Em sona haver-ho comentat alguna volta en aquest bloc: m'encanta l'hivern. Diumenge el visquí amb intensitat per primera vegada enguany. Amb un bon abric i la meua bufanda "bona" vaig tirar sense cap tipus de peresa cap al Solsonès, comarca de la qual m'havien parlat molt bé, i no sense raó! Haver matinat em donà dos bons regals: poder veure com la Lluna plena es perdia entre els núvols i les muntanyes de Montserrat, i poc després una espectacular eixida de sol amb la fortalesa de Cardona com a marc de la postal.
Vent, foscor, natura morta. Pluja, per sort al final del dia. Fred? Intens. Però en realitat, existeix? Si bé podem dir que la calor és una manifestació de l'energia, el fred, ben mirat, no en podem dir res: solament el podem definir en relació a la calor. Només és una sensació del tot subjectiva. Fred es té, no en fa. Malgrat no ser cap força física ni cap font d'energia, del silenci del bosc hivernal i del fred intens intuïm una estranya força. Malgrat la mort aparent, tot, absolutament tot, segueix viu: l'hivern és com l'embaràs de la natura que prompte infantarà la primavera.
I llavors caldrà tornar al Solsonès, aquesta vegada al nord de la comarca, cap a Sant Llorenç de Murunys, la Vall del Lord i del riu Ora. Són moltes les coses que fan que el Solsonès irradie bellesa per tot arreu: la seua història, els seus monuments, i sobretot, la natura. Boscos per tot arreu, valls, barrancs, rius i embassaments, tot vigilat per les muntanyes nevades i imponents del Cadí. És una passada.
Sobretot a l'hivern.
Si no, jutgeu vosaltres mateixos. Us deixe amb les fotos que el dia i el lloc em van regalar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada