aNDRòMiNa: Exultet

Exultet iam angelica turba caelorum
exultent divina mysteria
et pro tanti regis victoria
tuba insonet salutaris
Gaudeat et tellus tantis irradiata fulgoribus
et, aeterni regis splendore illustrata
totius orbis se sentiat amisisse caliginem.

Exultin de joia tots els àngels del cel,
exultin els ministres de Déu.
I que soni la trompeta victoriosa
per celebrar el triomf d'un Rei tan gran.
Que la terra també s'ompli d'alegria,
il·luminada i radiant de la claror
que ve de la llum del regne etern;
perquè avui la foscor ja s'ha esvaït.

Pregó pasqual (fragment)

Ahir vaig decidir d'apuntar-me, finalment, al curs que l'Institut d'Humanitats de Barcelona dedica als Sonets a Orfeu de Rilke. L'imparteix Andreu Jaume, a qui sempre és un plaer infinit escoltar. En la primera sessió, ahir per la vesprada, el conferenciant va tornar a les Elegies de Duino, sense les quals no podem copsar el sentit complet de l'última obra de Rilke. Escoltant l'Andreu Jaume i rellegint alguns fragments de les elegies, vaig caure en el compte de per què aquest fragment del pregó pasqual està prenyat de nihilisme. Parla, en efecte, d'una foscor (la mort) que s'ha esvaït, d'un regne etern i del triomf del gran Rei: podria ser Jesucrist, el Sol Invicte, etc. En el pregó pasqual es desterra la mort. I ací és on rau el problema... Anem a pams!

La primera elegia de Rilke constata una realitat que ens fa por anunciar: no ens sentim com a casa en el «món interpretat». És a dir, cap de les maneres que l'home contemporani té d'apropar-se al món ens ha resultat satisfactòria: ans al contrari, han resultat decebedores, han desembocat en l'horror absolut. Així, a finals del s. XIX, la ideologia del progrés feia preveure un segle XX que anava ser la panacea del benestar i la llibertat; en realitat, fou una indústria de la mort. A finals del segle XX va passar quelcom semblant: la fi de la història, anunciada per Fukuyama, el triomf del liberalisme i del capitalisme que durien la Humanitat a nivells de benestar desconeguts fins ara. El segle XXI, però, ha començat de nou amb aniquilació, mort, destrucció i la tornada a la llei atàvica del més fort.

Rilke, però, observa un arbre i el veu com un motiu d'esperança: només ens queda observar-lo en un món en què el pensament judeocristià ens ha desterrat de la natura i l'home és conscient, en el seu sí més profund, que només és una criatura indefensa que hem situat davant d'una natura tecnificada i una mort que, a la fi, ens aniquilarà irremeiablement. Ni tan sols la seguretat de la ciència i el sentit positiu que s'ha pretés donar al món és un refugi segur.

Hi ha un vers que posa el dit en l'origen del problema: fem massa distincions, diu Rilke, quan els àngels de vegades no distingeixen els vius dels morts. Nosaltres, però, tendim a concebre com antagònics la vida i la mort, el ser i el no res. Cal anar, doncs, a l'origen d'aquesta distinció, i la trobem en el pensament platònic sobre el que més tard es construirà la teologia cristiana. Abans de Plató, Parmènides afirmava que el ser humà és una criatura que sembla tenir dos rostres: un que mira cap a la vida, l'altre cap a la mort; un que mira al ser, i l'altre que mira al no ser. No obstant, aquesta divisió, per al filòsof presocràtic, és il·lusòria, perquè en realitat l'home viu immers en la realitat del ser que ho inclou tot. Aquesta idea filosòfica enllaça amb el mite atàvic de la Gran Deessa, segons Baring i Cashford: en aquest mite, la vida i la mort es reconeixen com a fases d'un procés etern (el ser), mentre que en els mites que desplacen aquesta concepció inicial de la vida fan que la mort adquiresca un caràcter final, de manera que donen un caràcter tràgic a la nostra experiència vital. Inicialment, però, no hi ha diferència substancial entre la deessa que duu la vida i la que ens duu la mort, ja que la figura de la mort evoca irremeiablement el renaixement. Moltes deesses, doncs, tindran un caràcter dual: Deméter/Perséfone, Isis/Neftis, etc.

Plató, però, destrueix l'edifici teòric de Parmènides i en construeix un altre que gira en torn al no ser, al món de les idees. Aquest món de les idees està fora de la naturalesa i, amb ell, en som expulsats: la nostra cultura comença a fascinar-se per els coses que aparentment sorgeixen del no res i que tornen a ell. Creiem que que podem convertir en no res allò que és, alhora que creiem que la nostra aniquilació no serà total perquè tenim una part dins nostre que no pertany a la natura, que pertany a l'esperit, a aquell món metafísic. Però aquesta idea té en el seu sí el nihilisme: allò que pertany a la natura torna al no ser, acaba en el no res. La mort és un punt i final. I el pànic arriba quan el paraigües del cristianisme s'ha omplert de forats: com déiem abans, ens trobem davant d'una natura dominada i tecnificada i d'una mort que aniquila, sense que es puga sostenir l'esperança d'una vida futura fora de la natura.

Davant d'aquesta constatació, Rilke no creu que la solució siga tornar al dogma d'una religió institucionalitzada, com acaba fent T. S. Eliot, o tornar al món ideal en què la paraula creava el món, com pretengué Hölderlin. Més aviat, ens diu que hem d'aproximar-nos a la divinitat per darrere, i no mirar-la de front: es tracta de veure el mateix que veuen els déus, allò obert. Amb això, la divinitat deixa de tenir la funció d'encarnar aquells aspectes de nosaltres mateixos que no entenem i que, la comprensió a què duu el coneixement, ha acabat per fer obsolets. Perquè aquest tipus de divinitat al que ens ha conduït és al fet que veiem tant la pròpia divinitat com la mort com a quelcom allunyat de l'experiència. Rilke, contràriament, defendrà que tant la divinitat com la mort formen part de la natura mateixa.

Així, en una carta, Rilke dona una clau de comprensió de les elegies. Hi afirma: quan un arbre floreix, la mort floreix en el i els camps s'omplin de mort. La mort és, doncs, simultània al floriment, a la fertilitat. És curiós que és una idea a la qual també arriba Mercè Rodoreda. A La mort i la primavera es pot llegir:

I a punta de dia vaig veure la mort. La mort era jo dintre de l'aigua amb la cara d'un mort... I no sabia prou per què hi pensava... i em deia, on comença la mort?... Venia de damunt de la pell o sortia de sota? Era a la punta dels dits o al mig del ventre quan s'hi fa el patir del viure o en un colzo o al mig d'un genoll?... On començava a matar? On vivia la mort de cada persona? en la son o en el despertar?... Moria també cansada d'haver matat? Quan la pell es refredava i la carn s'enduria i tot es feia de fusta i de gel, on s'havia ficat la mort?... si la mort era cada persona i si cada persona era la mort perquè no en deien les morts?... Les morts dels homes i de les dones, les morts que s'esperen per dins com els cucs de la misèria. I les morts de les criatures: callades i amagades i a punt pel cop de pedra. Amb un ull obert i rient. Vénen les morts en comptes de dir s'acosta la mort. I les morts de dins dels arbres. Les morts arbrades podrides a dintre acabaven morint-se. L'arbre que havia recollit la mort es tornava pols molt de mica en mica, molt amb el temps del temps. Es desfeia i era com les erugues, havia dit el pres. La mort vivia a dintre de l'arbre com la papallona a dintre a dintre de l'eruga. Sortir de dintre fa mal. (...) La meva mort era jo amb el cor presoner de les venes. Lligat amunt i avall i pels costats... unes quantes serps que no perdonen: cap al fetge, cap a la respiració, en corba per trencar-se en dues... una altra a servir d'alguna cosa. Tot plegat a sota de els costelles i era al mig del cor que naixia el desig i es feia mort...

També hi ha un fragment que relaciona el temps amb el cos, esdevingut el rellotge més rotund (en paraules d'Arnau Pons: Li vaig preguntar si sabia què era el temps i va dir, el temps sóc jo, i va dir, i tu.

Comptat i debatut, Rilke al llarg de les elegies fa una crida i convida a una transformació. Aquesta passa per l'assumpció de la nostra provisionalitat i el nostre caràcter efímer que, alhora, ha de poder-se sentir partícip d'allò etern. En altres paraules, en abraçar la mort per fondre-la amb la vida i desenvolupar una nova forma d'atenció podem arribar a intuir o percebre allò etern que ens dona alè darrere de la nostra existència. Més que posar l'èmfasi en una promesa de futur, alimentada per una vida eterna que venç la mort, hem de fixar-nos més aviat en què hi ha nosaltres del passat que ens ha dut a l avida. I una via per tal de fer-ho es troba en el cos, en l'amor i en el sexe. En l'amor, perquè la mort no pot fer res als amants pel fet que ells participen tant de la vida com de la mort; en el sexe, perquè ens obri la porta a tot el que hi ha en nosaltres de passat, de natura, d'obertura. El sexe deixa que aflore tot el que hi ha de primitiu en el nostre esperit.

Amb tot, la natura deixa de ser una realitat abandonada, mutilada, exclosa, posada al nostre servei. Esdevé, contràriament, la mateixa casa del ser. Això implicarà que cada objecte, cada ésser, pot i deu abandonar la seua condició de tangible per endinsar-se en la interioritat d'allò invisible. L'ésser humà, com tot el que habita en la natura, està fet de realitat i irrealitat. És per això que interpretar la existència només amb una única clau du a l'atzucac del malestar.

És el que passa amb el pregó pasqual. Basa l'esperança exclusivament en la irrealitat, en allò més enllà de la natura i del real. Anuncia l'aniquilació de la mort sense adonar-se que, aniquilant la mort, s'està també aniquilant la vida. O el que és el mateix: el desig.

Així doncs, no cal que exulten de joia els àngels del cel. Només ens cal adonar-nos de quelcom que Rilke expressa de manera bellíssima i simple a l'elegia setena:

Ser aquí és magnífic.

RUMB A CULLA: TORRE MATELLA

Ací s'observa la construcció medieval original,
convertida en un colomar, a la qual es van afegir les
construccions neogòtiques en esdevenir residència senyorial.

CULLA: VISITA CULTURAL

Exposició a l'antic almodí, convertit en presó: restes
de ceràmica islàmica

Escultura ibèrica trobada al terme de Culla.

Base de l'antic peiró, amb els escuts de les famílies
que dominaven Culla abans de la compra del
castell per part dels templers.

Presó.

Finestra medieval per vigilar els magatzems de blat.

Església del Salvador: restes del
retaule medieval reubicades en una
estructura moderna.

Tríptic de la Mare de Déu de la Llet, Sant Vicent
i Sant Francesc: aquesta iconografia mariana fou
prohibida i perseguida pels inquisidors. Aquesta
és una de les poques obres d'aquest tipus
conservades al País Valencià.