Poder i autoritat: (con)fusions

Monestir de Sant Feliu: Torre del Fum i portal de Sant Benet

Sant Feliu de Guíxols va formar-se al voltant del monestir benedictí de Sant Feliu. Al llarg dels anys, es va formar un nucli urbà emmurallat que restà, la major part del temps, sota el poder del cenobi. Aquesta circumstància va crear una rivalitat a banda i banda de la riera que separava el monestir del clos emmurallat, que es donà pel fet que la petita població medieval no acceptava aquest domini. El monestir només mirava pel seu patrimoni i la seua riquesa, interessos per als quals utilitzava el poder i la legitimitat que li havia donat l'Antic Règim, i la ciutat de Sant Feliu tenia altres prioritats. L'any 1835, amb la desamortització, supose que els guixolencs ja no saberen què inventar-se per restar units contra un poder que no acceptaven, i van esdevenir una localitat normal de la costa que ja no tenia necessitat de tirar pedres muralla enllà cap a l'altre costat de la riera. El poder de les noves institucions municipals esdevingué un poder nou, sense sospita, revestit d'autoritat (democràtica) i que per fi acomplia les aspiracions dels guixolencs. (Aguantem el riure uns moments, per favor).

I deixeu-me ara exemplificar quin és aquest tarannà que anomeno moral (i també filosòfic) amb dos exemples ben concrets de la realitat política que ens envolta. En el primer, i complint amb el nostre principi de buscar l'altra cara de les coses, veurem què té de perillós quelcom que a tots ens sembla bo, mentre que en el segon, al contrari, veurem què hi ha de bo en allò que tothom diu que és dolent. Tothom trobarà bo -en principi si més no- que gràcies a l'Estatut d'Autonomia i a la Generalitat, l'administració s'hagi apropat a nosaltres i puguem començar a considerar-la com a nostra. Però això, que és cert, no ens ha de fer oblidar els avantatges que tenia tanmateix una època en què hi havia una clara distinció entre el que era la ideologia oficial (més o menys franquista) o el que era la ideologia de casa nostra; o una distinció entre la llengua oficial de les lleis o instàncies (el castellà) i una llengua nostra que era el català. Aquesta dualitat en certa manera estatuïa dos tipus de poder -el poder estatal i el poder de la societat civil- que poques vegades coincidien, i en els marges dels quals podríem fer-nos nosaltres la nostra llibertat particular. I és bo, qui pot dubtar-ho, que el que per a La Trinca eren la dona i l'amant tendeixin a fer-se una; que el poder social i l'estatal, el familiar i l'oficial deixin de coexistir esquizofrènicament com havia passat fins ara a Catalunya. Però també és cert que, en ajuntar-se i concentrar-se, aquests dos nivells de poder i coacció es reforcen perillosament i es fan potencialment molt més absoluts.

Per què filosofia? - Xavier Rubert de Ventós.

Edicions 62, Barcelona, 1995.

(El text és d'una conferència de 1981).

Després de visitar Sant Feliu, el monestir i el seu museu d'història, vaig papar-me aquest breu assaig de Rubert de Ventós senceret a la Cala dels Vigatans. Malgrat que està pensat per adolescents (uns adolescents de fa trenta anys, que hui no entendrien, segurament, ni papa), em van encantar molts dels plantejaments que contenia. Especialment, aquest. Perquè el que passava a xicoteta escala justament a Sant Feliu de Guíxols, on era, va passar anys més tard a nivell de país.

Durant el franquisme, i fins i tot en èpoques anteriors (la Restauració, les revolucions del XIX, l'absolutisme), tothom tenia clar que el poder central, encarnat bé en un dictador, en un rei o en un govern de cacics,  tenia poca autoritat real. Com a poder, estava totalment fora de la mentalitat d'un català -també d'un valencià o d'un illenc-: no només era un poder imposat, que defenia els interessos d'uns pocs, sinó que era un poder que representava un altre grup cultural i polític que pretenia imposar-se a través de la força i mantenir l'hegemonia sobre la resta. La ideologia oficial, doncs, no podia ser de cap manera "nostra" ni "nostrada": anava contra els nostres interessos i a més a més menyspreava -si més no, menystenia- la nostra cultura.

Amb l'arribada de la democràcia, els estatuts d'autonomia van suposar la recuperació de les institucions abolides amb la Nova Planta. Van rebre una legitimitat gairebé automàtica, especialment a Catalunya, on en fer seues les aspiracions col·lectives de la lluita antifranquista van adquirir automàticament l'autoritat que havia mancat a les institucions oficials fins aleshores. 

Ai las! Han passat els anys, i no puc parar de pensar que aquests dos nivells de poder s'han fusionat i s'estan convertint en un altre poder absolut. Perquè de nou, trobem una ideologia oficial davant d'una societat civil que, malgrat les grans escenografies que ens volen fer creure una pretesa consonància entre societat civil i poder polític (la "V", la cadena humana...), també s'organitza en sentit contrari cap on assenyala aquest poder. La ideologia oficial del poder autonòmic mira i assenyala a aquest "nou país" que serà Xauxa, però al mateix temps ven i hipoteca el País en pro dels seus interessos de classe. La gent creu el discurs oficial: potser ha oblidat que perquè del poder emane autoritat, ha d'estar exercit amb justícia. Però, ¿és realment així?

Tenim massa motius per pensar que no: privatitzacions, retallades, repressió policial, minva de drets fonamentals... Davant d'aquest poder tenim els moviments ciutadans que han estat una forma legítima d'exercir el poder civil: els moviments socials com la PAH, la marea groga, la marea blanca per la sanitat pública, el 25-M... En una època en què el que estan en joc són els nostres drets, podem pensar que el poder oficial realment rema cap aquesta direcció quan ens parla del nou País?

Jo crec que, més aviat, no, perquè el país de Cucanya sempre apareix com una excusa per remar en direcció contrària. A Madrid, tenim la mateixa ideologia, però en negatiu: s'encaixa perfectament amb la d'ací i es retroalimenten l'una a l'altra d'una manera gairebé simbiòtica. Mentrestant, van fent... I així ens va!

Molt sospitós, tot plegat. A Barcelona, en les darreres eleccions, s'ha donat de nou una volta a la truita. Aquella qui representa la lluita de la societat civil arribarà, segurament, a presidir la institució de govern municipal: fins a quin punt podrà maniobrar? Fins quan ens podrem sentir reflectits en la seua figura de poder, considerant-la una font d'autoritat?

No ho oblidem i no ens confonem. No fa falta saber qui té el poder avui en dia, però encara som lliures d'elegir a qui li donem l'autoritat. Perquè no són ben bé el mateix: davant de qui jo considere que té autoritat, em trec el barret al seu pas -per dir-ho d'alguna manera breu-.

Us deixe amb unes quantes fotos de Sant Feliu de Guíxols. Té alguns edificis i llocs preciosos, però malauradament, té massa sabor de ciutat "turística".

Detall del portal de Sant Benet, avui exempt, però antigament porta
d'accés al recinte fortificat del monestir.

La porta Ferrada és un exemple magnífic d'arquitectura preromànica
a Catalunya. Paga la pena visitar Sant Feliu només per veure aquestes pedres!

Porta lateral de l'església conventual, avui parroquial.

Mènsula de l'arc sobre la porta

Sarcòfag gòtic de Pere de Vern

Platja. Al fons, el promontori amb la caseta de salvament.

Un poc de bellesa arquitectònica entre tanta lletjor: casa Modest Bosch

Casino "La Constància", freqüentat per Gaziel.

Casa Patxot: rellotge de sol ceràmic

Galeria de la Casa de la Campana

Port de pescadors

Caseta de Salvament

Port esportiu

Vistes des de la torre del Fum, pertanyent al conjunt monàstic

Carrer de les voltes: un antic casalot gòtic camuflat

Al museu d'Història de Sant Feliu, ubicat a l'ala barroca del monestir,
s'exposen alguns tresors artístics pertanyents al monestir,
com aquest relleus pertanyents a l'antic retaule major
(atribuïts a Domènech Rovira el Major, s.XVI).

Caixes de mariner: fantàstica decoració!