Oracions subordinades concessives

Maladeta des de la Tuca d'Alba (desembre 2014)

Maladeta des de la glacera de l'Aneto (abril 2014)

Maladeta des de l'Aneto (abril 2014)

Parets de la Maladeta des de la glacera homònima: ahir

Veu's-la aquí; mirau sa gegantina altura:
se queden Vinhamala i Ossau a sa cintura,
puig d'Alba i la Forcada li arriben a genoll;
al peu d'aqueix olímpic avet de la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit és una canya,
lo Canigó un reboll.

(...)

Per què Déu entre abismes posà tanta grandesa?
Per què velà de núvols la torre que al cel besa?
Perquè al baixar a terra tingués un mirador
on l'home, bo o mal àngel sens ales, no hi fes nosa,
quan a sos peus somia la terra, com esposa
lo somni de l'amor.

(...)

Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
infantant en ses joves anyades eixa serra!
Que jorns de pernabatre, que nits de gemegar,
per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes,
del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes,
com ones de la mar!

Canigó. Cant IV - La Maleïda (Maladeta)-

Jacint Verdaguer

Com ja expliquí farà un any i escaig, la lectura de Canigó ha estat una de les meues motivacions per tal d'escapar-me al Pirineu sempre que puc, encara que l'experiència em coste un dilluns infernal cada vegada. No és només la natura, que també; tampoc són només els reptes que suposa assolir certs cims a nivell físic i psicològic, que també; és, també, una motivació cultural: la d'experimentar les sensacions de tots aquells que ens han precedit i que es van quedar parats davant d'aquestes muntanyes. D'aquestes sensacions és que nasqueren poemes èpics com el de Verdaguer. Però també metes i reptes que ens han fet conèixer-nos millor com a éssers humans, i conèixer millor el món que ens envolta. 

És difícil de descriure la sensació que tinguí ahir diumenge a dalt del cim. Una felicitat que s'encomanava, causada potser per la pujada d'adrenalina que hom té en fer la canal que mena al cim des de la glacera. Poques vegades he gaudit tant de la muntanya: fou una excursió perfecta i rodona, malgrat que sempre es puga veure d'altres maneres. Crec que el llenguatge juga un paper determinant en la forma que tenim de percebre o explicar allò que ens passa.

Mirem, si no, algunes de les coses que podríem considerar negatives que passaren durant l'eixida: una espera d'una hora per un petit descuit amb les claus d'un dels cotxes; la boira i la pluja; una tornada que es fa molt i molt pesada després de l'esforç físic realitzat... Però, són negatives en realitat, o senzillament coses que passen dins de les infinites possibilitats que hi ha a cada moment?

Hom podria dir: si haguérem eixit puntuals, podríem haver gaudit millor del dia. Però podem reescriureu amb una concessiva: jo n'escric moltes. I és que malgrat l'handicap, sempre hi ha una "concessió". O millor dit: quan pensem amb subordinades concessives, és de l'handicap que ix allò positiu. Si no, mirem: malgrat que l'espera fou del tot imprevista, ens va donar l'oportunitat de conèixer-nos una mica i xarrar abans de moure cap a Benàs (no així per al J.R. i el J., que supose que no estarien tan distesos anant a corre-cuita per ciutat anant a per les claus). Tampoc l'espera impedí que férem allò que ens havíem proposat: tot i que moguérem una hora més tard, ens va donar temps de sobres per pujar a la Renclusa fent el rodeig pel Forau dels Aigualluts.

Vall de Benàs des de la Besurta

Forau dels Aigualluts

Salt d'Aigualluts

No és Formentera, però no me direu que no fa goig igualment!

Marmota! 

Planell d'Aigualluts: recorda el d'Aigüestortes.

A major altitud, major presència de la neu: la primavera no arriba alhora
a tot arreu!

Com veieu, els Aigualluts és un paratge que paga molt la pena. Hi destaca el Forau, on l'aigua que baixa de la glacera de l'Aneto desapareix engolida pel terreny permeable. Des d'ací, i avançant a nivell freàtic, l'aigua ix pels Uelhs deth Joeu a la Vall d'Aran: és un fenomen ben estrany, ja que aquestes aigües, que la geografia hauria de menar cap al Mediterrani, acaben engrandint el cabal de la Garona.

Tornant a les concessives, toca ara parlar de la pluja i la boira. Diumenge va començar amb una pluja bastant intensa, que va crear cert desànim. A les sis i mitja ja ens havíem desdejunat i ho teníem tot preparat. I allí estàvem a l'aguait, mirant com plovia, sense saber què fer. Encara que feia mal oratge, s'anunciava una finestra de bon temps cap a les vuit. Però a les set i deu ja havia parat de ploure: hauríem agafat la pujada amb tantes ganes si no haguera plogut?

I la boira... Fa uns mesos encara em quedava molt despagat quan la boira m'impedia gaudir de les vistes una volta assolit un cim. Però en aquesta eixida he après que la boira ofereix una manera diferent de gaudir de la muntanya. En efecte, és com si la mateixa muntanya t'embolcallés amb ella: la boira fa desaparèixer el paisatge, de manera que et quedes sol amb la muntanya i les sensacions que aquesta et dóna. I us assegure que en el cas de la Maladeta, han estat ben intenses: des de la sensació d'estar en ninguna part mentre avançàvem per la glacera, la confiança en u mateix mirant la canal des de baix, l'eufòria d'haver aconseguit pujar-hi... Així doncs, tot i que la boira ens va acompanyar durant tot el trajecte, hem gaudit de la muntanya com mai! El més bo de tot és que, una volta havíem arribat de nou al refugi, les parets de la Maladeta van quedar al descobert i assolellades: és com si la mateixa muntanya ens enviés un somriure un tant sarcàstic!

Cim de Paderna, des de pocs metres de la Renclusa

Tuca d'Alba, a l'esquerra

Foto del M.: jo diria que sóc el segon començant per l'esquerra.

A la rimaia, preparant-se per pujar per la canal. Boira!

Des de dalt: com es veuen els qui pugen

El J. arribant al cim

Silenci... vent... fred... Com descriure les sensacions que s'hi tenien!?

Al cim

I la tornada. Llarga. Pesada. Quatre hores de cotxe després d'haver-ne estat huit o nou muntanya amunt, muntanya avall. Però també cal pensar amb subordinades concessives: mal que tornar es fa llarg, és una oportunitat per assentar les sensacions que la muntanya ens ha donat, parlar-ne i comentar els nous objectius que hi ha a la vista en el calendari. I la parada: menjar alguna cosa calenta després d'estar tot el dia passant fred és un dels millors plaers que hi ha! A més a més, en aquesta ocasió, com que vam fer cim en el temps que estava previst, vam arribar a Benàs de dia i tinguí l'oportunitat de passejar-hi durant una estona mentre els companys anaven cap al bar... Els carrerons d'aquest poblet de muntanya amaguen racons realment bonics.

Cap al refugi, ben satisfets

La Maladeta, rient de nosaltres!!!

De nou a la vall

 BENÀS

Casa Juste: torrassa defensiva

Portada i escut nobiliari de la casa Juste

Església de Santa Maria la Major. L'element més
interessant de la façana és l'ull de bou que
hi ha sobre la porta i els seus detalls escultòrics.

Detalls de la motlura de l'ull de bou: dimonis, sers fantàstics i altres símbols.

Així doncs, em faig la concessió de dir que he gaudit moltíssim aquest cap de setmana. Us deixe amb unes quantes fotos de la "micro" natura: sempre trobe una estoneta per fixar-m'hi. En aquesta ocasió, escoltant Bach davant d'aquests petits espectacles de la primavera. Sublim.