Benicadell: nom que sona molt àrab, però també molt valencià. Dóna nom a una immensa mola deixada caure enmig de les comarques centrals valencianes, des d'on es pot contemplar la major part del país: pujar-hi es converteix en una classe pràctica de geografia. S'hi pot contemplar des de l'Albufera, i València en els dies clars, fins el cap de la Nau i gran part de la costa alacantina cap al sud, i fins i tot l'illa d'Eivissa. Des de dalt, sembla com si estigueres dins d'un mapa: s'hi poden contemplar tots els detalls. Cims com el Caroig, el Montcabrer, el Montdúver o el Montgó. Comarques senceres: la Vall d'Albaida, el Comtat, l'Alcoià, la Marina, la Safor, la Costera i la Ribera. Embassaments, pobles, carreteres, bancals, boscos...
El Benicadell és un dels cims que sempre havia volgut pujar, un d'aquells projectes que per una raó o altra sempre postposes fins no saps quan. Quasi torna a passar (refredats, compromisos familiars, fred...), però finalment em vaig decidir a pujar sol, amb la sensació que si de vegades no prenc decisions com aquesta de tant en tant, hi haurà propòsits que potser em quedaran per assolir, sensació que puc dir que no m'agrada.
Mai heu pujat sols una muntanya? Aquesta és la segona que puge en un mes. Puc dir que és tota una ascesi. La muntanya se t'apareix al davant com un repte, sobretot si desconeixes camins i perills, com era el meu cas. La pròpia respiració, la muntanya, tu i la fressa del vent. I sense voler van fluint pensaments i sensacions: acabes per conèixer perfectament el teu estat d'ànim i allò que el motiva.
El paisatge és potser qui va donant forma als pensaments. En el cas del Benicadell, no és solament impressionant, sinó també esperançador. La muntanya va ser devorada per un incendi en l'any 94, l'any més fatídic que han patit les nostres muntanyes i del qual guarde una trista memòria. Alguns pins de l'ombria, però, van sobreviure miraculosament al desastre, i s'enlairen prenent formes reforçades com si encara lluitaren contra el foc. Les ferides causades pel foc, però, encara són ben visibles. l el bosc comença, malgrat tot, a refer-se del desastre.
Em pregunte fins quan el deixarem créixer.
Fontetes de Beniatjar
Bancals entre Otos i Beniatjar
Arribant al cim
Fred!
Al fons, el Montgó
Camps del Comtat
Petjades de l'incendi del 94
Nevera del Benicadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada