L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

25 de maig del 2015

Oracions subordinades concessives

Maladeta des de la Tuca d'Alba (desembre 2014)
Maladeta des de la glacera de l'Aneto (abril 2014)
Maladeta des de l'Aneto (abril 2014)
Parets de la Maladeta des de la glacera homònima: ahir
Veu's-la aquí; mirau sa gegantina altura:
se queden Vinhamala i Ossau a sa cintura,
puig d'Alba i la Forcada li arriben a genoll;
al peu d'aqueix olímpic avet de la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit és una canya,
lo Canigó un reboll.

(...)

Per què Déu entre abismes posà tanta grandesa?
Per què velà de núvols la torre que al cel besa?
Perquè al baixar a terra tingués un mirador
on l'home, bo o mal àngel sens ales, no hi fes nosa,
quan a sos peus somia la terra, com esposa
lo somni de l'amor.

(...)

Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
infantant en ses joves anyades eixa serra!
Que jorns de pernabatre, que nits de gemegar,
per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,
del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
com ones de la mar!

Canigó. Cant IV - La Maleïda (Maladeta)-
Jacint Verdaguer

Com ja expliquí farà un any i escaig, la lectura de Canigó ha estat una de les meues motivacions per tal d'escapar-me al Pirineu sempre que puc, encara que l'experiència em coste un dilluns infernal cada vegada. No és només la natura, que també; tampoc són només els reptes que suposa assolir certs cims a nivell físic i psicològic, que també; és, també, una motivació cultural: la d'experimentar les sensacions de tots aquells que ens han precedit i que es van quedar parats davant d'aquestes muntanyes. D'aquestes sensacions és que nasqueren poemes èpics com el de Verdaguer. Però també metes i reptes que ens han fet conèixer-nos millor com a éssers humans, i conèixer millor el món que ens envolta. 

És difícil de descriure la sensació que tinguí ahir diumenge a dalt del cim. Una felicitat que s'encomanava, causada potser per la pujada d'adrenalina que hom té en fer la canal que mena al cim des de la glacera. Poques vegades he gaudit tant de la muntanya: fou una excursió perfecta i rodona, malgrat que sempre es puga veure d'altres maneres. Crec que el llenguatge juga un paper determinant en la forma que tenim de percebre o explicar allò que ens passa.

Mirem, si no, algunes de les coses que podríem considerar negatives que passaren durant l'eixida: una espera d'una hora per un petit descuit amb les claus d'un dels cotxes; la boira i la pluja; una tornada que es fa molt i molt pesada després de l'esforç físic realitzat... Però, són negatives en realitat, o senzillament coses que passen dins de les infinites possibilitats que hi ha a cada moment?

Hom podria dir: si haguérem eixit puntuals, podríem haver gaudit millor del dia. Però podem reescriureu amb una concessiva: jo n'escric moltes. I és que malgrat l'handicap, sempre hi ha una "concessió". O millor dit: quan pensem amb subordinades concessives, és de l'handicap que ix allò positiu. Si no, mirem: malgrat que l'espera fou del tot imprevista, ens va donar l'oportunitat de conèixer-nos una mica i xarrar abans de moure cap a Benàs (no així per al J.R. i el J., que supose que no estarien tan distesos anant a corre-cuita per ciutat anant a per les claus). Tampoc l'espera impedí que férem allò que ens havíem proposat: tot i que moguérem una hora més tard, ens va donar temps de sobres per pujar a la Renclusa fent el rodeig pel Forau dels Aigualluts.

Vall de Benàs des de la Besurta
Forau dels Aigualluts


Salt d'Aigualluts

No és Formentera, però no me direu que no fa goig igualment!

Marmota! 
Planell d'Aigualluts: recorda el d'Aigüestortes.
A major altitud, major presència de la neu: la primavera no arriba alhora
a tot arreu!
Com veieu, els Aigualluts és un paratge que paga molt la pena. Hi destaca el Forau, on l'aigua que baixa de la glacera de l'Aneto desapareix engolida pel terreny permeable. Des d'ací, i avançant a nivell freàtic, l'aigua ix pels Uelhs deth Joeu a la Vall d'Aran: és un fenomen ben estrany, ja que aquestes aigües, que la geografia hauria de menar cap al Mediterrani, acaben engrandint el cabal de la Garona.

Tornant a les concessives, toca ara parlar de la pluja i la boira. Diumenge va començar amb una pluja bastant intensa, que va crear cert desànim. A les sis i mitja ja ens havíem desdejunat i ho teníem tot preparat. I allí estàvem a l'aguait, mirant com plovia, sense saber què fer. Encara que feia mal oratge, s'anunciava una finestra de bon temps cap a les vuit. Però a les set i deu ja havia parat de ploure: hauríem agafat la pujada amb tantes ganes si no haguera plogut?

I la boira... Fa uns mesos encara em quedava molt despagat quan la boira m'impedia gaudir de les vistes una volta assolit un cim. Però en aquesta eixida he après que la boira ofereix una manera diferent de gaudir de la muntanya. En efecte, és com si la mateixa muntanya t'embolcallés amb ella: la boira fa desaparèixer el paisatge, de manera que et quedes sol amb la muntanya i les sensacions que aquesta et dóna. I us assegure que en el cas de la Maladeta, han estat ben intenses: des de la sensació d'estar en ninguna part mentre avançàvem per la glacera, la confiança en u mateix mirant la canal des de baix, l'eufòria d'haver aconseguit pujar-hi... Així doncs, tot i que la boira ens va acompanyar durant tot el trajecte, hem gaudit de la muntanya com mai! El més bo de tot és que, una volta havíem arribat de nou al refugi, les parets de la Maladeta van quedar al descobert i assolellades: és com si la mateixa muntanya ens enviés un somriure un tant sarcàstic!

Cim de Paderna, des de pocs metres de la Renclusa
Tuca d'Alba, a l'esquerra
Foto del M.: jo diria que sóc el segon començant per l'esquerra.
A la rimaia, preparant-se per pujar per la canal. Boira!
Des de dalt: com es veuen els qui pugen
El J. arribant al cim
Silenci... vent... fred... Com descriure les sensacions que s'hi tenien!?



Al cim
I la tornada. Llarga. Pesada. Quatre hores de cotxe després d'haver-ne estat huit o nou muntanya amunt, muntanya avall. Però també cal pensar amb subordinades concessives: mal que tornar es fa llarg, és una oportunitat per assentar les sensacions que la muntanya ens ha donat, parlar-ne i comentar els nous objectius que hi ha a la vista en el calendari. I la parada: menjar alguna cosa calenta després d'estar tot el dia passant fred és un dels millors plaers que hi ha! A més a més, en aquesta ocasió, com que vam fer cim en el temps que estava previst, vam arribar a Benàs de dia i tinguí l'oportunitat de passejar-hi durant una estona mentre els companys anaven cap al bar... Els carrerons d'aquest poblet de muntanya amaguen racons realment bonics.

Cap al refugi, ben satisfets
La Maladeta, rient de nosaltres!!!

De nou a la vall
 BENÀS



Casa Juste: torrassa defensiva

Portada i escut nobiliari de la casa Juste

Església de Santa Maria la Major. L'element més
interessant de la façana és 
l'ull de bou que
hi ha sobre la porta i els seus 
detalls escultòrics.



Detalls de la motlura de l'ull de bou: dimonis, sers fantàstics i altres símbols.
Així doncs, em faig la concessió de dir que he gaudit moltíssim aquest cap de setmana. Us deixe amb unes quantes fotos de la "micro" natura: sempre trobe una estoneta per fixar-m'hi. En aquesta ocasió, escoltant Bach davant d'aquests petits espectacles de la primavera. Sublim.








22 de maig del 2015

El poder de la paraula


Entre tot allò que ha esdevingut en els vint segles d'ocupació humana del turó on s'alça al basílica dels Sants Just i Pastor (mil cinc-cents anys dels quals, de culte cristià ininterromput), sens dubte allò que més crida l'atenció són els privilegis de l'altar de Sant Fèlix. Aquests privilegis, concedits per Lluís el Pietós a principis del segle IXè, són tres:

  • El privilegi de batalla jurada: era davant de l'altar que els cavallers que volien batre's en duel havien de jurar que no utilitzarien cap talismà, ni cap sortilegi ni cap tipus d'arts màgiques per vèncer el seu contrincant. 
  • El privilegi del jurament dels jueus: els jueus podien jurar, en cas de litigi, davant d'aquest altar. Sols així el seu testimoni podia ser verídic.
  • El privilegi del testament sacramental. Aquest és el més interessant de tots.
Capella de Sant Fèlix: retaule.
El retaule de Sant Fèlix és obra del pintor Pere Nunyes
En efecte, l'existència d'aquest privilegi ens sorprèn, i el fet que ens sorprenga fa evident el canvi de valors que ha esdevingut en els darrers segles al sí de la nostra societat. Segons aquest privilegi, si un ciutadà barceloní estava lluny de ciutat i emmalaltia o es posava en risc de mort sense haver escrit el seu testament davant de notari, podia comunicar de paraula el seu testament a dos testimonis, els quals, en arribar a Barcelona, havien de comunicar-lo al rector i notari de Sant Just abans de sis mesos davant d'aquest altar. El testament cobrava així plena vigència. 

Hui ho necessitem tot escrit. Ningú es refiaria d'un testimoni oral en un cas com aquest. El poder que tenia la paraula ha estat assaltat pel dubte. Ho veig clar: l'honor i la veritat són valors que estan, socialment, molt per sota del benefici i de la possessió de béns. Així doncs, quan algú donés testimoni d'una herència de la qual eixira beneficiat, tothom pensaria que menteix per enriquir-se. Segurament perquè nosaltres mateixos estaríem temptats de fer-ho... O m'equivoque?

Curiosament, el darrer testament sagramental es va dictar davant de l'altar de Sant Fèlix l'any 1989. Va ser l'última estratègia dels advocats d'un conflicte d'herències que era difícil de resoldre: donat que, al llarg dels segles, hom s'havia oblidat de derogar el privilegi, algú va tindre la idea d'acollir-s'hi! Evidentment, la Generalitat es va afanyar a derogar aquests tres privilegis en els anys següents a aquests fets.

Altar de Sant Frederic
Una altra història curiosa és la que ens explica com Sant Just es va salvar de la crema durant el juliol de 1936. Corria el dia de Sant Frederic que els descontrolats de la FAI anaven cremant les esglésies de Barcelona. A Sant Just existia la confraria dels "Frederics", una entitat benèfica de la qual només podien formar part els hòmens amb aquest nom. El dia de la festa del sant, van engalanar l'altar que té dedicat a la parròquia i van acudir a la missa major. Estant l'església plena de Frederics i de gent del barri, van arribar les notícies del que estava passant. Decidits que ningú els espatllés la festa, van treure tots els bancs i cadires de l'església a la plaça de Sant Just i van prendre'ls foc: van simular la crema del temple (me'ls imagine cridant proclames anarquistes, tots vestits de diumenge, enmig de la plaça), i passades les milícies de la FAI, van celebrar la missa tranquils.


Són moltes les històries que han passat entre els murs d'aquest temple. La basílica està plena de tresors artístics i d'història de la ciutat. Recentment, han estat descoberts el baptisteri i els fonaments de l'antic temple catòlic, que durant l'ocupació visigòtica va tenir funcions catedralícies, donat que la catedral va quedar relegada al culte arrià -propi dels invasors-. És ben de segur que guarda encara moltes sorpreses: molts historiadors tenen la sospita que damunt d'aquest turó hi havia un temple pagà. En efecte, el perfil de Barcino no només estava dominat pel mons Taber, on s'alçava el temple d'August, sinó per aquest altre on es creu que hi havia un lloc de culte al déu Mitra.

Les excavacions, començades arran de les troballes fetes durant la remodelació de la capella de la comunió, han portat a restaurar diferents elements de la basílica, entre ells el campanar. Pujar els seus escalons possibilita gaudir de les millors vistes que he tingut mai de la ciutat. Si no, opineu vosaltres mateixos!

INTERIOR DE LA BASÍLICA

Nau central
Detall de l'altar de la capella de la comunió
Cúpula de la capella de la comunió (s.XVIII),
amb pintures de J. Mirabent i B. Ribó.
Cúpula: la Traïció de Judes
La caiguda del manà: mural de Perico Pastor a la capella del Santíssim
Sagristia: crucifixió i taules amb Sant Mateu i Sant Jeroni, de Pere Nunyes.
Mare de Déu de Montserrat que presidia el retaule renaixentista, destruït
per una plaga de corcs. Es guarda a la sagristia.
Restes del baptisteri catòlic
Tomba privilegiada. Es poden contemplar també les restes d'un dels
absis de la basílica visigòtica, que conserva una confessio amb al
seua fenestrella.
Retaule barroc de Sant Pacià: detall
Clau de volta (s. XIV): Anunciació.
Mare de Déu de les Neus, de l'altar de St. Pacià
Sant Pau, detall d'un mur.
Evangelista Marc, obra dels germans Vallmitjana,
a l'altar major neoclàssic. 
Capitell visigòtic reutilitzat com a pica beneitera.
VISTES DES DE LA TERRASSA

Cos de campanes
Entre els contraforts del costat de llevant de l'església
hi havia les dependències de la gent que treballava a St. Just.
Cúpula de la capella del Santíssim.
Campanar del Pi vs. torres del carrer Tarragona.
Carrer d'Hèrcules
VISTES DES DEL CAMPANAR

La plaça, des de la porta de l'escala
La basílica del Pi sembla un vaixell navegant entre les aigües: impressiona!
La Mercè, el port


Palau de la Generalitat (esquerra) i l'episcopal (dreta).
Vista magnífica i desconeguda de la catedral!
Palau Reial Major i la capella de Santa Àgata
El meu barri!
Sant Agustí Nou
Torre Colom, Montjuïc, les Tres Xemeneies




El campanar de Sant Jaume guaita el cap; el Liceu s'imposa. 
Palau Güell i carrer Nou de la Rambla