aNDRòMiNa: Transportat

La poesia de Rilke —que, darrerament, no sé si ho havíeu notat, m'atrapa— és en realitat un diàleg amb una tradició artística i espiritual de segles. I un dels «gegants» amb qui conversa és, justament, el Greco: hi ha molt del Greco en Rilke, i hi ha molt de Toledo en ambdós. Per què? Un dels pilars en què descansa la poesia rilkeana és una frase de Novalis: «tot allò visible descansa sobre un fons invisible». I si alguna cosa va captivar Rilke és en veure representades ensems les dues realitats o àmbits de l'existència en les obres del pintor cretenc.

El Greco, impulsado por las condiciones de Toledo, comenzó a introducir un interior de cielo y, a la vez, a descubrir arriba celestes imágenes-espejo de este mundo, las cuales se diferencian de él y son, en su especie, tan proporcionadas y regulares como las figuras de los objetos reflejados en el agua. En sus cuadros, el ángel ya no es antropomorfo como el animal en la fábula, ni el secreto signo ornamental del Estado teocrático bizantino. Su esencia es fluyente como el río que corre a través de los dos reinos; sí, lo que el agua es sobre la tierra y en la atmósfera eso es el ángel en el círculo más amplio del espíritu, arroyo, rocío, abrevadero, surtidor de la anímica existencia, precipitación y ascenso.

En L'enterrament del senyor d'Orgaz es copsa clarament aquest caràcter de mediador entre dos mons que es dona a l'àngel. En la part central del quadre és un àngel el qui agafa l'ànima del difunt i la mena a un món superior, situat a dalt, en espill, amb moltes semblances amb el de baix. Les figures, a una banda i a l'altra, adopten la forma d'un úter: morir és, en efecte, un naixement. Però, per què per a Rilke tot àngel és terrible?

Doncs la resposta té a veure amb la natura del món suprasensible al qual ens mena. Si en la mitologia cristiana aquest món s'assembla molt al nostre, és la culminació del nostre, Rilke intueix, contràriament, que en realitat l'àngel es mena a allò que en realitat no podem resistir: del món interpretat en què ens movem còmodament, a allò indeterminat, inassolible, sublim; del món en què ens sentim un "jo", al món en què ja no «som»; del món en què estimar es materialitza en un «algú», al món en què el sentiment s'orienta a allò obert i incomprensible de l'existència. En altres paraules: l'àngel, al mateix temps que ens arrossega, ens destrueix, ens produeix un vertigen, essent un remolí encegador que creua els dos mons i que és, doncs, sublim i enigmàtic. Terrible. I on pot esser capit aqueix món suprasensible és justament el cor, i el seu vehicle expressiu és la poesia: per això Rilke va viure la producció de la seua obra amb un caràcter eminentment sacerdotal i vocacional.

Sens dubte, és estrany no habitar ja la terra,

no seguir practicant uns costums apresos de fa poc;

no donar a les roses ni a les altres coses, que en si mateixes

eren una promesa, la significació d'un futur humà.

No ser més el que un era en mans infinitament angoixades,

i encara haver-se de desfer del propi nom

com qui llença, lluny, una joguina trencada.

És estrany no seguir desitjant els desitjos. És estrany

veure dispers per l'espai tot allò

que estava unit. I és cansat ser mort,

cansat recuperar a poc a poc

un bri d'eternitat. Però els vius cometen

tots l'error de voler distingir massa clarament.

Els àngels (es diu) sovint no saben si passen

entre els vius o entre els morts. L'etern corrent

arrossega, a través dels dos regnes, totes les edats,

i en tots dos imposa la força de la seva veu.

En altres obres del Greco es reflecteix tot això de manera més evident. El pintor solia triar bojos i orats com a models. Situava els personatges en un fons indeterminat, en difuminava la corporeïtat, alhora que els presentava pàl·lids, deformats, com en trànsit. Un exemple paradigmàtic d'això és el Sant Joan Baptista conservat al convent de Santo Domingo el Antiguo, o els Sants Joans del Museo de Santa Cruz. També és paradigmàtic l'àngel de l'Anunciació conservada en aquest darrer museu: malgrat que és l'Esperit Sant qui irromp al pla terrenal, la composició té un marcat caràcter ascensional donat per l'àngel.

I per què Toledo? La ciutat li va ser presentada al poeta justament pel pintor, que la representà elevant-se des d'una naturalesa agrest cap a un cel verdós, ciutat que pertany a la terra alhora que s'hi eleva. És una ciutat que Rilke percep entre els dos mons. Passejar-s'hi és, doncs, endinsar-se entre els versos de Rilke, en una experiència poètica que ens apropa a la bellesa: perquè la bellesa no és més que el preludi del que és terrible que encara suportem (Elegia I).

Potser allò terrible siga que no hi haja res que romanga, que aquest món interpretat en què ens sentim a gust siga en realitat una entelèquia. Perquè el món no «és», no ha estat «creat», sinó que és més aviat un flux, un efluvi, una constant transformació: una generació i regeneració contínues que la nostra raó no és capaç d'assimilar.

I si el món no «és»... nosaltres, «som»?

IGLESIA DE SANTO TOMÉ

L'enterrament del senyor d'Orgaz. El quadre és, tot ell, un gran museu. T'hi pots passar hores al davant! És l'únic museu que visití més d'una vegada...