Pitiüses (3): els reptes.

Far de la Mola: els nervis. 

Fa anys que córrer ha estat una de les meues drogues: malgrat que no hi he estat constant, passar-me hora i escaig corrent pels camps de tarongers, per Montjuïc, pel vora mar... m'ajuda a desconnectar, a deixar fluir els pensaments, a fixar-me en com respire... en què respire i estic viu! Sempre he corregut per córrer, però fa uns mesos un cúmul de circumstàncies van fer que sorgís el repte de fer la mitja marató de Formentera: tindre a Barcelona unes amigues enamoradíssimes de l'illa i amants de l'esport que m'ho proposaven, i tindre una altra amiga que hi viu. Crec que una circumstància sense l'altra no m'hagués empès a fer-ho amb tanta decisió!

Nervis. Molts nervis: era la primera vegada que m'enfrontava a una cursa. I allà estava, als peus del far de la Mola, assegut a la vora del penya-segat amb la T. i la S. tot esperant que començara. (Per cert, quina sorpresa retrobar-me allà amb elles!). M'havia proposat dos objectius: poder-la acabar i gaudir-ne. I els vaig ben acomplir.

La por a l'esgotament em va convertir en un corredor "conservador". Anava mesurant les forces per si defallien. Poc després de la línia de sortida, ja vaig agafar un ritme bo, de baixada pels pendents de la Mola cap a ponent. Bosc. Els crits i les xerrades del principi de la competició anaren apagant-se, fins que començaren a haver-hi moments en què només s'escoltaven respiracions, frecs i colps de sabatilles contra l'asfalt. De sobte, la vista des del Mirador de la Mola: tota la illa als nostres peus. El mar, els blaus, els camps, l'olor dels pins, del salnitre... Arribats al Pilar de la Mola, la baixada ja menys pronunciada, alguna pujada que altra. El pitjor tram, del Caló de Sant Agustí a Sant Ferran: una pujada interminable cap a un canvi de rasant que mai arribava! Després, anaven succeint-se indrets ja coneguts: la desviació al Caló des Mort, Sant Ferran, el restaurant on havíem dinat...

Als Pujols, indicació: km 16. Faltava no res i no estava especialment cansat. Vaig començar a pujar tímidament el ritme. Indicació: km. 19. Què coi feia? A partir d'ací us promet que no em va avançar ningú. Vaig fer una bona esprintada i finalment vaig aconseguir els meus objectius. 

La marca? Sé que és dolenta, però ara ja sé com és una mitja marató i que puc fer-la de manera digna. I que aquesta marca la puc millorar... Caldrà seguir entrenant! 

La mitja marató de Formentera, com ho està sent el festival Pau Casals de Prada, esdevindrà un dels meus rituals anuals. N'he gaudit tant!

Entrant a la meta: no se'm veu satisfet?