He decidit que també vull eixir a la foto dels innovadors

D'entrada, entrevistador i entrevistada pareixen d'allò més pagats i satisfets. Es miren amb una compenetració pròpia de qui ha passat a un estadi superior de les coses i té com a missió la salvació de qui roman en l'escaló inferior. Jo, que dec de ser encara en aquest darrer nivell, o més avall, no acabe de casar el que diu al principi i el que diu al final. Sé que sóc un ser limitat, i pel que veig, ple d'informacions però sense cap tipus de coneixement. Vinga, un ignorantot, com els de tota la vida. Però no m'he pogut estar de repassar mentalment: parietal, occipital, frontal, maxil·lars, vèrtebres (cervicals, dorsals, lumbars), costelles, estèrnum, clavícula, húmer, cúbit, radi, carps, metacarps, falanges, coxal, sacre, fèmur, ròtula, tíbia, peroné, escafoides, cuboides, metatarsià... Així, un repàs ràpid de dalt a baix del que vaig aprendre a primària, que no se m'ha oblidat. A què es deu aquest no-oblit, si segons aquesta senyora aquests aprenentatges no eren significatius i només eren mera informació? Segons ella sóc un lloro, un miserable lloro. Els qui parlen de diferenciar la memòria mecànica de la memòria significativa i de treball són uns torracollons que només volen que fer-me sentir bé perquè ells i tota la murga d'experts fracassats, antiquats i reaccionaris tenen càrrec de consciència perquè sóc un lloro per culpa seua. Un lloro, un lloro! A la meua escola no van planificar els continguts seguint una espiral cognitiva, no els van relacionar amb la vida, no van treballar-los junt amb la capacitat de relacionar, definir, explicar... Vaig arribar un dia, feliç perquè duia per esmorzar nocilla, i em van posar al davant, sense més, una llista d'ossos per memoritzar sense ni tan sols ser conscient que jo en tenia, d'ossos. Encara arrossegue les seqüeles d'aquella experiència traumàtica. Recorde que aquell dia vaig vomitar l'esmorzar que tant m'agradava i no vaig voler menjar nocilla en uns quants anys: hui encara m'entren arcades quan sent anomenar un os qualsevol.

Anem a dur a últim extrem allò que diu aquesta experta: no passa res que un adolescent, en acabar l'ESO, no tinga ni idea de què és una tíbia ni on la té, ni conega els llocs geogràfics on s'esdevé la seua cultura i on es prenen les decisions polítiques que li afecten. Que sàpiga buscar-ho, malgrat que quan vaja al traumatòleg no entenga què li diuen o que quan veja les notícies pense que la bomba ha esclatat en l'espai sideral en lloc de la ciutat que té a pocs centenars de quilòmetres de casa seua i que això del TTIP es fa pel seu bé tal i com li diuen perquè no tinga ni idea de què és un aranzel, ni un tribunal independent d'arbitri, ni una llei comunitària. Poblem el planeta de nens i nenes que tinguen clar el "concepte d'os", el "concepte de riu", el "concepte de capital" i el "concepte d'allò-que-vulgues", però que no puguen entendre una informació ni establir-hi una conversa perquè manquen dels coneixements i "informacions" amb què han de materialitzar aquest "concepte" i relacionar-lo amb allò que passa al seu voltant -al seu cos, a l'esfera política, etc.- sense haver-ho de buscar a la "memòria externa". Poblem el món de persones que siguen com els jocs infantils d'encabir peces en caselles amb una determinada forma, però als quals no es donem les peces perquè "resten a la memòria externa".

Perquè el que hem de fer és ensenyar a aprendre (i hem d'aprendre a ensenyar a aprendre i aprendre a aprendre a ensenyar a aprendre), i fer-ho amb aprenentatges significatius, com diu en la segona part del discurs la Neus Sanmartí. Les parts del nostre cos, els noms de l'entorn geogràfic que habitem, les ciutats del món globalitzat on hem de viure no són bastant significatives, poden quedar a al memòria externa. Llavors, què és significatiu? Què mereix de ser-ho? Ací és on se m'ha produït la dissonància. Però he aconseguit resoldre-la: només és significatiu allò que interesse el nen/a. El nen/a pot aprendre sobre els dinosaures sense distingir un rèptil d'un mol·lusc; pot aprendre la seqüència de Fibonacci sense saber-se les taules de multiplicar; pot elaborar art abstracte sense haver dibuixat mai la casa que tots hem repetit desenes de vegades... O és que no és un aprenentatge potent la seqüència de Fibonacci o l'alimentació d'un diplodocus? Com pot competir això amb conceptes com herbívor o progressió geomètrica, o un exercici sobre suma de fraccions? Aquells que parlen que el pensament es va bastint amb una estructura de xarxes de memòria i coneixements i que cal estructurar-los degudament, deuen pertànyer a l'escola franquista -com a mínim-. Per a què aprendre tanta cosa? Com deia la companya amb qui tinguí la conversa que referí l'altre dia al bloc, tot el que s'ensenya a la primària es pot aprendre en quatre mesos. Ho ha assegurat un "expert". Llavors, els alumnes que he tingut a ensenyaments instrumentals d'adults triguen tant no perquè no hagen tingut l'oportunitat d'estructurar el pensament en aquestes xarxes en què insisteixen els reaccionaris de l'ensenyament, sinó perquè deuen tenir alterada la cognició (retardats, per entendre'ns). En quatre mesos! No donen ganes de tancar les escoles, deixar els nens i nenes en esplais (als quals s'assemblen les escoles que innoven) i fer un curs intensiu abans d'entrar a la secundària? Quants diners ens estalviaríem i quants debats podríem ometre!

Els dubtes que tinc davant de discursets com aquest del vídeo em fan veure-ho clar: veig que m'estic convertint en un carca, un reaccionari, un torracollons. No, no ho vull. Jo també vull ser dels guais, dels moderns, dels que innoven. Perquè es tracta d'això. De ser modern! D'eixir a la foto!!! Sí, per favor, incloeu-me dins de la innovació pedagògica. Hem d'innovar! Ho veig tot clar! Eixa és l'única manera de no quedar endarrere en el... mercat? Uis, perdó, ja estic de nou amb la vena crítica. 

Els neuròlegs diuen que la intel·ligència és un tot holístic estructurat en tres tipus de raonament (matemàtic, espacial, lingüístic), però ho fan pel fet que estan al servei de l'escola franquista tradicional. El senyor Gardner ens diu que el cervell està estructurat en sis o set parts (encara no ho té clar), i que si se t'asseca una, no passa res, perquè la resta et permetrà guanyar-te la vida fent espectacles al metro (és el resum amb què vaig aconseguir fer entendre la teoria de les intel·ligències múltiples a ma tia Pepica de Mislata). Així, si una nena se li dóna bé fer macramé, pot anar practicant mentre altres companys seus construeixen un robot amb caixes de sabates i un altre aprèn sobre els polígons i raona sobre les seues propietats. En acabant, poden posar en comú el que han fet, deixar els aprenentatges en poder de la ciència infusa, i poden mirar a una bola de cristall el seu futur: el darrer a la Universitat, els segons a l'obra i la nena del macramé a un taller clandestí cosint roba per a Zara per 20 cèntims l'hora. Llavors, s'haurà acomplert el que diu la senyora Sanmartí: tots tres haurien abordat aprenentatges significatius per a la seua vida. 

Vull submergir-me també en la flipped-classroom, en els projectes, en l'educació de les emocions. Vull convertir l'aula en una munió d'alumnes sense cap autocontrol, cap estratègia de contenció i d'inhibició. Així, qui aconseguisca arribar a la Universitat, pot estudiar psicologia clínica i psiquiatria i assegurar-se així un bon treball remunerat, mentre la resta converteixen qualsevol racó del món en un plató del Sálvame. Demà mateix trauré el mobiliari de l'aula, vull que s'organitzen l'espai com necessiten. Treballar d'encofrador no llueix: l'estructura de l'edifici no es veu. A l'arquitecte, tothom l'oblida. Cal treballar de decorador. Cal donar per descomptat que sense rajoles, sense pilars ni fonaments, l'infant arribarà a "ser crític quan trobi una informació, sabrà decidir si això és vàlid o no és vàlid". Ho farà per ciència infusa, sense tenir RES emmagatzemat a la seua memòria  a llarg termini, amb una memòria de treball sobrecarregada i caòtica. Bé, tindrà alguns aprenentatges significatius: sabrà que el tiranosaurus rex era un dinosaure depredador, que Miró pintava dones en forma de xona-picada-per-un-ocell i que una branca d'un arbre s'assembla a un arbre.

Faré el que vulgueu. Però vull eixir en la foto. Vull ser del club dels guais. Com aquella mestra que es va quedar meravellada del treball que es feia a l'escola on jo treballava l'any passat: ens va escriure un correu electrònic amb desenes de faltes d'ortografia i errades en la puntuació, però tothom l'aplaudí i va quedar satisfet de la seua lloança. Escrivia com el cul i era mestra, però ens deia que érem magnífics, que les propostes innovadores que havia trobat l'havien fet pujar a la dimensió on són la Neus Sanmartí i el seu entrevistador. 

Vull ser d'eixos. Perquè ja ho he entès: perseverar, raonar, ser crític, m'està duent a l'aïllament. Ser innovador em permetrà eixir en la foto i, de passada, tindre conversa a l'hora del cafè: podré criticar, compadir i tindre commiseració dels companys que encara estan al bàndol reaccionari. I per descomptat, posar el crit en el cel quan llegisca articles d'aquells que ens parlen com a partir de la LOGSE hi ha hagut un declivi continuat en el percentatge de població de classes socials desfavorides que havia arribat a la universitat, o que la "flexibilització" del currículum que Finlàndia va establir per llei fa uns anys l'està portant a davallar de forma estrepitosa des de la cúspide de l'excel·lència, posició que emprem com a pretext a l'hora d'importar elements d'un model que dista anys llum de la nostra realitat social i escolar.

Seré implacable, us ho assegure. Com amb aquesta senyora: ella sí que té carrera i es guanya la vida del seu discurs. I qui vinga darrere, que apague la llum.

Un centre innovador exhibeix al seu web, orgullós, aquesta llibreta
d'una alumna de sisè de primària. Fixeu-se bé en el contingut.