Una volta dalt del cotxe, vam triar entre les diferents propostes la destinació de la nostra excursió al més pur estil pixa-pí. I vam agafar el rumb cap a la Bastida de les Alcusses de Moixent, al mig de la Serra Grossa. I quina fou la nostra sorpresa en trobar-nos un dels paratges més bonics de la nostra geografia enmig d'una serra que des de l'autovia sembla una paret de pedra pelada i inhòspita. Segons ens explicà el guia, els excursionistes la coneixen com la Toscana valenciana. I no és exagerat: valls boscoses, zones de cultius cuidades de forma excel·lent (vinya, blat, ametla, olivera i arbres fruiters), importants petjades de la nostra història esguitant el paisatge ací i allà. Jutgeu vosaltres mateixos!
El guia. Un gran regal que vam trobar gràcies a les hores de son sacrificades. Quan arribàrem, encara no havien obert la reixa que tanca el camí de pujada a la Bastida. L'encarregat d'obrir arribà, obrí, i una vegada dalt ens escridassà: on aneu tan matí! Si encara no han vingut ni els guies! Estos xiquets! Però se'ns va oferir per fer-nos de guia ell mateix, tot i que es va excusar dient que ell no s'hi dedicava, sinó que era un restaurador i que eixe dia estava de guàrdia. No obstant, vam tenir la sort que ell ens mostrara el jaciment, ja que va barrejar les explicacions històriques sobre els seus antics pobladors, els ibers, amb comentaris d'aquell qui es coneix i s'estima el paratge i de qui ha vist i viscut moltes experiències.
Els ibers. Van habitar la Bastida fa cosa de dos mil quatre-cents anys... ! Per a l'època, era un poblat força populós, amb vora mil cinc-cents habitants. El que és sorprenent, però, és que les troballes arqueològiques ens permeten imaginar-nos una vida quotidiana que no devia ser molt diferent de la dels nostres avis: les activitats del dia a dia, la roba, els estris de cuina, l'alimentació, les ferramentes del camp, el cultius i el bestiar, les construccions (semblants a les que encara fan avui els berebers al nord d'Àfrica)... tot era massa semblant i familiar. Però no només això: el sentit de la propietat, la divisió en classes socials, els rituals i la relació amb els forasters. Parlant dels ibers ens parlaven de nosaltres mateixos. Fins i tot el final tràgic de la Bastida ens parla de la nostra història recent: la barbàrie de la guerra, de la qual hem après poc en tots aquests milers d'anys. El poblat fou cremat i abandonat poc més de cent anys després de la seua fundació. Les causes no han estat aclarides, però es pensa que els propis habitants el van incendiar abans de fugir, assetjats pels poblats rivals de l'altre costat de la vall, on transcorria una important ruta comercial que just ací es bifurcava cap a la costa i cap a l'interior de la península a través del port d'Almansa. Buscaven el control d'aquesta via tan important on anys més tard els romans, nous senyors del territori, van construir la via Augusta.
Les barbaritats. No acabaren amb la crema del poblat. Els tràgic fi de la Bastida, i el fet que no fóra habitada en segles posteriors per cap altre grup humà, l'han convertida en una font privilegiada d'informació i documentació sobre el poble iber. És ací on es va trobar, a principis del segle XX el famós Guerrer de Moixent, l'estatueta ibera que és hui un dels nostres símbols culturals. A més de nombroses troballes valuoses, que van des de telers a joies, passant per ofrenes, ratlladores de formatge i altres estris de cuina, restes de la fusta dels arbres que cremaven i que ens parlen de l'ecosistema, molins, forns, mobles, vaixelles, estatuetes votives, armes, monedes... que permeten reconstruir el dia a dia i els trets culturals de la cultura ibera. No obstant, el nostre guia improvisat ens va mostrar que la sensibilitat davant el que teníem davant de vegades és nul·la. Algunes anècdotes em resulten escandaloses...
En quin país passa que un alt càrrec polític s'enduga amb una pala mecànica els carreus que formen part de les torres defensives de la muralla d'un poblat iber, declarat monument històric-artístic ja en els anys trenta, per tal de fer-se un xalet? Al nostre, evidentment.
En quin país passa que després d'un segle d'una troballa tan significativa, estiga per excavar més del 50 % de la seua extensió per manca de pressupost? Al nostre, crec.
En quin país passa que quan es troba una peça de ceràmica ibera sencera, es pose damunt d'una post i siga objecte d'apostes veure qui és el primer capaç de trencar-la d'una pedrada? Al nostre ja no, però a les Alcusses passava. Ho contava l'avi del nostre guia, que també va treballar al jaciment... Almenys, hi ha hagut un petit canvi de sensibilitat respecte a la nostra història. L'educació potser servisca d'alguna cosa.
RECONSTRUCCIONS
La vida a la Bastida fa 2.400 anys.
En quin país passa que un alt càrrec polític s'enduga amb una pala mecànica els carreus que formen part de les torres defensives de la muralla d'un poblat iber, declarat monument històric-artístic ja en els anys trenta, per tal de fer-se un xalet? Al nostre, evidentment.
En quin país passa que després d'un segle d'una troballa tan significativa, estiga per excavar més del 50 % de la seua extensió per manca de pressupost? Al nostre, crec.
En quin país passa que quan es troba una peça de ceràmica ibera sencera, es pose damunt d'una post i siga objecte d'apostes veure qui és el primer capaç de trencar-la d'una pedrada? Al nostre ja no, però a les Alcusses passava. Ho contava l'avi del nostre guia, que també va treballar al jaciment... Almenys, hi ha hagut un petit canvi de sensibilitat respecte a la nostra història. L'educació potser servisca d'alguna cosa.
RECONSTRUCCIONS
La vida a la Bastida fa 2.400 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada