Darrerament acabe els meus posts amb una foto del cel al cap-vespre. I és que mirar al cel de vegades es converteix en una aventura, si no en un autèntic espectacle de colors, llum, formes, textures. De vegades, en mirar el sol ponent, un pren una perspectiva més aproximada a aquesta realitat en què viatgem damunt d'una pedra al voltant d'un astre en constant transformació. Enmig de la immensitat.
Dissabte passat, baixant cap a l'estació de Vilafranca, viu aquest núvol, i de seguida reconeguí uns cavalls fugint d'un bou que els envestia. Segurament seria l'únic, o del pocs, que veia això. No ho podria veure, en efecte, aquell qui mai ha vist un cavall o un bou enlloc. Identificar unes formes o altres en els núvols depèn, si més no, de les experiències prèvies de cadascú. I segurament també dels desitjos inconscients, de les pors, les frustracions i de les il·lusions que cada moment, de forma discreta, ens acompanyen i conformen el nostre estat d'ànim.
I sota els núvols, arran de terra? Merda. Aquests dies el món se'm configura com una gran merda plena de lladres i de gent sense escrúpols. Saltà a la premsa el cas Pallerols, que se suma al cas Palau, a Gürtel, al cas Bustos, als escàndols de la sanitat, i un llarg etcètera al qual cal afegir aquesta setmana l'escàndol relacionat amb el PP i el seu ex-tresorer. Merda. Merda que ho esguita tot: ideals, projectes i utopies. El projecte de país utilitzat com una tapadora de WC sota la qual s'amaguen totes les misèries dels polítics convergents, democristians i sociates. Duran i Lleida fugint a corre-cuita cap a un congrés de partits de democràcia cristiana per tal de no donar la cara pel robatori de milers (potser milions) d'euros per part del seu partit, tot insultant la nostra intel·ligència, la nostra dignitat i el nom d'aquells que considerant-se cristians, veuen que les seues creences són utilitzades per perfumar la merda d'un dels polítics més impresentables del panorama actual. Polítics de merda escampant merda i damunt fent-nos passar per idiotes de forma descarada. Utilitzant el sistema i la justícia per escampar la boira. Vergonyós.
Sí, n'estic més que enfadat. Potser per tot això vaig veure el bou envestint el cavall. Els cavalls trotant són símbol de llibertat, i nosaltres cada dia som una mica menys lliures per tota aquesta catarva d'inútils. I no em refereixo a tots els polítics, sinó a aquells que ens posen com a protagonistes, i que malauradament, són els encarregats de posar solucions als nostres problemes: objectiu que esdevé secundari donat la necessitat que tenen de cobrir-se les esquenes els uns als altres.
Però és clar, la realitat no és només això. Hi ha molt més. Al món passa molt més i hem de fer l'esforç de fixar-nos-hi. Per això m'agrada passejar, conèixer llocs nous, llegir-hi, assabentar-me'n d'històries i d'història que em mostra que han existit i existeixen persones per les quals sentir-se a gust en aquest món. I dissabte ho fiu per Vilafranca. Aneu-hi. Dissabte tot el casc antic és un mercadet gegantí que li dóna un encant especial a la vila medieval. El VINSEUM, o Museu del Vi, edificis que es mostren altius als visitants, des de palaus gòtics fins a casalots modernistes, un parell de rambles ben animades, botigues... També un cementiri monumental que té poc que envejar al de Poblenou. Tot rodejat per un immens mar de vinyes que ens ofereixen el millor de la terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada