aNDRòMiNa: Arle: la joia de la Provença.

21 de febrer del 2016

Arle: la joia de la Provença.

Tant a Provença com al Lengadòc, els vestigis que allà hi ha (n'hi ha?) una cultura diferent de la francesa, hegemònica encara fa a penes dos-cents anys, són anecdòtics i escassos. A Avinhon, alguns carrers estan retolats tant en francès como en occità; a Nimes trobí un sol rètol que anunciava el "camin vièlh d'Avinhon" i, als peus de la Torre Magna, un parell de versos de Mistral; a Arle, res; a Montpelhièr, una placa feia referència a Mistral a la vora de l'arc de Triomf, dedicat a Lluís XIV de França. Ni tan sols passa com a la Catalunya Nord, que en molts dels llocs turístics es té l'oportunitat de poder llegir la informació en català. Tot plegat, ben lamentable: l'occità no trigarà gaire en pertànyer al club de les llengües mortes. Si Mistral, tan honorat arreu, alçara el cap!

No sé que els deu passar pel cap als occitans sobre la pèrdua de la seua llengua. Supose que, tenint en compte la mentalitat xovinista amb reductes mentals de l'Imperi i el centralisme parisenc, els la deu portar -a la gran majoria- ben fluixa: en tan bon lloc tenen allò francès i tan orgullosos com n'estan, de la France. El centre i la llum del món! Ara bé, no sé jo si de tant en tan, en un atac de lucidesa, no prendran consciència que han abandonat la seua llengua i reduït la seua cultrua a l'anècdota banal i folklòrica no per diluir-se en "la-millor-cultura-mirall-del-món", sinó senzillament per una "altra-cultura" que, a més a més, els han estacat amb guants de làtex. Crec que en eixos moments el sentiment deu ser ben desagradable: quelcom semblant ens passa als valencians amb un poc de lucidesa, no creieu?

Malgrat aquesta realitat, hi ha una altra de contraposada: en pocs llocs he vist ciutats tan ben cuidades i tan posades en valor com a Arle. De nou aparquí el cotxe ben a la vora d'un antic portal de muralla, la porta de Cavalleria, no gaire lluny de l'amfiteatre romà. Des d'allà, passejar pels carrerons de la ciutat va ser una autèntica delícia. Arle no només conserva un bon grapat de construccions d'època imperial (el teatre, l'amfiteatre, el cementiri o Aliscamp, els soterranis del fòrum, unes termes, etc.), sinó a la plaça de la República s'alça una de les basíliques romàniques més espectaculars que he vist: l'església de Sant Tròfim. La portada i el claustre són de gran qualitat i bellesa. La migranya no em va impedir que en gaudira com un xiquet. Quin paradís!

Vaig deixar Arle a mitja tarda, rumb a Montmàger, on s'alça l'abadia que els antics comtes de Provença van triar per ser soterrats. Des d'allà, es domina la ciutat i la vall del Roine fins a la Camarga: en parlaré en un altre moment.

Primera visió d'Arle des del lloc que ocupava la "casa groga" de Van Gogh

Porta de Cavalleria

Durant l'Edat Mitjana, l'amfiteatre fou convertit en una fortificació

Portada romànica de Sant Tròfim, s. XII

El Pantocràtor rodejat pels tetramorfs. Als seus peus, l'apostolat.

Els qui s'han salvat al Judici

Els condemnats, al foc de l'infern

Sant Miquel fa fora els pervertits del cel

Les trompetes de l'Apocalipsi

Sant Miquel pesant les ànimes

A la dreta, Sant Esteve exhala la seua ànima
durant el seu martiri. Anteriorment, la basílica
n'havia estat dedicada. A l'esquerra, Sant Jaume el Menor.