aNDRòMiNa: Obligat

«¡La catedral de Toledo! Figuraos un bosque de gigantescas palmeras de granito que al entrelazar sus ramas forman una bóveda colosal y magnífica, bajo la que se guarece y vive, con la vida que le ha prestado, el genio, toda una creación de seres imaginarios y reales.

Figuraos un caos incomprensible de sombra y luz, en donde se mezclan y confunden con las tinieblas de las naves los rayos de colores de las ojivas donde lucha y se pierde con la oscuridad del santuario el fulgor de las lámparas.

Figuraos un mundo de piedra, inmenso como el espíritu de nuestra religión, sombrío como sus tradiciones, enigmático como sus parábolas, y todavía no tendréis una idea remota de ese eterno monumento del entusiasmo y de la fe de nuestros mayores, sobre el que los siglos han derramado a porfía el tesoro de sus creencias; de su inspiración y de sus artes.

En su seno viven el silencio, la majestad, la poesía del misticismo y un santo honor que defiende sus umbrales contra los pensamientos mundanos y las mezquinas pasiones de la tierra. La consunción material se alivia respirando el aire puro de las montañas; el ateísmo debe curarse respirando su atmósfera de fe.»

Gustavo Adolfo Bécquer, La ajorca de oro

Com que en la meua època l'escola exercia la violència i abusos inimaginables, a mi —com a molts altres— em van obligar, salvatgement, fent-me sentir miserable i frustrat, i aconseguint només que avorrira l'art i la literatura, a estar a la catedral de Toledo. Hi estiguí llavors de la mà de Bécquer. L'altre dia, per fi, vaig poder venjar-m'hi: la vaig visitar amb la intenció de cremar-la per tornar els colps tan baixos als que se sotmetia la infància fa tan sols vint o trenta anys.

Però alguna cosa em va fer aturar-me en les meues intencions: la bellesa! Segles de religiositat, art i història havien produït un autèntic paradís per als sentits. Paga la pena dedicar un matí a aquest temple magnífic. No hi ha cap racó que deceba. Vos aconsellaria, això sí, que començàreu la visita amb la missa que, cada matí a les nou, es fa a la capella mossàrab seguint l'antic ritu de la missa hispànic: tindreu el privilegi d'accedir-hi per una catedral silenciosa, buida, en penombra. En acabant, gaudireu d'uns moments de solitud preciosa abans que no entre l'exèrcit de turistes (en les files del qual, no obstant, havia militat jo dues jornades abans).

Què puc afegir sobre aquest edifici que no s'haja escrit ja!? Només l'emoció que em provocà entrar a la sagristia, on encara s'exhibeix un conjunt iconogràfic executat per Doménikos Theotocópulos: l'Espoli, magnífic, un apostolat, i algunes imatges sublims com les de Sant Francesc o el Crucificat. I a la vora, al museu catedralici, Rafael, Van Dyck, Mengs, Tiziano, Morales...

No puc afegir més: els noms ho diuen tot.

Torre, façana occidental i cúpula de la capella mossàrab,
de Jorge Manuel Theotocópuli

Torre des del cantó del palau arquebisbal

Apostolat de la portada principal

Arqueries de la porta de l'epístola

Detalls del timpà de la porta de l'epístola: Judici

Orgue

L'alçada de la nau central manca de trifori: els constructors
de la catedral optaren per l'amplitud en lloc de l'altura.

Escena del retaule de la capella major

Virgen de la Antigua, sobre el sagrari

El personatge de l'esquerra és l'alfaquí Abu Walid, que
segons la llegenda va evitar una matança quan la mesquita
major fou convertida en església: parà els musulmans
enfurits per la violació de la promesa dels reis castellans

Remat de la reixa de la capella major

Retaule major

Retaule del transsagrari, il·luminat pel transparent

La llum i l'ombra; l'art i l'espiritualitat;
l'escultura, l'arquitectura i la pintura s'apleguen
a la culminació del barroc que representa el transparent
de la catedral

Porta de la sala capitular, de Diego Copin

Pintures de la sala capitular, de Joan de Borgonya

Enteixinat mudèjar de l'antesala

Capella de Sant Ildefons

Capella de Sant Jaume

Sagristia: el Greco!

Mausoleu de la dinastia dels Trastàmara castellans

Virgen Blanca

Isabel la Catòlica i sa filla Joana entren
a una ciutat andalusa acabada de conquerir

Capella de la Descensió: representació de la imposició
de la casulla a Sant Ildefons. En aquest lloc estava
l'altar major de la catedral visigòtica.

Rosassa occidental

Custòdia, al tresor de la catedral. La part central fou feta,
segons es diu, amb el primer or vingut d'Amèrica.

Portada de la capella de Sant Blai

Claustre, entre el silenci i la boira, moments abans
que obriren la catedral al turisme

Portada del claustre

Cor alt i cor baix. La decoració és bellíssima. Es va aconseguir
d'una manera que sempre funciona: posant a competir dos
escultors: Berruguete i Vigarny

Volta de la capella de Sant Blai, al claustre

Espai diàfan creat a la girola per la novedosa solució
de cobrir el sostre amb voltes tripartides i quatripartides
intercalades. Això va possibilitar la construcció de quinze
capelles absidals, en lloc de les cinc habituals.