella no tenen el grau de vistositat ni complexitat que tenen les d'Algemesí, però tenen un tret que les fan distintives: un ritme que, malgrat que de vegades juga a l'ambigüitat en algunes danses i interpretacions, és clarament amalgamat.

Els ritmes amalgamats en la tradició popular peninsular són estranys i, per això, en paraules de Vicent Torrent, són un signe de sofisticació rítmica i d'originalitat. No només són presents a la tradició musical morellana, sinó a d'altres indrets del Maestrat i dels Ports, com les Coves, Tírig, la Todolella... Quin és el seu origen? Doncs estaria bé poder contestar aquesta pregunta! L'arqueologia musical és un tema apassionant, però no he conegut mai cap estudi profund, seriós i rigorós sobre el tema. No només hi ha una manca d'interés, sinó també hi influeix la poca consideració que té el mateix objecte d'estudi. La música popular se la considera sempre "de segona", malgrat que molts compositors de música "culta" s'hi hagen inspirat; en relació als ritmes trencats, se'ls ha considerat una anomalia estranya i sempre que s'han transcrit s'han interpretat d'acord amb el compàs regular que més se'ls hi aproxima. I això és un perill que els aboca a la seua desaparició o assimilació als ritmes regulars que atreuen als nous intèrprets, que han estudiat música i rarament han vist una partitura escrita en 11/8, 7/8 o 10/8. Val a dir que a Algemesí, on es creu que la dansa del torneig deriva de la dels torneros de Morella, també existien aquests ritmes, però han estat absorbits per la regularitat. I si no em creieu, mireu aquesta transcripció d'una interpretació de la fuga del torneig dels anys cinquanta: sorprenent! També existien ritmes trencats a les tonades del Ball de Torrent, que va inspirar moltes danses rituals que han arribat als nostres dies amb ritmes ja perfectament regulars.

Vicent Torrent, al seu llibre La música popular, afirma que els ritmes trencats d'algunes danses de Castelló s'assemblen als d'algunes manifestacions musicals de Macedònia. De fet, crec que posar-se a fer arqueologia musical seria impossible sense el coneixement de les tradicions musicals d'arreu de la Mediterrània: l'estudi podria permetre dibuixar un mapa de viatges, migracions, influències mútues d'una punta a l'altra del Mare Nostrum, i d'aquest amb l'Orient i més enllà de l'Atlàntic. Això ampliaria el significat del que és "nostre" i potser obriria les ments d'alguns individus obstinats en la "identitat originària". Així, l'escala tonal de la música vocal tradicional siciliana (que, segons tinc entès, distingeix fins i tot els quarts de to) es conservava en part als cants de batre valencians; per no parlar de les influències del Magrib en la música medieval culta del món "cristià": s'hi repetien molts esquemes melòdics i rítmics del corpus musical andalusí i del nord d'Àfrica a Las Cantigas d'Alfons X el Savi o el Llibre Vermell de Montserrat. D'altra banda, no trobem un cert regust orientalitzant en moltes músiques, com les danses de Bocairent? És un camp d'estudi apassionant del qual tan de bo algú es dignés a fer una obra divulgativa de la qualitat i rigor que mereixeria.

Per apreciar la bellesa de les melodies de les danses no cal fixar-se en la interpretació que se'n fa: molta gent, amb raó, considera estrident la música de dolçaina, i més en manifestacions populars on la dolçaina és valorada més per la seua funcionalitat que per la qualitat de l'execució de les melodies i danses que se li encomanen. Si ens fixem amb les melodies més enllà d'aquesta interpretació, comprovarem que són d'una bellesa extraordinària. I si no, mirem-ho a l'inrevés: com sonarien un nocturn de Chopin o una partita de Bach interpretades per un gaitero de Morella? Poc més a dir... A mi em té especialment enamorat la melodia dels torneros: breu, però preciosa.

III

El retaule comença davant de l'arxiprestal: calor i un sol d'estiu que bada les pedres. Però el marc inigualable on transcorre el ritual compensa amb escreix les molèsties, les picors, la suor i el mal de peus. Una vegada ha eixit, el retaule comença el seu periple circular pels carrers de la vila medieval. Em passege per aquest mar de pedres, carrerons, gent desorientada, cues, sorolls, i les músiques de les danses que es van mesclant entre elles i amb la cridòria i les converses de la gent. Tot plegat, un quadre d'un barroquisme exagerat, com en Algemesí. Altrament, escolte ara i adés que, en els llocs on em pare a esperar el seguici, aquest mateix va passar mitja hora abans, una hora abans, més d'una hora abans per aquell mateix punt el dia anterior: avui es retarda de manera exagerada...

Sí, com en Algemesí, alguna cosa estranya passa: quantes més hores i més dies portes ballant i tocant, com més cansat estàs, més ganes tens de ballar i tocar. A Morella, dimarts passat, ja anaven pel tercer retaule, a més de la processó de volta general del primer dia de novenari, però això no era motiu per donar-se pressa i acabar aviat. El seguici s'alenteix, va a poc a poc, no avança. Els amants de l'ordre i la puntualitat s'enerven i quan intenten treure l'entrellat de tot només perceben un cúmul de gent, de sorolls i de colors sobre el qual poc es pot fer per tal d'obligar els seus integrants a acomplir horaris i acatar el raonable. Però... no es tracta d'una festa!? La festa és justament el trencar amb tot senyal de racionalitat i ordre. Tot manifestació festiva que ha romàs viva al llarg dels segles té aquest punt d'irracionalitat i disbauxa que la fa diferent d'altres fenòmens "recuperats", caracteritzats per l'estilització, la depuració i per un ordre i un programa seguit amb tota puntualitat. Aquestes darreres mostres rarament atreuen multituds ni inciten a participar-hi: per alguna cosa serà!

Enguany el sexenni ha estat tocat per la tragèdia: ahir es va decretar una jornada de dol per la mort en accident de trànsit d'una xiqueta de dotze anys, integrant de la dansa dels teixidors. Aprofite per manifestar la meua tristesa i el meu condol a la gent de Morella.

Com tota mort en aquestes circumstàncies, dolorosa, incomprensible, injusta.

Si no coneixeu el sexenni, ja sabeu que d'ací sis anys teniu una cita a Morella... Millor si hi aneu el primer dia de novenari, diumenge, amb retaule i processó. Quedareu corpresos, vos ho assegure!

No volia acabar aquest post sense fer esment a un tema que ens hauria de preocupar. L'escena: passa un xiquet vestit de rei; porta a la mà un pal amb un cap de gegant clavat. Una dona dubta: —Es San Vicente, pero no sé cuál de los dos—. Comença una conversa estrambòtica per dilucidar si es tracta del Sant Vicent de la Roda o del Predicador. Al final cauen en el compte: el personatge té a veure amb David i Goliat. Conclusió: —Pero el rey es Goliat, David no puede ser, David debe ser la cabeza.

Doncs això. Preferisc no reproduir el contingut de la conversa sobre la safata amb uns ulls portats per una dona. Vivim immersos en un mar d'incultura on crec que acabarà naufragant tot. Digueu-me pessimista però... Què se'n pot esperar?