i el crani rebotant per tots els escalons

Escala barroca del monestir de Sant Feliu de Guíxols
(seu del Museu d'Història de la ciutat).

Llegia Estellés a una cala de l'Empordà i m'ha vingut al cap, a partir de les metàfores que hi havia al poema XXII d'Hotel París, una imatge de la vida un tant sinistra... M'he vist reflectit en el crani que apareix al final del poema, rebotant pels escalons d'una escala avall, impel·lit per una força superior a mi mateix que m'ha tirat des de dalt de tot. Què fem, sinó baixar cada vegada més avall en aquest temps que ens ha tocat viure? 

Sovint, quan parlem de la vida, ens ve al cap un arbre que creix cap amunt. Mirem al cel, aspirem a ser transcendents, a arribar als nostres anhels. Però aquesta imatge d'una vida que va cara avall  ara mateix m'agrada més. Cada vegada més decrèpits, desil·lusionats, cínics, desenganyats... Quant de temps? Des de la perspectiva del crani, és impossible saber quants pisos té l'escala. El crani va pegant-se ara un colp i ara un altre, fins que arribarà a l'últim replanell i, si l'escala no fa cap revolt, ja veurà de ple el vestíbul. Allà, en l'últim colp, es farà miquetes. Després? O bé algú tindrà la decència d'agranar-ne els trossos, o bé, amb indiferència, el trepitjaran fins que esdevinga pols i ja ningú se'n recorde ni del soroll que feien els colps que hi pegava.

És una sort, però, que entre colp i colp done temps a guaitar ací i allà què passa a les diferents plantes de l'escala. Algun bri de bellesa sempre és d'agrair. Però gairebé no dóna temps a gaudir-ne quan, pam!, colp contra el següent escaló.

Potser haja influït en aquesta visió que, després de baixar l'escala barroca del monestir de Sant Feliu de Guíxols, n'haja visitat el cementeri. Algunes escultures m'han semblat especialment colpidores. Ara, de noms de difunts n'he llegit ben pocs. Em fa ràbia llegir el nom d'algú a qui tinc davant i que no em diga absolutament res. Res de res. I el més probable és que eixe nom ja faça molts anys que no li diga res a ningú.

Desaparició i oblit. Game over. Però què li farem?! Són les regles del joc! Com planteja Jostein Gaarder a l'últim llibre que me n'he llegit: si ens hagueren donat a triar abans de vindre al món entre acceptar de nàixer o no, sabent que en qualsevol moment tot s'acaba i que ho perdrem tot, però havent tingut l'oportunitat de gaudir-ne durant un breu espai de temps... haguérem acceptat jugar-hi?

Jo mai he dubtat de la resposta a aquesta pregunta! Malgrat que darrerament els handicaps em facen identificar-me més amb el crani rebotant per tots els escalons.

Però, ¿qué és una persona, Georg?

¿Quin valor té una persona?

¿Som només pols que s'arremolina cap amunt

i després s'escampa als quatre vents?

JOSTEIN GAARDER. La noia de les taronges.

Aquestes dues darreres fotos, tombes maçòniques a l'antic cementeri civil.