Llençant diners: l'excursió

¡Qué buenos son los padres escolapios!

¡Qué buenos son, que nos llevan de excursión!

Aquell qui ha treballat amb mi coneix el meu interès perquè l'alumnat de primària que he tingut sota la meua responsabilitat conega el seu entorn i en tinga una vivència. Durant els quatre cursos que estiguí al primer col·legi on treballí, així com el curs següent (en què treballí també a la primària), vaig organitzar i proposar eixides barates en què els infants havien de caminar molt, observar molt i, també, tenien la possibilitat de jugar i gaudir dels paratges visitats. El Parc Agrari del Llobregat, Montserrat, una ruta modernista amb platja inclosa, un passeig per Ciutat Vella, pels barris de l'Hospitalet, a museus... Prèviament, però, era jo qui m'havia interessat per conèixer allò que mostrava. 

El passat dijous, els meus estimats companys havien organitzat una excursió al Corredor. Vora una hora i mitja d'autocar, carretera perillosa de corbes tancades i vòmits inclosos, per anar al prat que hi ha al voltant del santuari del mateix nom. I un cop allà? Ningú coneixia cap ruta, a qui preguntí em deia que no hi havia estat mai... Nens solts i poca cosa més. Descontrol i improvisació.

El que em semblà més greu, a banda de la desconeixença del lloc on anàvem (i dels perills que hi havia), era el fet que vora l'escola hi ha un munt de paratges semblants on fins i tot haguérem pogut anar a peu després d'un breu recorregut en metro: l'ermita de Sant Medir i els seus voltants, el pantà de Vallvidrera, la font d'en Canet, Can Comas, etc. La Collserola i el Parc Agrari del Llobregat ofereixen un munt de possibilitats i estan a un tir de pedra. Feia falta, doncs, anar fins al Corredor per pegar quatre carreres i jugar amb el fang? 

Segurament, si ho plantejara al cicle, em dirien que és clar, que com ho pose en dubte... Que l'excursió va ser meravellosa. I és que quan són els diners dels altres que ens gastem, és fàcil fer-ho alegrement. Al bloc de l'escola quedaran d'allò més boniques les fotos i la descripció de "l'experiència", però si els pares i mares foren conscients que al costat de l'escola els alumnes ho hagueren passat igual o més bé (s'hagueren estalviat els vòmits i l'autocar...), que hagueren conegut uns indrets de Barcelona que desconeixien i que, a més a més, ens haguérem pogut estalviar uns quants MILERS d'euros -que gastarem en els 7 autocars que necessitàrem per desplaçar-nos-hi-, posarien el crit en el cel. 

Jo no el vaig posar perquè anava de mer acompanyant. Hi ha qui va tindre sort d'aquesta circumstància i no ho sap, perquè no sabeu fins a quin punt em cabregen aquestes coses. Després ens omplim la boca parlant dels polítics!

Ara, el costat bo: la visita al santuari i el seu retaule. I com no, l'acollida i la companyia dels alumnes. Xalàrem molt!

(Per cert! Imagineu-se el grau d'inconsciència que, a l'autocar, de tornada, en dir-li a una alumna que ja estàvem arribant a Barcelona, em va dir, convençuda: -Però ja estàvem a Barcelona, no?-. Senzillament, tremendo!)

I això va ser tot...

Només la L. i jo vam tafanejar pel santuari: la resta, cap interès

El retaule, del s. XVIII, utilitza els relleus, un tant toscs,
d'un retaule anterior.

Sant Pere rodejat de dues de les cariàtides
que simulen sostenir l'estructura del retaule.