aNDRòMiNa: Estètica o estatus?

Durant una visita guiada pels recintes conventuals del Raval de Barcelona, o pel que queda d'ells, vam arribar a la cantó de Valldonzella amb Tallers que, fins a finals del segle XIX, havia estat ocupat per les dependències del convent dels pares paüls. Del convent, només en queda l'església. La guia ens informà que a dintre de l'edifici existien uns frescos "barrocs" d'un pintor francès, Flaugier. -Malgrat ser d'estil barroc- ens deia- no cal treure a aquestes pintures el seu valor històric.

És clar: denigrar el barroc és un costum molt estès. Senzillament, no està de moda. Fins i tot, se li nega el gust artístic a un dels moviments, per a mi, més espectaculars: com podem dir que Caravaggio, Bernini, Ribalta o Murillo tenen només un valor "històric"? I Bach, Händel o Telemann? Quevedo, Calderón de la Barca, Shakespeare? Crec que tendim a jutjar l'art des dels nostres gustos actuals, oblidant el diàleg que una obra d'art establia amb la societat que la produí i, des del passat, allò que ens diu d'aquella societat, dels seus anhels i de nosaltres mateixos.

El barroc va ser el primer moviment artístic que va concebre els edificis, les obres d'art i l'espai que ocupen com un tot: grans places, jardins i entorns urbans unitaris. Viena, la plaça de Sant Pere de Roma, Versailles, Nàpols, Passau, Bamberg... Una estètica trencadora dels cànons, exuberant, plena de contrasts i clarobscurs. El barroc crida a l'èxtasi, ens remou el sentiment, vol transmetre sensacions de grandesa i de poder, no vol que pensem, sinó que ens sentim corpresos.

Però l'estètica barroca és titllada avui d'excessiva. "És recarregada", se sol dir. Poc més es pot dir en la seua contra, des d'un pensament "minimalista". També se sol dir, a mode d'atac, que era un art al servei del poder... Em pregunte quin art no ho ha estat! És clar, que el principal mecenes del barroc era l'Església, i en el cas de França, la monarquia. Però, en quin moment històric no ha estat així?

Sé que sobre gustos no hi ha res escrit, però faig una observació. Molts dels qui critiquen el barroc, són admiradors del modernisme. El modernisme és... exuberant, excessivament acolorit i recarregat, trenca els cànons clàssics i resulta desequilibrat. Curiosament, com el barroc. És menys recarregat el Palau de la Música que la sala de música de Versailles? Evidentment, no. Per això va ser denigrat pels noucentistes i pel mateix Josep Pla: era partidari d'enderrocar-lo amb arguments semblants als que branden els qui hui malparlen sobre el barroc. Coherentment, Pla també llença contínuament diatribes contra l'estil del sis-cents.

L'altre dia visití la capella de l'edifici de la Fundació Balmesiana del carrer Duran i Bas, obra de Rubió i Bellver: la similitud conceptual entre ambdós estils, modernisme i barroc, es fa més que palesa si observem els trets de la capella i la seva estètica global.

No podem descriure aquesta capella i, posem per cas, l'església de Sant Sever amb els mateixos adjectius? Ara bé, crec sincerament que la incoherència que es dóna en rebutjar el barroc tot abraçant el modernisme es deguda a dos fets. L'un, la moda: el modernisme està de moda, i a més, és font de riquesa (turisme). L'altre, té a veure amb la identificació amb una ideologia i un grup social. Cert que el barroc estava al servei del poder -monàrquic, eclesiàstic-. Però també ho estava el modernisme: no oblidem que era l'art de la burgesia industrial emergent.

I és que sempre agrada d'identificar-se amb aquells qui tenen el poder, en aquest cas, econòmic. Identificar-se amb l'Església hui queda carca i passat de moda. Sembla com a que només s'hi pot pertànyer de forma acrítica o interessada. Però restar bocabadat davant les cases d'aquelles famílies que les van bastir amb els diners aconseguits, en part, amb l'explotació dels seus treballadors a les fàbriques, és una cosa que fa goig. Darrere del modernisme hi ha la burgesia, i això, en certa manera, li dóna una "categoria" que moltes obres barroques ja no tenen, en haver perdut poder els mecenes que les van manar fer.

Pel que a mi respecta, m'agrada tant contemplar Sant Sever com aquesta altra capella, impressionant tota ella, un dels descobriments més grats que he fet a ciutat. L'altar conserva un sagrari ricament decorat, dissenyat per Pedro Cendoya, i darrere del baldaquí hi ha, a mode de retaule, una crucifixió esculpida per Josep Llimona (Crist) i l'escultor Camps Arnau (Sant Joan, Maria). De la resta d'elements decoratius, cal destacar l'espectacular làmpada, feta de fusta i vidre, que penja d'un cimbori de vàries alçades, així com el terra, elaborat amb marbres i fusta fosa.

La visita a la capella, organitzada pel CEC, va incloure també la sala d'actes, els patis de l'edifici i la Biblioteca Balmesiana, especialitzada en temes religiosos i una de les més importants del nostre país en aquest camp. Ja feia temps que tenia ganes de visitar-la.

Barcelona no deixa mai d'oferir-me sorpreses.