aNDRòMiNa: Monestirs d'Occitània (1): Vall de Benedicció

18 de febrer del 2016

Monestirs d'Occitània (1): Vall de Benedicció

De la cartoixa me n'havia parlat la M., que va quedar-ne meravellada. I hi ha motius: la Vall de Benedicció, malgrat haver estat desafectada durant la Revolució, gaudeix d'un excel·lent estat de conservació. Només l'absis de l'església s'ha enfonsat; també el claustre de Sant Joan, el més antic, resta incomplet.

Un cúmul de circumstàncies van convertir en tota una experiència la meua visita al recinte. Primerament, era divendres i, malgrat que a Barcelona estigueren celebrant Santa Eulàlia, a França era un dia feiner com qualsevol altre: un dia en què la gent no es dedica a visitar cartoixes. No havia tingut cap imprevist i la matinada que m'havia fotut per aprofitar el matí havia pagat la pena. I, per últim, plovia a bots i barrals... Així, vaig poder gaudir d'una visita solitària al cenobi acompanyada del soroll insistent de la pluja. Fou del tot màgic entrar a l'església en ruïnes i veure com l'aigua xipollejava al presbiteri, mentre el soroll s'escampava per les naus on uns quants coloms revolaven neguitosos per la meua presència.

I davant del reclinatori amb què he obert el post, vaig imaginar la vida d'un cartoixà, tancat entre aquelles quatre parets durant hores, dies, setmanes, mesos i anys. I vaig sentir una mica de vertigen: m'agrada molt estar sol, però perquè puc triar també el contrari. Com viuria la solitud si aquesta fóra imposada, encara que fóra per una decisió pròpia? No ho sé pas...

Hi romanguí pràcticament tot el matí, passejant pel claustre gòtic, el de Sant Joan i el claustre dels Morts mentre sentia ploure. Havia començat la meua incursió a les terres d'Occitània!