aNDRòMiNa: Utilitzat

3 de gener del 2022

Utilitzat

A l'hora d'explicar la cultura, l'evolució cultural i les diferències entre les cultures humanes al voltant del món, existeix una teoria, anomenada mimètica, que parteix de la hipòtesi que hem de descartar el gen com a base única de les nostres idees sobre l'evolució per a una millor comprensió d'aquesta. La idea central de la teoria mimètica és que existirien uns altres replicadors a més dels gens que viurien en el caldo de la cultura: estaríem parlant d'unitats de transmissió cultural o «mems». Així, a l'igual que els gens es propaguen en saltar d'un cos a un altre a través dels òvuls i espermatozous, els mems es propagarien en un munt de mems que saltaria d'un cervell a un altre en un procés que, en sentit ampli, podríem anomenar imitació. Aquests mems hauríem de considerar-se com a una estructura vivent no només metafòricament, sinó també tècnica, de manera que podrien considerar-se entitats paràsites que convertirien el cervell humà en vehicle de la seva pròpia propagació. En altres paraules: des de la teoria mimètica es tracten les cultures com a organismes vius, mutualistes, comensals o paràsits, que viurien dins del cervell humà.

Tot això seria una manera d'explicar per què la població hispano-romana, conquerida pels visigots, va mantindre's fidel al catolicisme malgrat que la nova elit professara la fe arriana. Més endavant, després de la conquesta àrab i malgrat segles de pressió, una minoria va romandre fidel novament al catolicisme, materialitzat en una llengua, uns ritus i un credo. El focus principal d'aquesta resistència a l'assimilació va ser Toledo. I aquests mateixos cristians, una vegada colonitzat el territori per la nova elit feudal i expulsats els anteriors pobladors que havien estat assimilats a la cultura islàmica, es va negar a canviar de ritu: l'antiga litúrgia hispànica, que havia estat substituïda als regnes del nord pel ritus romà a instàncies i coacció del Papat, va aconseguir replicar-se novament i arribar, així, fins als nostres dies. En efecte, els anomenats mossàrabs van aconseguir el privilegi de continuar amb els seus ritus ancestrals a les anomenades parròquies mossàrabs de Toledo. Hui encara s'hi celebra la missa amb el ritu hispànic, i també, diàriament, a l'anomenada capella mossàrab de la catedral: molt aconsellable i més, com he dit en altre post, perquè permet gaudir d'uns moments de solitud per assaborir la catedral sense turistes.

Però no només han arribat els ritus al present, sinó que a prop de Toledo també podem visitar una de les esglésies més antigues de la península: Santa Maria de Melque, datada a finals del segle VII. És a dir, que té més de mil tres-cents anys. Entre els seus murs de granit, que poden arribar a una grossària de més d'un metre i mig, hi ha elements de l'arquitectura de la Mediterrània oriental pròpia del món tardo-romà. L'església formava part d'un antic cenobi visigòtic, i fou utilitzada com a mausoleu i cementiri per membres de l'elit de la cort toledana. Encara s'hi conserva un recinte als peus de l'església que vindria sent usat com a podrimener dels cossos que, posteriorment, serien soterrats al temple.

Així doncs, les pedres romanen i els «mems» utilitzen els nostres cervells per replicar-se. També tenim el museu de cultura visigòtica, on u pot contemplar un fabulós sarcòfag esculpit amb la història de Jonàs: una petita joia! Tot plegat, ens permet fer-nos una idea més aproximada de com era aquell món de l'Antiguitat tardana a casa nostra, del qual han quedat pocs elements materials icònics.