Muntanyes regalades

Puig dels Set Hòmens des de la Ribera dels Estables

La primera cosa que em sobtà en baixar -per fi!, menuda pista...- del cotxe fou la transformació que havia sofert el paratge en tan sols una setmana: a plena llum del sol colors vius, intensos, sota un cel blau com pocs. Després dels preparatius escaients, tornava a fer, una setmana després, el camí cap al coll de Bocacerç. Conforme anava pujant, s'anava fent més evident una dèbil i gelada tramuntana que feia més suportable el sol que queia a plom. No és debades que estem en els dies situats més a prop del solstici d'estiu. Acomiadava, doncs, la primavera al Canigó.

Prat vora la cabana dels Estables.

Al fons, Comanegra i Basegoda. Ribera dels Estables.

Altra perspectiva cap al sud: més amunt!

COLL DE BOCACERÇ (2.281 m)

Primer regal de la muntanya dels molts que m'oferiria durant la jornada: des del coll eren visibles la major part dels Pirineus Orientals. A l'oest, Puigmal, Bastiments i la resta de cims que circumden la Vall de Núria i Ulldeter; al nord-oest, Carlit sobreeixint d'una cresta de cims en forma de serra perfecta; al nord, els contraforts del Canigó, encara invisible; a l'est, un gran espectacle: el Rosselló i l'Albera. I al sud es distingia, complet, com una tallada de meló, el golf de Roses, amb el cap de Creus i el Montgrí a banda i a banda. Podria haver-me quedat allà i ja n'hauria estat satisfet de la jornada. Però vaig continuar ascendint fins al primer dels cims de la ruta: Set Hòmens.

Golf de Roses i la plana de l'Empordà

Carlit

Al centre de la imatge, Bastiments. 

PUIG DELS SET HÒMENS (2.651 m)

Una pujada costeruda per una tartera, però ben senyalitzada amb fites. Un cop a dalt, el Canigó apareix imponent al nord. El dia, claríssim, fa que es perfile perfectament sobre el cel. Em quedí bocabadat. Vaig treure l'mp3: el panorama mereixia acompanyar-lo amb Bach.

Puigmal i el coll de Bocacerç des de la pujada a Set Hòmens

Darrer esforç!

Al cim

Si l'orientació no em falla, a la foto es veu la confluència de la
Cerdanya i el Conflent. El poble que es veu deu ser Prats de Balaguer.

Canigó, majestuós... Espaterrant. 

CIM DE BACIVERS

Des de Set Hòmens, arribar a Bacivers no costa gairebé cap esforç. Se segueix la cresta dels Set Hòmens fins trobar el promontori del cim. Des d'allà, ja es té una vista molt bona de Tretzevents, el cim més alt d'aquesta part del Massís. 

Tretzevents des de la Cresta dels Set Hòmens

PUIG DE ROJÀ (2.724 m)

El Puig de Rojà és el cim més alt de la Cresta dels Set Hòmens. Ara sí, calia tornar a baixar una mica per pujar de nou per una tartera. Des del cim, la perspectiva del Canigó canvia: s'hi veu clarament la coma que separa les dues carenes del massís, esguitada per alguns estanyols. Des d'allà, es visura el camí cap a Tretzevents: cal anar a un petit cim situat a la cruïlla de la Cresta de Set Hòmens i la carena dels Tretzevents, per després girar rumb al sud-est.

Rosselló, amb el llac de la Raó al bell mig de la plana.

Vallespir: a la dreta, Puig Neulós. Es distingeixen Ceret i el Voló,
entre d'altres pobles.

TRETZEVENTS (2.731 m)

De nou, una nova perspectiva del Canigó, des de la cruïlla de carenes que he esmentat abans. Una vegada a Tretzevents, la perspectiva de la serra en descens -fins a Arles- és bellíssima. Aprofití per dinar i fer un descans contemplant les vistes. Tretzevents és el segon cim més alt del Massís i era l'objectiu del dia... Però em temptava el Puig del Roc Negre... Finalment, vaig decidir d'anar-hi!

Canigó des de la Portella dels Tretzevents

Carena de Tretzevents. Al fons, el Vallespir i, més lluny encara,
l'Empordà. La carena mor a prop d'Arles de Tec.

Al cim.

Perpinyà i Leucata retallades per la carena del Serrat del Roc Negre

La subcomarca dels Aspres.

PUIG DEL ROC NEGRE (2.714 m)

L'ascens dur, pel cansament. Cal crestejar i grimpar de tant en tant, ja que el sender que hi mena no està ben senyalitzat i és fàcil perdre's per les roques. Però una vegada a dalt, un se sent més que satisfet: per haver assolit la fita i per els vistes sobre el Conflent i la Fenolleda que s'hi tenen. Es pot demanar més a una jornada de muntanya!?

Roc Negre des de la Portella de Lleca

Canigó i núvol.

Vinça, amb el pantà homònim. Al fons, la vall de l'Aglí i les Corberes.

Cim

Perspectiva del Canigó des del Roc Negre. Entremig, el Puig Sec.

Vistes cap a la Portella de Tretzevents: es podeu imaginar
com és l'ascensió al Puig del Roc Negre. Pedra!

DESCENS

Vaig decidir no desfer camí, sinó, una vegada de nou a la Portella de Tretzevents, baixar trampejant per Muntanya Rasa i la Vall de Bassibès. Em vaig penedir, però, ja que les tarteres es fan feixugues, i cada vegada que s'arriba a un coll, apareix una baixada espantosa que desanima una mica.

En arribar de nou als Estables, vaig seure al costat de la Percigola, el rierol que travessa el paratge. Em vaig adonar que, si bé durant l'ascensió anava pensant en açò i allò i cantussejant alguna que altra melodia mentalment, durant el descens havia tingut la ment completament en blanc, concentrat com estava en els passos, les pedres, la respiració i el cansament que m'envaïa. La travessa de muntanya havia tingut el mateix efecte que una sessió de ioga: no en va portava més de deu hores d'esforç físic!

Tartera de Tretzevents

Desenes d'isards apareixen per tot arreu. 

Per fi, al cotxe!

Al coll d'Ares, el capvespre. Satisfacció plena, puc dir que alguna cosa semblant a la felicitat. Per aquest estiu queda pendent ascendir al Canigó per les Xemeneies. Espere trobar un dia tan clar com aquest. M'encisa aquesta muntanya... Si muir, escampeu-hi les meues cendres!

Al seu voltant va nàixer la nostra cultura! Ara mateix que acabe aquest escrit, hi haurà centenars de persones al cim al voltant de la flama que, durant la revetlla de Sant Joan, encendrà les fogueres arreu dels Països Catalans. Un signe visible de la unitat cultural de tots els territoris. I és que, si alguna vegada s'extingeix la llengua, el calendari festiu, amb festes comunes al voltant del foc com Sant Antoni o Sant Joan, ens mantindran units i faran evident aquesta manera nostra de veure el món.

Muntanyes regalades
són les del Canigó
que tot lo any floreixen,
primavera i tardor.