La vida, el verd, Estellés, la muntanya

EL CAMÍ I ELS VERDS: L'ESPERANÇA

L'home segueix el seu camí

fent-se il·lusió que és lliure

i que mai es canta en va.

Camí

Eixida a Ordesa pel pont de maig: m'apuntí sense dubtar-ho. Només fa un mes que hi aní, però el lloc em captivà. També la companyia em fou agradable. En aquesta ocasió, el primer que em cridà l'atenció fou el canvi sorprenent que en només quatre setmanes ha experimentat el paratge: la neu només cobreix les muntanyes més altes, i el bosc ofereix una gamma de verds espectacular, gairebé d'ensomni. Destaquen els faigs, que lluen una bellesa comparable a l'espectacle tardorenc.

Fagedes de la part baixa de la vall glacial

METES FRUSTRADES

Les metes d'aquesta eixida eren la Punta deras Soras (Punta de las Olas) i el Soum de Ramond (Pico Añisclo), ambdós cims de més de 3000 m. En aquesta ocasió, però, la muntanya no ens ha permès assolir els nostres propòsits: malgrat que el part meteorològic anunciava mal oratge, donava un cert marge de maniobra dissabte de matí i, per tant, certa esperança de poder fer cim. Malgrat la previsió, la realitat s'imposà i el forat de bon temps va ser més breu del que s'esperava. Als peus de la darrera pala de neu que mena a la Punta deras Soras el vent, la neu i el panorama que es visurava al cim ens van fer tornar cap enrere, sota la pluja i rodejats ja d'una boira bastant espesa.

Tenim, doncs, un bon pretext per tornar. Malgrat no haver assolit els nostres propòsits, tinguérem unes hores d'inactivitat que, segons quins ulls miraren el rellotge, van esdevenir un temps mort o un regal valuós. Per a mi, un regal triple: la possibilitat de gaudir d'Estellés, d'endormiscar-me tot sentint la remor d'uns i altres que conversaven i de gaudir d'un passeig per les cascades que hi ha a prop del refugi que em va permetre fruir d'unes estones de soledat enmig de tot un espectacle natural.

ASCENSIÓ A GÓRIZ

L'Arazas precipitant-se per la cascada de las Gradas de Soaso 

Núvols cobrint la vall, rumb a Góriz.

Boira com a benvinguda: el refugi, fantasmal

Capvespre

INTENT DE FER CIM

Durant la marxa, hi hagué un moment en què els núvols mig tapaven el sol, de manera que se'l podia veure petit i rodó, sense enlluernar-se i sense que fera mal a la vista. Sempre que tinc aquesta visió, esdevinc plenament conscient del viatge que fem, per un tot immens que ens és difícil de percebre, damunt d'una pedra, encara per coure del tot, fràgil, bella i excepcional. En diem planeta. No sabria dir quin dels darrers adjectius fan per a mi del món una realitat més admirable. Així, ens veia allà, en aquesta pedra fràgil, bella i excepcional, i caminàvem nosaltres, éssers completament fràgils, bells i excepcionals, en un paratge fràgil, bell i excepcional, cap a una meta fràgil, bella i excepcional, malgrat que per a alguns sense sentit. No així per a mi: caminant era ben feliç. De tota manera, qui en coneix els perquès, d'aquest món que habitem?

Malgrat que no aconseguírem el nostre propòsit, i deixant a banda la qüestió del sentit, la veritat és que la nostra existència ha esdevingut més bella, més rica i, com deia una companya, del tot privilegiada. Tant se me'n dóna si miracle o casualitat: estar allà justament en aquells moments, no ha estat tot un regal? 

Torre de Góriz o Murrión d'Arrablo

Peña Montañesa, a tocar de l'Ainsa, des de les parets de la Punta deras Soras

Gorja d'Añisclo

Forat de bon temps, breu, sobre el Murrión d'Arrablo, vist des de llevant

Embassament de Mediano, poc abans que la boira se'ns engolira

LA VIDA, en petit

Només un mot que t'ho diria tot:

vida. Només. Amb això, bastaria...

Abans parlava d'un espectacle, i no em referia a la grandesa de la vall, que ara s'engalana de verd i s'omple de cascades de la muntanya que es dessagna... Feia esment, contràriament, a allò xicotet que ens permet apercebre també, des de la petitesa, la grandesa del món i que, massa voltes, ens passa desapercebut. Assegut a una pedra vora les cascades vaig observar que, pocs dies després d'haver-se alliberat del mantell blanc de neu, el món vegetal ja havia començat la seua resurrecció anual. Sota els meus peus, i a les parts humides de les roques, hi havia desenes de textures i colors diferents que, després de la pluja, es veien especialment bells. Vaig passar-me gairebé dues hores guaitant entre pedres, roques i cudols buscant, senzillament, la bellesa que tan a sovint se'ns escapa a la vista, bocabadats davant el gran espectacle de la muntanya i atrafegats com anem ací i allà carregats amb la motxilla. La bellesa d'allò que no és més gran que una ungla. 

m'he estimat molt la vida,

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,

ara un pessic d'aquesta salsa,

oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,

què dieu d'aquest lluç,

és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,

aquest got d'aigua,

una jove que passa pel carrer

aquest verd

    aquell pètal                        

allò                                                 

una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,

                       aquell melic,                                       

com la primera dent d'un infant.

M'agradaria saber el nom petit de cada cosa que vaig veure... Però no és
el cas, tristament. D'aquesta flor sí que he après que es diu saxifraga iratiana

Silene acaulis

Saxifraga oppositifolia

Card

Androsace siliata

Aquesta, amb llimac inclòs

Altra bavosa, aquesta ben gran.

Durant el descens, els isards a l'aguait...

LA VIDA, en gran

He amat la Mort perquè ella m'ha fet amar molt més.

I emmarcant aquests petitíssims miracles desapercebuts de la natura, un espectacle que ja he anomenat: la muntanya que es dessagna en un desgel que avança. Desgel: el que queda de la mort sobtada de l'hivern no és més que un espectacle on renaix novament la vida. No només a la muntanya, sinó a les valls i a les planes llunyanes: els rius transportaran aquest miracle per tot arreu del territori, com les artèries d'un gran organisme (un organisme que és tan sols una pedra que encara no està acabada de coure...). 

En Estellés, Mort i Vida sovint es confonen. I en la natura, també. Potser la consciència d'una ens puga fer fruir molt més de l'altra.

I a l'inrevés. 

Ja al fons de la vall, les desenes de torrents, rierols, cascades
es fusionen en el riu Arazas. L'aigua farà rumb cap a els rius Ara,
Cinca, Segre i Ebre. Senzillament, flueix.