Peregrí

 

Pelegrí deriva del cultisme peregrí, i aquest terme, al seu torn, deriva de per ager, és a dir, "pel camp". En llatí existia també el mot "peregre", un adverbi de direcció que indicava tant procedència o direcció cap a l'estranger; i també el verb "peregrinor", deponent, que significava tant viatjar com residir a l'estranger. Així, etimològicament "peregrinus" volia dir "el qui camina pels camps", però el terme va agafar el matís o la connotació "d'estranger", ja que el pagus o ager era allò oposat a l'urbs  o civitas i, consegüentment, el qui camina pel camp era aquell qui no tenia la condició de ciutadania: era el foraster, l'estrany, el no romà.

Una de les obres del Greco que m'és m'ha captivat és aquesta representació de Sant Jaume. Només lluu una roba senzilla, un bastó, un barret i un llibre. És una representació que desposseeix el personatge de l'aparatosa roba amb què se'l representa moltes vegades i, especialment, n'elimina l'aberració iconogràfica del "matamoros", en què és representat a cavall atacant suposats enemics de la fe i d'Espanya: en aquesta representació, que suposadament és "el nostre" fent fora als "foranis", en realitat es representa un estranger fent fora als habitants hispanoromans assimilats a l'islam, és a dir, "els d'ací". Quina gran contradicció.

En l'obra del Greco, contràriament, veiem Sant Jaume com el que és: un home que camina, que ve de lluny, descalç, que duu a la  mà alguna cosa que vol mostrar. És estrany, rar, estranger. I què curiós que el patró d'aquesta Espanya tan cristiana i "dels d'ací" siga justament un personatge que no només és forani, sinó que és definit per la seua estrangeria.

D'alguna manera l'obra em va captivar perquè em vaig sentir identificat amb el personatge. Caminar, el camp, l'estrangeria, no sentir-se de cap lloc, estar de pas per tots els llocs: Sant Jaume és un personatge desposseït d'arrels, d'això que anomenem identitat. Només camina i comunica quelcom que pretén ser universal, vàlid per a tota la humanitat.

I és que nou em vaig posar en camí. En aquesta ocasió, per un paratge agrest vora San Martín de Montalbán recorregut pel rierol del Torcón, que de tant en tant obri algunes gorges entre les roques granítiques. El paratge era travessat per algunes vies romanes que anaven de Toledo a Còrdova; és per això que popularment s'ha pensat que el pont de la Canasta, situat sobre una d'aquestes gorges per salvar-la, era d'origen romà, si bé la documentació el situa al segle XIX. Però no les tinc totes que la documentació reflectisca una obra nova: qui sap si l'obra decimonònica no va ser bastida sobre els carreus que formen els arcs més xicotets del pont, que podrien ser anteriors.

Siga com siga, el lloc mereix una visita: no hi van ni els corbs.