Qüestió de... creences?!

-Potser no és el millor projecte [pedagògic], però sí que és el projecte en què jo crec- em responia el cap d'estudis després d'haver-li dit que, com tots els projectes del món haguts i per haver, tenia els seus punts forts i les seues corresponents mancances, les quals calia tenir en compte també encara que fóra per millorar-les...

No vaig voler allargar la qüestió perquè, malgrat la llibertat per expressar-me que em reiteraven que tenia, sabia que en realitat aquesta llibertat es reduïa a la possibilitat de dir allò que es volia sentir. Però aquesta declaració de fe em va fer caure en el perquè de la dinàmica de funcionament de l'escola, una dinàmica que genera grups de creients fidels i d'heretges proscrits.

En efecte, me n'adoní de seguida de per què tant de dogmatisme i tan poca acceptació de la crítica, malgrat que constructiva: les creences, la fe, es basen en allò que no es pot demostrar ni argumentar, només sentir o intuir d'una manera infusa. Una fe que es creu verdadera no accepta les crítiques, perquè aquestes contradiuen la suposada "veritat". Ara bé, basar en aquesta fe l'educació i la formació de centenars d'alumnes, em sembla una cosa del tot aberrant. Un projecte d'escola s'ha de reflexionar i contrastar amb els resultats que vaja donant, que ens ajudaran al seu torn a repensar-lo i millorar-lo. Però què podem esperar en una escola que només creu en el que diuen "el procés" i que es desentén dels resultats, i més quan aquests resultats contradiuen el credo?

Sempre he tingut clara la diferència entre conèixer i creure, reflexionar i deixar-se dur per l'emoció.  I fins ara creia viure en una societat que feia temps que havia superat aquesta confusió entre fe i raó. Cada aspecte de la realitat té la seua forma de ser abordat i, certament, algunes qüestions no haurien d'estar guiades per les creences, sinó per una reflexió serena que tingués en compte la realitat i les circumstàncies. Especialment un projecte escolar o pedagògic: de la reflexió a la pràctica, de la pràctica a la reflexió... Però quan un projecte d'escola passa a esdevenir una cosa en la qual "es creu", i aquesta creença va més enllà del que la pròpia realitat demostra, llavors no paga la pena discutir: les qüestions de fe no es poden abordar amb la raó ni el seny.

La fe és tanta, que al vestíbul de l'escola han penjat uns panells de grandària considerable amb alguns fragments del Projecte -crec que cal escriure'l amb majúscula per no caure en heretgia-. Només els hi falta el número de capítol i versicle per semblar fragments de l'Evangeli cristià. Jo afegiria a la decoració-ambientació la foto del gran director-sacerdot, que podria adoptar la pose d'un Crist en Majestat per acabar d'arrodonir-ne l'estètica. Al voltant seu, com si foren apòstols, els vigilants de l'ortodòxia, coneguts també com a integrants de la quadrilla cuxipandi.

Pobre de mi, que em pensava que l'escola era aconfessional i laica!