aNDRòMiNa: Pitiüses (1): ara fa huit anys.

18 de maig del 2015

Pitiüses (1): ara fa huit anys.

Vila, febrer de 2007

Pensava, fins aquest darrer cap de setmana, que recordava perfectament el viatge que, ara fa poc de huit anys, fiu cap a Formentera per visitar la S. Era febrer: fred i vent. Malgrat el temps transcorregut, recordava els llocs que visití, els moments que visquí amb la S., les persones que coneguí i, sobretot, que ho passí genial i que les Pitiüses m'entusiasmaren.

No obstant, ara que he tornat a trepitjar les Pitiüses, han aflorat trets del meu caràcter i de la meua manera d'enfrontar-me al món que en algun moment he deixat morir i que havien romàs fossilitzats. És com si, en tornar a Eivissa i Formentera, s'haguera despertat la manera que tenia, llavors, de veure les coses. Pel febrer de 2007 jo era un jovenet que no encertava el seu camí. Treballava a un hotel fent nocturnitats tot cobrant una merda. També amb la dolçaina ací i allà. Estudiava oposicions, però m'anava molt malament perquè la faena m'impedia de ser constant en l'estudi (i també la gossera, perquè no admetre-ho) i, a més a més, la possibilitat de poder aprovar l'oposició amb les circumstàncies que es vivien llavors era més aviat minsa. El sou me'l xuclaven l'acadèmia d'oposicions i els materials que havia de comprar-me per estudiar. Vivia amb els pares, amb els quals estava sarpà'la grenya cada dos per tres. No tenia intimitat, no tenia diners, i el cotxe se'm parava allà on volia. Però malgrat tot, ara que remire les fotos, crec que era més feliç que no pas ara. I potser ho era senzillament perquè em moria de ganes de menjar-me el món i d'autoafirmar-me. I de riure de tot, amb tots. Dit d'altra manera: tenia maldecaps, i molts, però sempre era jo el qui podia amb tot, res no em feia enrere. A les fotos, a la S. i a mi se'ns veu feliços, amb uns gestos que fa temps que potser no tenim.

Huit anys després he aconseguit treure'm les oposicions, la faena que faig m'agrada, visc a un pis que considere ma casa, Barcelona és ben meva, tinc molt de temps per mi... He aconseguit moltes fites que m'havia proposat, però crec que no visc amb la mateixa intensitat, tot i que continue sent inquiet i no pare d'aprendre. Hi ha alguna cosa que em falta, i no sabria descriure-la. Una mescla entre saó i ganes de no deixar-se vèncer per res ni per ningú. Això sí, m'he sentit afortunat que encara tinc la S., la qual valore moltíssim, i molts altres vells amics i de nous, que m'acompanyen en aquest viatge que no sabem quan s'acabarà. (Altres han caigut del vaixell... Bé, s'han tirat per la borda de manera deliberada).

Aquest cap de setmana se m'ha despertat un interrogant que hauré de resoldre en els propers anys: quin és el meu lloc? Perquè he tornat amb la sensació que allò que m'ofega una mica és justament allò que fins ara he donat per descomptat que m'omplia de satisfaccions.

Estic parlant de Barcelona. M'adone que ja fa vora dos anys que aprofite qualsevol ocasió per fugir de ciutat. I ara crec que se m'està posant entre cella i cella la idea de marxar. Haig d'interrogar-me molt sobre què em passa i per què, i què tenen a veure amb tot això la ciutat i la manera en què em porta a viure. No sé ben bé si culpe l'urbs d'una actitud que, en realitat, anirà amb mi allà on vaja, però aquest cap de setmana, a Formentera, jo era un altre. Un de semblant a aquell pipiolo d'ara fa huit anys que sempre estava barallant-se amb el món.