València (2): País moribund?

"Vaig néixer", contava, "fa quaranta-cinc anys en una gran ciutat de Konilòsia. Vosaltres, que sou d'un país normal, entendreu amb dificultat el que passa en aquella remota contrada. Els konilosians, gent d'una història gloriosa, altrament com les històries glorioses de tothom, varen rodolar i encara rodolen per un pendent d'una decadència inacabable. Són desconfiats, gasius i pobres. Tracten el patrimoni col·lectiu, tant l'espiritual com el material, amb la més grossa de les indiferències. Ara es creuen un poble en absolut inferior, ara adopten una actitud d'una suficiència ridícula. Els konilosians no llegeixen mai res, no saben res, no els interessa res, però que Déu et guardi de topar amb un konilosià erudit, que també n'hi ha, perquè veuries com barreja Goethe amb l'antologia del disbarat. Són envejosos i mesquins, elogien el poderós i el mediocre, no toleren el talent ni la independència de caràcter, i qualsevol estranger esnob descobreix de tant en tant algun valor konilosià oblidat i secular".

És evident que Espriu, amb aquestes paraules mordaces, es refereix a Catalunya. Però aquestes paraules podem aplicar-les perfectament al País Valencià. Fins i tot, crec que avui li quadren molt més. Sé que alguns els sobtarà que iguale ambdós territoris germans, de tan idolatrat com en tenen un d'ells -el del nord-. Ara bé, després de huit anys de viure-hi, me n'he adonat que no se'n van tant l'un de l'altre: canvia l'horitzó dels poderosos (els del sud miren a Madrid, els del nord es miren el melic -al qual anomenen "país" i l'hi confonen-), però la resta és una avorrida i coneguda repetició de la mateixa història.

"Com us deia, jo vaig néixer a Lavínia, una gran ciutat, una gran ciutat, sí, i el focus nacionalista dels lavinians, els quals constitueixen un grup a part dintre Konilòsia. Tenen una llengua diferent i tots els defectes konilosians, augmentats. Els lavinians es dediquen al comerç, a una primària i grofolluda explotació fabril i a l'exercici de l'advocacia, que engreixa i ensagina la nostra abundosa fauna eixerida i llesta. Els lavinians són els més rics de Konilòsia."

A totes totes, caldria reescriure aquest apartat si, en lloc de Barcelona, volguérem descriure València. Perquè València no és cap focus nacionalista: és més aviat un forat negre provincià i regionalista. Els valencians del Cap i Casal han abandonat gairebé completament la seua llengua, la menyspreen i en fan moneda de canvi per aconseguir més poder -il·lusori-. Comerç, explotació fabril, advocacia? Més aviat especulació, golafreria, ostentació. Uns quants espavilats, i la resta -la majoria-, que es mengen les engrunes del pastís. Patètic, tot plegat.

Però malgrat tot, fascinant, encara. Com m'agrada mirar-me-la de tant en tant des d'alguna de les seues torre. Fa uns mesos ho feia des de les torres de Quart i de Serrans, i ara ho he fet, després d'una llarga jornada de passejar-hi, des del seu "quilòmetre zero": el Micalet de la Seu. Des que visc a Barcelona que no hi pujava!

La torre gòtica

Gàrgoles vigilen l'entrada a la torre.

A mitjan escala: cúpules de les capelles laterals
de la catedral alineades amb la de la basílica.

La plaça de la Mare de Déu, antic centre neuràlgic de la ciutat

Cúpula de la basílica dels Desemparats, el campanar romànic del Salvador,
el cimbori i, al darrere, la facultat de Teologia.

En primer terme, cúpula de la capella del palau arquebisbal. El campanar
de Sant Esteve, l'església del Temple. Al fons, torrassa del Col·legi Major
Rector Peset. 

Albereda. Al fons, el mar i un vaixell de mercaderies.

Plaça de Tetuan i Convent de Sant Domènec.

Sant Joan de l'Hospital, Sant Tomàs de Villanueva, a l'esquerra.

Port i Forat Negre (de diners). Es distingeix la cúpula de teules vidriades
de l'església de l'Àngel Custodi.

El Col·legi del Patriarca.

Palau de Dos Aigües i campanar de l'antiga parròquia de Sant Andreu.
Al fons, l'Albufera i el Perelló.

L'ajuntament i panoràmica, al fons, de l'Horta Sud.

Sant Martí, Santa Caterina, plaça Rodona.

El Mercat, la Llotja i Sant Joan.

Cúpules blaves de Sant Joan (capella de la comunió), Sant Joaquim (Escoles
Pies), i Jesuïtes. A la dreta, al fons, la de Sant Miquel.

Terrat de la torrassa del Palau de la Generalitat. Darrere, campanar
de la desapareguda església de Sant Bartomeu i convent del Carme.

Palau de la Generalitat entre els carrerons de la Seu.

Torres de Serrans, Santa Mònica i Sant Llorenç. Al fons, la serra Calderona.

El país que havia perdut la seva ànima seia amb les mans buides vora el port i mirava amb tristesa les aigües mortes, quan jo vaig arribar. "Seré aviat com elles. Ja ho veus, no expresso res, res de meu autèntic. Aviat seré com aquestes aigües, un mirall indiferent", es va exclamar. "De cap manera"!, li vaig respondre. "Ets un gran, un formidable país."

[...]

"Te n'has convençut, ara?, vaig preguntar al país. "Sí", va dir ell, entendrit. "Però em noto tan caduc! Quin fred, tot em roda, em moro!", va xisclar de sobte. L'infart va ser fulminant, i no vaig tenir temps d'auxiliar-lo. El cos queia amb clapoteig a les aigües encalmades, en un solitari indret, i jo era el testimoni únic del petit esdeveniment. "Mullar-me per ell?", vaig reflexionar. "Ja en trobarem un altre que ens lluirà més. Vaig a telegrafiar la notícia. És més essencial que intentar salvar-lo. Quin èxit periodístic serà!", maig meditar mentre m'allunyava.

[...]

"Vell país ofegat ahir aigües port. No s'ha identificat cadàver". Té, el país es va morir, visca! Fins tenim un país que se'ns mor. Vejam, en volem detalls". Aquell dia les redaccions varen treballar d'una manera febrosa i compensaven amb escreix la quotidiana penúria econòmica editorial: almenys es varen vendre una cinquantena d'exemplars de la pila de periòdics que hi havia i hi ha en llengua nostrada, en aquella llengua que amb tant de delicat amor després n'han dit, intel·ligiblement, vernacla.

Tot i que després del que va passar a ciutat i al País a les darreres eleccions, és probable que el final que vaticina Espriu no s'acomplisca.

Són de pes les raons per l'esperança? 

Les cites, de nou, d'Espriu: Ariadna i el laberint grotesc. 

Relats El meu amic Salom i País moribund.