aNDRòMiNa: Concert V. Pelegrinatge a Perpinyà.

Des de la porta del recinte emmurallat del Palau dels Reis de Mallorca,
tot esperant entrar al concert...

Entrada gratuïta per al concert del Festival Pau Casals esdevingut a Perpinyà el passat dimarts 28 d'agost, inserit dins del Festival Eté 66 organitzat pel Departament dels Pirineus Orientals. Un detall gens superflu. Fins na Pepita, una dona del poblet més recòndit del Rosselló, coixa, sorda, cega, a qui les contorsions que fa en caminar fan que de tant en tant li caiga l'ull de vidre al terra i es veja en un bon embolic per haver-lo de buscar, en assabentar-se de la celebració del concert i que aquest era gratuït, va fer via cap a Perpinyà i a les sis de la vesprada (el concert era a les nou) ja era fent cua. Heus ací el panorama: per a què diguen que la cultura no interessa a les ànimes.

Cap a les set i mitja passades aparquí el cotxe vora el Palau dels Reis de Mallorca, on tenia lloc el concert de la Sinfonietta Cracovia Orchestra, titulat De Mozart a Gershwin. Viu la cua i vaig caure de tos... Però aní a sopar tranquil·lament fins l'hora del concert. Quan m'apropí al palau, just quan em tocava passar van parar l'entrada de gent per comunicar-nos que s'havien acabat els seients de la grada i que, a partir d'eixe moment, els qui entraven (jo era el primer que s'havia quedat sense lloc!) haurien d'escoltar el concert des de la barrera.

Però mira, encara tinguí sort. Quan el públic va acabar de seure, els organitzadors van comptar els seients buits i heus ací que en quedaven un grapat, que van repartir entre la gent que havia assistit al concert sola. E voilà! Encara vaig poder escoltar-lo des d'un lloc privilegiat, ben centrat, des d'on fins i tot podia veure, per una clariana de l'arbreda que rodeja el fossar del castell, la catedral de Sant Joan.

Ja ho diu molt bé la meua àvia: totes les putes tenen sort!

A la cua, esperant... Amb visions com aquesta, una espera deliciosa

Lethiec presentant el concert

Catedral de Sant Joan des d'on seia.

El concert s'obrí amb la interpretació del Nocturn n.2 (Op. 9) de Chopin, adaptat per a violí i orquestra: em vaig emocionar. Seguí amb Wienawski, Mozart i Gershwin: haig de dir que Wienawski em va sorprendre i l'he començat a escoltar. Sempre està bé descobrir compositors nous de tant en tant en ocasions com la que s'oferí a Perpinyà l'altre dia.

Durant el concert la llum del sol va anar esvaint-se lentament fins que es feu, finalment, de nit. Havia estat una jornada intensa en què, fins que arribí a la capital rossellonesa, havia tingut la possibilitat de conèixer uns quants tresors artístics, naturals i paisatgístics del Conflent i del Rosselló.

PELEGRINATGE A PERPINYÀ

Rià

De camí a Prada parí per pegar una volta per Rià. L'havia vist centenars de vegades des de la carretera, enfilant-se al turó sobre la Tet, però mai havia parat al poble on, segons la tradició, va nàixer Guifré el Pilós, fundador del casal de Barcelona. Una església romànica transformada al llarg dels segles, un castell assolat coronant el poble i vistes sobre la vall del Conflent.

Al capdamunt del turó hi havia el castell de Sunifred I, pare de Guifré
el Pilós, el qual fou ordenat destruir per Luis XIV de França

Església de Sant Vicent de la Roda de Rià

Espai Pau Casals de Prada

L'espai expositiu és reduït, però la quantitat de documentació i d'objectes curiosos relacionats amb el compositor i intèrpret és molta: hi ha per parar-s'hi una bona estona. A més a més, s'hi projecta un documental que absorbeix l'atenció del curiós, el qual relata per què, com arribà Pau Casals a Prada i tot allò que hi esdevingué des de la seua arribada: l'exili espanyol, l'ajuda als refugiats, la invasió alemanya, la celebració del primer festival de música el 1950...

Un dels fets que conta el documental i que més bé reflecteix la coherència de Casals i la lluita pels seus ideals de justícia esdevingué justament durant l'ocupació nazi del Conflent. Conta Casals durant una entrevista que tres oficials nazis el van visitar al seu lloc de residència, encuriosits per la seua fama d'intèrpret a nivell mundial. Van ser molt cortesos, i ell ho va ser al seu torn. Li van demanar si podia interpretar-los Bach a nivell particular, amb la promesa que si els agradava la interpretació, li oferirien la possibilitat d'anar fins a Berlín per tocar davant del mateix Führer. Conscient que se l'estava jugant, va refusar igualment l'oferta al·legant reumatisme. Els soldats de seguida van sospitar que no combregava amb les idees del nacionalsocialisme... i van insinuar-li si les raons no eren el fet que tingués alguna cosa contra el dictador. Pau Casals va contestar serenament que allò que li impedia interpretar el seu instrument davant del Führer era, justament, el mateix que li impedia tornar al seu país de naixença. Sortosament, el van deixar en pau.

Detall del programa del festival de 1962

L'església de Sant Pere de Prada, plena de gom a gom, el 1950. La gent
expectant davant del fet que Casals trencara el seu silenci.

Programa de la primera edició del Festival

Casals a Sant Pere

Concert a Cuixà, abans de la restauració.

Passeig per Prada, visita al tresor de Sant Pere

Mercat setmanal de Prada: una passada. Ocupa gairebé tots els carrers al voltant de la plaça de l'església i s'hi pot comprar gairebé de tot. Fins i tot menjar oriental: un bon esmorzar! Gent, olors, embussos, i un dels pocs llocs a la Catalunya Nord on es pot escoltar, encara, el català.

Si ets pobre i desgraciat, a cagar a la via

Abans de marxar de Prada, aprofite també per visitar el tresor de l'església de Sant Pere. Entre els seus objectes artístics, hi ha una arca procedent del monestir de Cuixà. També destaca la imatge de la Mare de Déu de la Volta, una talla romànica d'especial valor.

Arca procedent del monestir de Cuixà

Detall de la custòdia processional, s. XVII

Sant Josep presenta Jesús a Déu Pare. Iconografia molt
rara, obra d'Antoni Guerra, pintor de cort de Felip Vè.

Mare de Déu de la Volta (s. XIII)

El hieratisme de la Mare de Déu de la Bona Sort
contraposat a la naturalitat i calidesa d'una imatge
gòtica procedent de Rià.

Clau de volta de la capella de la Trinitat

Vinçà

Quan visití l'Hospici d'Illa, vaig llegir en un panell informació sobre l'església de Vinçà, un dels temples més rics del Conflent. Així doncs, fiu parada de camí al Rosselló. El poble és encantador, tranquil i conté racons deliciosos. Al costat de l'oficina de turisme hi ha un forn on heu d'entrar en cas que alguna vegada hi aneu. Com li deia ahir a la B., tornaria a Vinçà només per comprar de nou la punta de crema, ametla i sucre cremat que em comprí l'altre dia!

Efectivament, l'església no em va decebre. Està plena de tresors artístics, alguns de ben curiosos. A l'entrada de la capella de la Santíssima Sanch hi ha un conjunt escultòric d'un mestre flamenc que representa Crist Jacent envoltat de les Maries i Sant Joan. L'escena havia estat amagada durant segles en algun racó de l'església fins que fou redescoberta en l'any 1920. En la mateixa capella, el retaule barroc de la Preciosa Sanch, de l'escola de Sunyer, és especialment bonic. Però el retaule que més crida l'atenció és l'anomenat de la Transfiguració del Senyor, procedent de l'antic convent de Sant Salvador de Perpinyà. El trobem en la primera capella lateral del costat de l'epístola, al costat del presbiteri. En tornar de nou cap a la porta, ens adonem de la presència d'un magnífic orgue barroc, acabat l'any 1765.

Crist Jacent, obra d'un artista flamenc que segurament estava de pas
cap a Espanya en temps de l'imperi de Carles V

Remat del retaule de la Preciosa Sanch

El retaule, obra d'un deixeble de Josep Sunyer

Talla de Sant Miquel

Antic retaule major, dedicat a Sant Julià i Santa Basilissa,
hui a la primera capella del costat de l'evangeli.

Magnífic retaule de la Transfiguració
del Senyor.

Remat, amb un Déu pare pintat en lloc d'esculpit

L'orgue

Priorat de Serrabona

És un lloc que ja visití fa dos anys, però és tan fabulós que vaig decidir de tornar a fer-hi cap. El fet que als peus de l'edifici hi ha un xicotet jardí botànic amb una àrea de pícnic on poder dinar em va acabar de convèncer.

El priorat de l'ordre de Sant Agustí, independent i que persistí fins 1630, conté una de les obres cabdals del romànic català: la tribuna esculpida en marbre rosa de Vilafranca, el qual contrasta amb l'austeritat de la resta de l'edifici i l'abruptesa del mateix paratge on s'alça. La temàtica és, a més a més, especialment atractiva: l'escultor es basa en l'Apocalipsi de Joan a l'hora de triar els motius escultòrics amb què ornamenta la façana de la tribuna. Hom pot passar-se una llarga estona contemplant tota la munió de bestioles, dracs, criatures fantàstiques i símbols que hi ha repartits als arcs, mènsules i capitells.

És curiós que des del seu abandó pels frares al segle XVII fins a les primeres intervencions al segle XIX, la tribuna es conservés intacta, així com altres elements del priorat. Els pastors que el van utilitzar durant aquest temps per refugiar els seus ramats degueren ser conscients, d'alguna manera, del tresor que allotjaven aqueixes pedres.

Hi arribí quan el sol encara estava a llevant...

I havent dinat, el sol ja queia sobre la façana de ponent.

Capitells del claustre

Façana de la tribuna, que separa les dues parts de l'església. A la banda de
dalt, el cor per als frares cantors.

Sagitari

Tors circulars aguanten la volta de pissarra

Símbols de Marc i de Joan, evangelistes

La imatge de Sant Miquel és l'única antropomòrfica
que trobem als capitells

Presbiteri, auster, en ple contrast amb la riquesa
decorativa de la tribuna.

Força Real: la frontera catalana medieval

La situació privilegiada d'aquest puig enmig del Rosselló, tot separant les valls de l'Aglí i de la Tet, el converteix en un punt estratègic: és ací on els reis del Regne de Mallorca construïren una torre de defensa i una fortificació, que ocuparia més tard el rei Pere el Cerimoniós. D'aquella fortalesa no en queda res, ja que fou destruïda després del tractat dels Pirineus, i amb les seues pedres es construí l'actual ermita dedicada a la Mare de Déu. Pujar a Força Real (Fortalesa Reial), cosa que tenia pendent des de fa ja temps, permet contemplar cada racó del Rosselló, així com part del Conflent i la Fenolleda.

Pujar ací em va permetre, doncs, contemplar allò que els núvols m'havien ocultat durant l'ascensió al Canigó del dia anterior.

Capella

Vall de l'Aglí, la Fenolleda i les Corberes al fons. Es veu el poble de
la Torre de França

Castell de Queribús

Vistes sobre l'Aglí

Nefiac i Illa, a les portes del Conflent

Estany de Sant Nazarí, al fons, i per davant Perpinyà

L'Albera -el Portús a la dreta-. Pobles de Cornellà i Sant Feliu

Vista completa de la plana rossellonesa

Estany de Salses

Palau del Vidre

Quan hi aní fa uns mesos, l'església era tancada... Calia aprofitar que ofereixen visites guiades durant l'estiu per tal de conèixer-la, doncs com tantes altres de la Catalunya Nord, guarda tresors artístics de gran valor.

No em va defraudar. A banda dels seus retaules gòtics (el de Sant Joan Baptista i el de Sant Miquel i Sant Hipòlit) i el retaule del Roser (renaixentista, que ara presideix l'església), l'església guarda dues peces curioses i valuosíssimes. La primera d'elles és una Mare de Déu Trinitària: una imatge de la Mare de Déu gòtica que s'obri com un armariet, deixant veure al seu interior la figura del Déu Pare entronitzat que agafa la Creu on és crucificat Crist (aquest element, però, s'ha perdut). Presidint l'escena, hi ha el colom representant l'Esperit Sant. Aquestes imatges foren perseguides i destruïdes durant molt de temps, ja que la seua simbologia (Maria encarnant la Trinitat) contradiu el dogma catòlic. En l'actualitat, en resten només una cinquantena: una d'elles a Palau del Vidre. Se salvaren la d'aquells llocs on eren força venerades i els parroquians es negaren a destruir la seua Mare de Déu.

L'altre tresor pel qual paga la pena visitar aquesta església és una capa brodada amb fil d'or, cosida l'any 1554 a Barcelona amb l'encàrrec que fóra el més similar possible a la encarregada pel monestir de Montserrat. És una autèntica filigrana, un tresor comparable al mateix tapís de la Creació de la catedral gironina, sens dubte! Per garantir-ne la conservació, no es pot fotografiar.

També és força destacable el tabernacle renaixentista que presidia l'antic altar barroc, pintat pel pintor rossellonès Honorat Rigau el Major.

Tabernacle, amb pintures de Rigau el Major

Retaule de Sant Joan Evangelista, s. XV

Detall de la predel·la del retaule: taula dedicada a Sant Cosme i
Sant Damià, on podem contemplar gran quantitat d'objectes de vidre.
I és que ja durant l'època Palau del Vidre era un important centre de
producció d'aquests utensilis!

Retaule del Roser, s. XVI, atribuït a Antoni Peitaví

Adoració dels pastors

Visitació

Retaule de Sant Miquel i Sant Hipòlit,
s. XV, d'Arnau Gasies

Judici final (detall del remat del retaule de Sant Miquel).

Badia de Polilles

En quin lloc del món pots passejar-te per un paratge d'alta muntanya i en tres quarts d'hora de cotxe estar banyant-te al mar en una badia d'aigües cristal·lines amb un fons marí ple de peixos i desenes d'altres animals (hi viu un polp!)? Jo només conec la Catalunya Nord...

Per acabar el meu pelegrinatge, i abans d'entrar a Perpinyà, vaig fer parada merescuda a la badia de Polilles, un dels paratges naturals més preuats pels rossellonesos. I no és per a menys. Les tres platges que hi ha al paratge són fruit d'un procés de regeneració del medi natural que es dugué a terme una vegada tancada la fàbrica de dinamita que hi havia, de la qual encara queden molts vestigis. Una fàbrica que va proveir obres com la del canal de Panamà, i també el mateix l'exèrcit francès durant un grapat de conflictes. De fet, es va construir en un lloc el més allunyat possible de la frontera amb Alemanya: França estava decidida a no patir una altra derrota com la que tingué al conflicte amb Prússia al segle XIX.

Deixant a banda històries vàries, el ben cert és que jo tenia la sensació d'estar al paradís.