Revolucions de pena.

Tornen a parlar de l'escola. Els diaris n'han dedicat rius de tinta aquesta setmana que acaba. Tothom sap, tothom opina, tothom té la "clau" per assolir l'èxit escolar. I tots veuen la palla en l'ull de l'altri i no veuen mai la biga en el propi. 

Començà la tirallonga amb la nostra il·lustríssima consellera parlant d'una gran revolució als mètodes d'ensenyament. He vist els materials dels quals parlava la notícia: presenten obvietats com una catedral amb gran nimietat. Arriba el punt en què em sento insultat en el meu amor propi. Deuen pensar que els mestres som idiotes, i ells, polítics i grans pedagogs, els grans salvadors de no sé sap què.

La consellera parla d'una gran revolució en els mètodes d'ensenyament, d'aplicar models propers a l'anglosaxó per aconseguir alumnes més competents. I es posava un exemple: s'havia demanat en les proves de competències d'enguany el càlcul de la distància de dues fonts d'aigua que estaven situades a un extrem de la diagonal d'un rectangle cadascuna. Només el 50% de l'alumnat havia caigut que calia aplicar el teorema de Pitàgores. L'altre 50% no hi havia caigut: la culpa no és que foren idiotes, o potser els importara un rave, no. La culpa era dels mestres i professors que havien utilitzat una metodologia "inapropiada". Sempre és culpa dels mestres! 

Per fer-vos una idea de com és de redundant la proposta del Departament, us diré només que problemes com els que planteja la prova esmentada ja hi apareixen als llibres de text de l'antic batxillerat dels anys 50-60. Conserve els del meu pare i els he fullejat. Aquests problemes ja apareixien al que avui és 5è i 6è de primària, amb unes metodologies carques i polloses, en llibres grisos sense il·lustracions, gens atractius. Malgrat tot, un alt percentatge de l'alumnat sabia aplicar el teorema quan veia un enunciat com aquell. Però avui no, avui fa falta una metodologia anglosaxona... que per altra banda va ser el que va inspirar la LOGSE. Senyora consellera, on és la revolució? O pot ser hauríem de parlar de rererevolució? Perquè ja porten anys repetint la mateixa cantarella i mire on som ara mateix... En el més absolut dels fracassos.

Pero com els hi agrada omplir-se sempre la boca de lliçons i de grans pedagogies. I jo que en comence a estar fins les gònades!

Encara no ens havíem recuperat de l'ensurt de la consellera ie-ie, supermoderna i anglosaxona, i ix publicat al país un article on es recollia l'opinió dels sociòlegs sobre el tema "deures". Ara està de moda dir que són la mar de dolents, la pesta educativa, l'origen de les set plagues bíbliques!  Textualment, s'hi recull: "Es mucho más igualitario y eficaz que los deberes se hagan en la escuela bajo la supervisión de profesores. Mandarlos a casa genera desigualdad, al traspasar parte de la responsabilidad de la instrucción a las familias. El colegia deja que actúen todas las desigualdades de recursos culturales y económicos entre unos y otros", cuenta sobre su apuesta el sociólogo. "Qué las tareas se hagan en el colegio es lo que propone la nueva ley educativa que está preparando el Gobierno de François Hollande", prosigue esperanzado". (Deixem de banda la reflexió sobre les responsabilitats de l'escola i de les famílies... que al final sembla que els haurem d'enviar a casa dutxats i amb roba neta!) Aquest sociòleg confon termes. Com comentava una companya molt encertadament, confon pobresa i poca cultura amb el poc seny. Perquè allò que marca la diferència entre unes famílies i altres no és el seu nivell cultural o econòmic, sinó el seny i l'actitud davant l'escola. Una família que valore l'escola, que pose als xiquets unes pautes clares, un moment i un lloc on ha de fer els deures cada dia, que l'anime i li valore el seu treball, pot ser des de la família més humil fins a la més opulenta. 

Però no, no, es veu que els pobres no tenen seny. Es veu que ningú de família pobra i humil ha tingut un recolzament a casa per tal que estudiés. Els fills dels pobles de tradició agrària, com jo, devem ser un cas sobrenatural de la natura, atès que nascuts al sí de families d'origen humil i en molts casos sense estudis primaris, hem arribat a la Universitat. I hem fet els deures cada dia perquè ens havien fent entendre que era la nostra OBLIGACIÓ (uis, què poc de moda està aquesta paraula!). D'altra banda, si fem cas a les paraules del sociòleg, on queda lloc per això que s'anomena responsabilitat i compromís amb el propi aprenentatge? O aquesta responsabilitat apareix per art de màgia a una determinada edat?

Per sort, ha aparegut una veu assenyada enmig d'aquesta lletania tan moderna. La de l'advocada Catherine l'Ecuyer, que fa uns dies fou protagonista de la contra de la Vanguàrdia, a propòsit de la publicació del seu llibre "Educar en el asombro". I posa el dit en una sèrie de qüestions que expliquen el fracàs escolar de forma molt més encertada que aquests polítics i pedagogs que juguen a fer revolucions:

• El que mou l'aprenentatge en els xiquets és la capacitat d'esbalair-se, de no donar el món per descomptat. Aquesta capacitat els mou a un interès i una curiositat innates sobre les coses que tenen al seu voltant.
• Les famílies, però, estan massa ocupades per seguir els infants en aquest camí de descobriment del món. Els xiquets son immolats davant els pantalles del televisor, en l'activitat contínua: tallers, classes particulars, activitats constants. El xiquet no té temps de jugar (i no parle dels vídeo-jocs!). Jugar amb la seua imaginació i amb el seu cos. El joc infantil té un paper fonamental en el desenvolupament cognitiu i en la construcció del propi esquema corporal: des dels jocs simbòlics fins al sambori o el xurro-va, tots contribueixen al desenvolupament de l'infant. Però saben jugar hui en dia els xiquets? Aneu al pati de qualsevol escola i us resultarà ben trist comprovar que no.
• El que estem creant hui són infants sobreestimulats, saturats d'estímuls. Les sèries de televisió infantil, per exemple, oferixen a l'ull una mitjana de 7,5 canvis brusc d'imatges cada minut. I cridòria, soroll, brams. Pantalles estridents, vídeo-jocs. Excés d'informació que satura el seu receptor. Saturació que porta al bloqueig del desig de saber, que mata la curiositat. El xiquet sobreestimulat té la sensació que ja ho ha vist tot. Tot l'impacienta i tot l'avorreix, sobretot allò que requereix un temps i un ritme lent, que no dóna resultats immediats. Al mateix temps, li oferim tot el que vol i ens ordena: no li deixem temps de desitjar, de somiar, de fer projectes. Tot ha de ser immediat: i si no, reacciona amb rebequeries.
• El xiquet per tenir èxit ha de treballar, també jugar i tenir moments de silenci. Quan fa tot això avui en dia?

El que més m'agrada de l'article, però, és la crítica que fa a les noves tecnologies. Lluny de posar solució a aquests problema de fons, sinó que més bé l'agreugen. Pretenem adaptar-nos al nou ritme infantil a base de pantalles i més pantalles, trencant la seua capacitat crítica. No ens hauria de fer pensar el fet que els directius de les empreses tecnològiques del conegut Silicon Valley porten els seus fills i filles a escoles que tenen com a ideari pedagògic la exclusió de tot aparell informàtic de les activitats d'ensenyament i aprenentatge dels alumnes? Sí, no heu llegit malament! Si ho fan per alguna cosa serà. No sé si serà o no encertat, però el que em queda clar és que la decisió és fruit d'una reflexió que ací no s'ha fet.

En alguna cosa ens estem equivocant. I crec que l'Ecuyer dóna en el clau. L'alfabetització "tradicional", junt amb la lecto-escriptura manual, i l'alfabetització tecnològica no són excloents, són complementàries. Ai las! Allò tradicional, però, no està de moda ni pot fer-nos eixir en els diaris com a grans pedagogs i grans conselleres. Però jo tinc clar que la primera ha de prevaldre sobre la segona, perquè és la que possibilita al cervell el desenvolupament de destreses cognitives bàsiques, així com la contribució i la relació amb el propi esquema corporal que té saber ubicar-se i distribuir l'espai en un full de paper, i saber realitzar les grafies amb una direccionalitat adient. O hem oblidat que el cervell es va desenvolupar gràcies a la coordinació óculo-manual? Jo he conegut alumnes de cicle superior de primària que sabien escriure una entrada en un bloc, però eren incapaços de posar-se a la pata coixa o d'escriure el nom a la part superior esquerra d'un full. Podríem considerar-lo alfabetitzat i amb un desenvolupament òptim?

Potser també que per desenvolupar la capacitat de síntesi, d'anàlisi i de valoració d'una informació no cal accedir-ne a moltíssima. Sinó a aquella requerida a cada moment. I fa falta l'ordinador per a això? Si pensem en la nostra pròpia experiència, la nostra alfabetització digital va ser als 20 anys (parle per mi i per la majoria dels meus amics i coneguts, que hi ha qui encara la va tenir molt més tard). I, certament, no m'ha anat malament a aquest nivell. Per què aquesta obsessió i capficament de fer-ho tot a través de pantalles? On queda el desenvolupament de l'abstracció, de la capacitat de síntesi, l'esforç d'organitzar mentalment la informació sense perdre's en una selva d'hipervincles?

Crec que manca molta reflexió. Potser els mestres carques amb anys d'experiència a les espatlles no estiguen tan desencaminats en criticar aquest ritme vertiginós que tenim a l'escola, que va de revolució en revolució, i conseqüentment, de fracàs en fracàs.

Senyora consellera, tornant al problema de la distància entre dues fonts on calia aplicar el teorema de Pitàgores, potser una part important d'aquell 50% dels alumnes que no van realitzar-lo bé no tenien el més mínim interès en resoldre'l. És això el que jo estic cansat de trobar-me assegut a les aules: la mandra més absoluta. Tot és avorrit i tot és un rotllo. No interessa res. Tinc una experiència similar de fa uns anys en què se'ls demanava als alumnes que escriviren un breu conte ambientat en un desert. Molts d'ells començaven: "Hi havia una vegada, en un bosc...", "Hi havia una vegada, en una ciutat molt gran...". No s'havien llegit ni l'enunciat: en llegir "escriu un conte" ja no s'havien preocupat de la resta. Per no parlar de la cura que havien posat en l'escrit: horrorós! Lluny de tenir interès en realitzar correctament la tasca, s'havien regit per la llei del mínim esforç. I és això culpa de la metodologia? Als anys cinquanta, els 50 alumnes asseguts en una aula, aprenien. I ho feien a pesar de la metodologia!

Què és el que ha canviat? Potser hauríem de començar a denunciar les causes del fracàs que hi ha de portes de l'escola cap a fora. O hem de pensar que no interessa? De moment, començaré per llegir-me el llibre de l'Ecuyer. Fa la pinta d'aportar alguna cosa interessant que centenars de pedagogs i responsables educatius són incapaços d'aportar. Malauradament, queda pendent, encara, reflexionar-hi.

(Recomane, per últim, llegir aquest article que ve com l'anell al  dit!).