La innovació i el camp d'albergínies (llegiu escola)

Us contaré hui la història de Pep, un llaurador de l'Horta. Pep heretà unes quantes fanecades del seu pare i s'hi dedica amb ganes i il·lusió. Durant els mesos de tardor i hivern va trampejant amb l'encisam i la carxofa, però allò que li renta més el negoci són les albergínies. Així, a principis de primavera, llaura bé la terra per oxigenar-la. Birba cada dia qualsevol brot de males herbes i, quan arriba el maig, planta els plançons que han estat sembrats en el planter. En té una cura infinita. Rega quan toca, ja que els mesos secs no són gens propicis perquè el fruit prenga una bona grandària. Quan la planta ha crescut, l'esporga per tal que cresca bé. Si una planta creix bastant, l'apuntala bé amb canyes per tal que el pes del fruit no la faça malbé. Utilitza adobs naturals -fems d'animals, principalment- i intenta controlar les plagues amb productes també naturals, com l'all i plantes aromàtiques.

Normalment, n'obté una bona collita. Però aquests darrers anys ha tingut mala sort: durant l'estiu han assotat la comarca bastants pedregades, i el camp se li ha fet malbé.

Un dia, en anar a assabentar-se al jurat del dia que li pertocava el rec, un company llaurador li digué que a Barcelona tenien un mètode innovador, ecològic i revolucionari per produir albergínies. Encuriosit, es va informar d'on podia assabentar-se'n i un dia agafa la seua frugoneta, anà cap a Barcelona i es va reunir amb els llauradors que allà utilitzaven el nou mètode.

Era ben fàcil: allà el que feien era anar a una parcel·la de terra i escampar llavors a dojo. Sense planter ni res, sense haver llaurat prèviament ni birbat les males herbes. Segons li explicaren, havien descobert la importància que tenien la llum del sol i l'aire en el creixement de les plantes: -Les plantes no creixen perquè treballem el camp, creixen de forma natural. -Nosaltres volem ser per a les plantes una motivació, l'adob, la guia: per això no femem el sòl, sinó que agafem la merda de la vaca i ens l'escampem per al cara perquè la planta veja que som el seu acompanyant en el seu procés de creixement. Però tenim clar que no som nosaltres els qui la fem créixer: ho fa de forma natural, lliure, espontània i autònoma gràcies, com ja li hem dit, a l'energia del sol i l'oxigen de l'aire. Si nosaltres hi intervenim, bé siga llaurant, esporgant i birbant, l'únic que aconseguim és que caiga una pedregada i llavors les albergínies no vulguen créixer. No hem de ser impacients!

Pep no sabia cap a on mirar. -Però potser que en aquestes condicions no germine cap llavor, i si en germina alguna, ho tinga difícil per créixer entre totes aquestes males herbes...-s'aventurà a dir. Llavors els llauradors barcelonins es van molestar moltíssim: -Mire, nosaltres sabem que això no passarà, perquè tenim fe en el nostre sistema i tenim fe en les albergínies. Però sobretot, Pep, nosaltres creiem en l'agricultura.

De tornada a València, Pep va pensar que tenia tres opcions:

• Estavellar el seu cotxe contra la mediana de l'autopista.
• Fer-los cas, deixar que les albergínies cresqueren lliurement i autònoma i cascar-se-la mentrestant baix de la figuera. Sempre estaria a temps de pidolar almoina a la porta de l'església.
• O bé fer cas omís al que havia vist i sentit i continuar treballant i tenint cura del camp: llaurar, birbar, esporgar, regar, sembrar, trasplantar... i esperar que l'oratge fóra benigne. De fet, ell vivia d'això i no podia arriscar-se a haver de menjar-se els mocs.

Va decidir optar, doncs, per la darrera opció. Em queda el dubte, però, sobre què hauran triat els membres del Moviment de Renovació Pedagògica de Castelló que ahir van visitar la meua escola. Supose que tot depèn del valor que li donen a la innovació. O dit d'altra manera: si prenen la innovació com un valor en sí mateix.

Bellesa d'un camp llaurat: expressió màxima de cultura.