aNDRòMiNa: Del Palau dels Papes a l'hotel: copsant la realitat mordaç

El trist d'aquestes fotos no és que les haja pres a l'avinguda de la República d'Avinhó, sinó el fet que les podria haver pres en qualsevol ciutat europea. Les grans multinacionals dominen els carrers principals de les nostres urbs: n'han esborrat la seua personalitat i idiosincràsia, ens obliguen a freqüentar-les i, irremeiablement, els seus logos formen ja part del nostre univers visual. Ens agrade o no ens agrade. El fet de no anar-hi a comprar impulsat pel més pur mimetisme esdevé, doncs, una decisió conscient que només es pot basar en una reflexió que el sistema permet de fer cada vegada menys.

El fenomen és, però, més complex i subtil. Passejant pel centre d'Avinhon i les altres ciutats de la Provença i Lengadòc que he visitat, hom troba arreu comerços tancats: justament els comerços tradicionals de la ciutat, els que esdevenien un vincle entre el ciutadà i el propi territori. Molts carrers presenten un aire decadent, i enlloc he trobat un barri de gent "benestant": arreu s'ensuma el declivi de l'anomenada classe mitjana, convertida en una classe-que-pot-subsistir (poc més). I que, a pesar seu, només pot aspirar a consumir allò que les multinacionals ofereixen a preus competitius un cop destrossat el medi i esclavitzades col·lectivitats senceres en condicions infrahumanes (a les quals ens fem els orbs i els sords). I buscant l'hotel -cosa que em va costar bona cosa!- vaig acabar en un autèntic suburbi de caravanes i barracots on hi havia magrebins i subsaharians: com pot estranyar-nos que París i altres ciutats franceses esclaten cada dos per tres en flames? Entre un lloc i l'altre la ciutat s'anava degradant de mica en mica pel que fa a l'aspecte i l'urbanisme fins arribar a un extrem poc admissible dins del que hom anomena "l'Europa social". I uniformitzada: l'occità absent i desaparegut, convertit en mera anècdota; les altres cultures no-franceses com a no-normatives. L'Europa de les Nacions, entelèquia.

Així doncs, i per un costat, un centre degradat però que manté una doble atracció: els carrers comercials ocupats per multinacionals i un patrimoni arquitectònic convertit en parc temàtic i reclam turístic i de consum, però que alhora és encara testimoni d'un llegat que ens ofereix les claus del futur. La perifèria, per la seua banda, no és més que una bossa de pobresa amb alguna illa on encara impera un reducte de la classe mitjana. I tota l'orquestra dirigida per uns poders invisibles que ja no trobem enlloc de la ciutat: no sabem qui mou els fils, en quin barri viu, ni en som conscients que ens dirigeix! Un director que ens ha empobrit, que continua empobrint-nos i que ens fa veure com una consecució i un privilegi les condicions de vida vergonyoses que acaba per oferir-nos i a les quals no sabem ja veure cap alternativa viable.

També passava una cosa ben paradoxal: jo estava perdut, però no se m'havia perdut el rastre: les xarxes socials (Google i Facebook a través de la reserva d'hotel), la meua companyia telefònica... sabien perfectament on era jo. Desenes de càmeres em vigilaven arreu: als carrers del centre, a l'eixida de ciutat, a l'autopista... No és un tant sarcàstic i fins i tot morbós que, gràcies a Internet, ens creiem més lliures i més comunicats que mai amb la resta, quan estem a través de les xarxes més vigilats, més i més atrapats a la teranyina del poder que, a més a més, ens redueix les opcions on triar alhora que ens fa creure més lliures i més autònoms?

Tot això pensava en el meu-hotel-massa-barat un cop vaig aconseguir trobar-lo, després d'haver-lo buscat durant gairebé hora i mitja. Ara bé, aquella jornada havia gaudit de la bellesa dels carrers d'Avinhon, on l'arquitectura contemporània passa desapercebuda i s'integra magistralment en els carrerons medievals. També dels tresors de les seues esglésies, especialment les dedicades a Sant Didier i Sant Agricol. Del pont de Sant Beneset. I com no, del Palau dels Papes: impressionant i grandiós. Tant per la seua espectacular arquitectura com per les desenes d'històries associades a aquest indret únic.

I ara sí: amb Avinhon, ja he visitat les tres seus del Papat! Ben mirat, que em vigilen si volen. Que apliquen les teories new age que vulguen a l'escola, que reduïsquen a l'anècdota les Humanitats al currículum i que visquen tots feliços i mengen anissos mentre expliquen les seues emocions fins a la nàusea. Jo estic content d'haver pogut gaudir d'un dia així: heus aquí el sentiment amarg i amb cert sabor nihilista que m'assalta darrerament, cansat de tant de soroll i tanta verbositat. Podríem resumir-lo així: qui vinga darrere, que apague la llum. (Però que conste que només m'assalta alguna vegada... De moment!).

Algunes fotos del meu passeig per Avinhon.