En arribant al coll del Llop des de la Vilanova de la Reina (dita de Viver, en castellà), decidisc desviar-me de la ruta per baixar a Pina per un corriol que baixa per una roureda on, curiosament, hi conviuen el roure valencià i el roure americà.
El poble és bonic i resta ben cuidat: cases blanques, carrers nets i el silenci típic dels pobles de muntanya, trencat només per les discussions acalorades establertes entre els tres venedors que, a la plaça, han muntat un improvisat i solitari mercat ambulant.
Després de descansar-me una mica a un banc del carrer Major, al solet, i d'una estona de lectura tot aprofitant el silenci del lloc, decidisc ascendir de nou la senda fins al coll: la pujada és considerablement empinada. Encara no he passat el cementeri quan sona una jota des de la megafonia i a continuació, una veu publica el bando. S'informa que Rafa, de Calatayud, ha venido con su puesto de frutas. Todo muy fresco, muy bueno y bien de precio. Os esperamos en la plaza. Repetimos...
II
Tant la Vilanova com Pina limiten amb l'Aragó, concretament amb els pobles de la comarca de Gúdar i Javalambre. M'agrada visitar aquests indrets fronterers: a la perifèria tot es difumina, allò que al centre es veu tan clar i tan robust ací s'evidencia com una entelèquia. Especialment allò referent a les identitats, les nacions, les banderes i els cants patriòtics.
Així, tot sentint que arriba Rafa, el de Calatayud, al so de la jota, em venen al cap les cares que la gent d'aquest poble valencià posaria en una conferència on, a propòsit de l'actual any Fuster, se'ls parlara d'aquesta identitat valenciana tan primigènia que, suposadament, no és altra que la catalana amb alguns pintoresquismes meridionals, la depuració dels quals ens convertirà en tan catalans com un burgès amb levita baixant la Rambla de Barcelona.
Pina, evidentment, pertanyeria a aquesta pàtria absoluta, mentre que el poble del costat, San Agustín, no. Curiosament, tant a l'un com l'altre parlen igual, tenen un campanar amb el típic templet rematant-lo de tradició valenciana, participen de les mateixes romeries, van als mateixos mercats i tenen els mateixos mercaders ambulants: venen de Calatayud.
III
Crec que el que alguns viuen com una rèmora o un defecte de la Història, és més aviat una gran sort, perquè ajuda a relativitzar i matisar aquesta tradició tan romàntica que tendeix a construir les identitats. Si durant l'època medieval el Regne de València fou una amalgama de gent arribada de tot arreu, unida després d'infinites reticències per uns mateixos Furs i entre els quals hi havia més d'un terç de musulmans que tenien l'àrab com a primera llengua i no en coneixien una altra; després de l'expulsió de 1609 les comarques de l'interior passaren a formar part d'un mosaic complex de trets, identitats i sentiments de pertinença. Per acabar-ho d'adobar, la divisió provincial del XIX va afegir Requena i Villena a aquest mosaic.
I ara ves a explicar que uns som més valencians que els altres, a veure quina cara et posen.
IV
Potser l'any Fuster hauria d'aprofitar-se per fer una valoració crítica del seu llegat i pensament polític, que crec que, així a grans trets, no ha beneficiat ni a res ni a ningú. Però m'ensume que servirà perquè alguns, pertanyents a un cert sector polític i cultural, s'ensabonen els uns als altres.
V
Escrivint aquest post me n'adone que la paraula "bando" suposadament no és "correcta", és a dir, no s'inclou en la normativa. Efectivament, no apareix al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, però sí al de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Doncs crec que no la canviaré per ban, perquè ací ningú escolta el "ban".
En les novel·les de Blasco Ibàñez no hi ha gaires diàlegs. La causa és evident: l'escriptor va optar per escriure en castellà i el seu estil realista li impedia transcriure-hi uns diàlegs que entre els personatges es donaven en valencià. Crec que hui en dia, si atenem a la normativa de Fabra, encara no podem transcriure aquests diàlegs sense caure en la «incorrecció». Per això no m'agraden certes edicions en català d'algunes obres literàries, i m'indigne cada vegada que llegisc un fragment de la versió que Màrius Serra ha fet del Tirant, pretesament al «català actual», eixe que en realitat no parla ningú.
Per sort, l'AVL està flexibilitzant aquesta normativa i a poc a poc es va aproximant al parlar espontani i col·loquial. No vol dir això que aquest parlar s'haja d'utilitzar en tot lloc i en tota situació: els diferents registres continuen existint, però al menys u no se sent culpable ni atempta contra res quan escriu bando.
I el corrector me la torna a subratllar de roig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada