Paroikéo

Normalment, identifiquem l'hivern com l'estació de la tristesa, de la foscor i de la inactivitat. Però si ho pensem bé, hi ha més raons per associar-la a l'alegria, a l'esperança i a l'activitat. Si més no, per començar, pel fet que és llavors quan treballem. Però també per un fet que ens passa desapercebut de moment, i és que a partir de Nadal el dia ha començat a créixer. Tímidament, però cada jornada que passa és un xic més llarga. En estiu, en canvi, és tot al contrari, i acaba amb un sobtat canvi d'hora que ens deixa amb un bon pam de nas.

Trec el tema perquè haig de confessar, tot i que no estiga de moda dir-ho, que m'està començant a agradar el Nadal, l'hivern i el fred. Potser influïsca el fet que no hi haja hagut tirs ni sagetes enverinades en els dinars de família, ni que tampoc s'haja acabat el món com suposadament predeien els maies, o que he passat bones estones amb família, amics i coneguts, les quals agraïsc. Tot això m'ha insuflat una dosi d'optimisme que ha fet que me'n torne a casa content com unes pasqües. 

El Nadal i els seus rituals. Aquest paisatge de la foto en forma part dels meus: aquí acaba el nostre dia de Nadal, visitant uns familiars que tenen casa al davant del riu Magre, a l'altre costat del qual hi ha aquestes palmeres. El moment de la visita sempre coincideix amb la posta de sol, i mentre a dintre els grans s'omplin la boca de romanços, a fora és moment de desemboirar-se, de fer bromes o confidències, segons convinga. I del comiat. M'agrada aquest moment, tot i que de vegades acabe amb foc a discreció.

Un altre dels moments que més valore d'aquest Nadal és la missa del gall. La màgia del cant de la Sibil·la, la calenda, les nadales, i els saluts i els retrobaments al final de la cerimònia d'aquella gent que actualment veig molt de tant en tant, però amb qui he compartit tantes coses temps enrere. Qüestió de fe? Religió? Creença? No ben bé. Més aviat, costum: és un ritual que faig des de fa un bon grapat d'anys, i actualment, dels pocs que no ha canviat en el meu Nadal. I també sentit de pertinença. Perquè en realitat, anant a la parròquia de tant en tant a celebrar els ritmes de l'any i de la vida em sent encara com a formant part d'alguna cosa que és el meu poble.

Parròquia. És més aviat una paraula horrorosa fonèticament, però és bonic el seu origen. Deriva del verb grec paroikéo, habitar junt amb, viure amb. La paroikeià, de la què ha derivat parròquia, és, doncs, el lloc on s'aplega la gent per viure. El veïnat. I és que Algemesí és poble perquè va tenir parròquia, i té parròquia perquè esdevingué poble. Com la majoria de pobles dels Països Catalans: guaitem, si no, a un mapa de Catalunya i veurem la quantitat de localitats que prenen el nom de la seua parròquia (Santa Coloma de Farners, de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat i de Guíxols, Sant Vicent dels Horts, Sant Adrià de Besòs, Santa Perpètua de Mogoda, i un llarg etc.). Des dels seus orígens, la gent de cada poble s'ha aplegat en aquest lloc per celebrar les festes i els esdeveniments importants de la vida, des del naixement fins a la mort. L'edifici ocupa sempre el bell mig del poble i, a Algemesí, si no fora per les barbaritats urbanístiques dels anys seixanta, la seua torre encara dominaria l'skyline de la població.

Tot aquest post, que per cert m'ha quedat ben místic i sentimentaloïde, era per concloure que enguany he estat feliç paroikejant, amb els dos sentits que en grec antic tenia el verb: hi visc entre els meus, però al mateix temps sóc foraster. Contradicció (aparent). I que encara és Nadal i en la mà tinc un pardal i en la butxaca un xiulit. Us felicite el Nadal, i quina millor manera que fer-ho amb una música difícilment superable: un fragment de l'Oratori de Nadal de Bach:

Flösst, mein Heiland, flösst dein Namen,

Auch den allerkleinsten Samen

Jendes strengen Schreckens ein?

Nein, du sagst ja selber nein. Nein!

Sollt ich nun das Sterben scheuen?

Nein, dein süsses Wort ist da!

Oder sollt ich mich erfreuen?

Ja, du Heiland sprichst selbst ja. Ja!

Tal vegada, Redemptor meu,

és el teu nom niu

de temors i de penalitats?

No, tue ns ho has revelat. No!

Hauré de témer la mort?

No, tu ens ho has promès.

Hauré d'estar alegre?

Sí, així tu ho has predicat. Sí!

Una lletra d'allò més mística, com aquest post. Però veritat que al marge del seu contingut, podem gaudir d'aquesta música sense que necessàriament se'ns desperten sentiments religiosos? Vull dir, que no cal alterar-se davant del que sona a "religió". Ens perdríem moltes coses si ho férem, entre elles, aquesta música tan admirable.

Bon Nadal!