Llibre VI

cetera quae fieri in terris caeloque tuentur
mortales, pavidis cum pendent mentibus saepe
et faciunt animos humilis formidine divom
depressosque premunt ad terram propterea quod
ignorantia causarum conferre deorum
cogit ad imperium res et concedere regnum.
(...)
quorum operum causas nulla ratione videre
possunt ac fieri divino numine rentur.

Y los demás fenómenos que observan

en el Cielo y la Tierra los mortales

tienen suspensas con pavor sus almas,

las humillan con miedo de los dioses,

y las tienen cosidas con la tierra,

puesto que la ignorancia de las causas

los fuerza a sujetar Naturaleza

al imperio de dioses y a ponerles

en sus manos el cetro, y se imaginan

que algún poder divino hace las obras 

cuyo primer resorte ellos ignoran.

(...)

pues todos son efectos naturales,

que atribuyen los hombres a los dioses

porque no pueden penetrar las causas.

Lucr. VI, 54-59; 94-95

Lucreci culmina en el llibre VI la seua argumentació. La duu al seu clímax: ara ens parla sobre l'origen i les causes dels fenòmens que més paor desperten entre el gènere humà, aquells que solen atribuir-se a una acció divina des del que García Calvo tradueix com "fanatisme". I el primer que fa és desvestir el mateix Júpiter del seu poder: explica des del punt de vista de la raó per què llampega i trona.

Els versos més importants del llibre, sota els meus ulls de vista, són els que expliquen com de blasfem és atribuir als déus allò del qual no prenen part. Atribuir els fenòmens de la natura a un desig de venjança diví és, en realitat, blasfemar contra la divinitat. Blasfemen, doncs, els qui creuen parlar en nom dels déus, els qui en el seu nom ens prescriuen com hem de viure, què hem de pensar, i com han de ser els nostres afectes, i aquells que s'atreveixen anar més enllà i asseguren que la divinitat ens castigarà en cas de no seguir aquests preceptes, que no són preceptes divins, sinó més aviat humans, que segueixen una determinada lògica i interessos socials. Si d'alguna cosa ens han de castigar els déus no és justament per no creure que estiguen darrere d'aquests càstigs i fenòmens extraordinaris, sinó per creure'ls capaços d'aquestes venjances.

si tamen interea mirantur qua ratione
quaeque geri possint, praesertim rebus in illis
quae supera caput aetheriis cernuntur in oris,
rursus in antiquas referuntur religionis
et dominos acris adsciscunt, omnia posse
quos miseri credunt, ignari quid queat esse,
quid nequeat, finita potestas denique cuique
qua nam sit ratione atque alte terminus haerens;
quo magis errantes caeca ratione feruntur.
quae nisi respuis ex animo longeque remittis
dis indigna putare alienaque pacis eorum,
delibata deum per te tibi numina sancta
saepe oberunt; non quo violari summa deum vis
possit, ut ex ira poenas petere inbibat acris,
sed quia tute tibi placida cum pace quietos
constitues magnos irarum volvere fluctus,
nec delubra deum placido cum pectore adibis,
nec de corpore quae sancto simulacra feruntur
in mentes hominum divinae nuntia formae,
suscipere haec animi tranquilla pace valebis.

Si no desechas semejantes yerros

teniendo por indignos de los dioses

y ajenos de su calma estos cuidados,

vendrán a tu presencia de continuo

estas santas deidades resentidas;

no porque capaz sea de enojarse

la majestad suprema de los dioses,

y deseen coléricos vengarse

con ejemplar castigo de los hombres;

sino porque estarás muy persuadido

que en el seno de un plácido reposo

revuelven las venganzas en su pecho;

no entrarás en los templos de los dioses

con pacífico pecho, ni es posible

que aquellos simulacros emanados

de sus augustos cuerpos te presenten

sus divinas imágenes con calma;

¡ya ves cuán trista vida te amenaza!

Lucr. VI, 63-82

El final sembla abrupte, però si ho pensem, és un final lògic a la dissertació que ha fet en els vora vuit mil versos anteriors: ens narra l'origen i els efectes de la famosa pesta que assolà Atenes a l'inici de la Guerra del Peloponès. Les imatges que ofereix són realment dantesques: tota la ciutat s'ha convertit en un munt de cadàvers, la gent ha perdut el seny, intenta cremar els seus difunts com siga i, en cas de no poder, per tanta faena que se'ls gira, els morts jauen al terra i van podrint-se pels carrers.

Davant l'emergència, la gent ha perdut el sentit civilitzatori. I Lucreci lloa els qui, malgrat tot, mantenen una actitud serena d'ajuda i consideració als malalts, malgrat el risc de caure ells mateixos víctimes de l'epidèmia. Aquesta actitud els naix, sens dubte, de l'actitud serena que el bon epicuri ha de tenir davant de la mort, perquè aquesta forma part de la vida i no ha de ser la causa que perdem l'equilibri que ha de guiar l'existència. Al capdavall, no hem de comptar, també, amb la possibilitat que s'esdevinga un episodi similar al que descriu? Hi estarem preparats en cas que arribe?

Illud in his rebus miserandum magnopere unum
aerumnabile erat, quod ubi se quisque videbat
implicitum morbo, morti damnatus ut esset,
deficiens animo maesto cum corde iacebat,
funera respectans animam amittebat ibidem.
quippe etenim nullo cessabant tempore apisci
ex aliis alios avidi contagia morbi,
lanigeras tam quam pecudes et bucera saecla,
idque vel in primis cumulabat funere funus
nam qui cumque suos fugitabant visere ad aegros,
vitai nimium cupidos mortisque timentis
poenibat paulo post turpi morte malaque,
desertos, opis expertis, incuria mactans.
qui fuerant autem praesto, contagibus ibant
atque labore, pudor quem tum cogebat obire
blandaque lassorum vox mixta voce querellae.
optimus hoc leti genus ergo quisque subibat.
Praeterea iam pastor et armentarius omnis
et robustus item curvi moderator aratri
languebat, penitusque casa contrusa iacebant
corpora paupertate et morbo dedita morti.
exanimis pueris super exanimata parentum
corpora non numquam posses retroque videre
matribus et patribus natos super edere vitam.

Pero allí lo más triste y deplorable

era que algunos de estos infelices

que se veían presa del contagio

se despechaban como criminales

condenados a muerte, se abatían,

veían siempre a par de sí la muerte,

y en medio de terrores perecían.

Multiplicaba empero las exequias

principalmente el ávido contagio,

que no cesaba ni un instante solo

de irse comunicando de uno en otro;

porque aquellos que huían las visitas

de dolientes amigos por codicia

de la vida o por miedo de la muerte,

víctimas insensibles perecían

dentro de poco tiempo, abandonados,

necesitados y menesterosos,

como lanar ganado y como bueyes:

mas los que no temían presentarse

al contagio y fatiga se rendían,

viendo que el pundonor y tiernas quejas

de amigos moribundos precisaban

entonces a llenar estos deberes.

Porque el más virtuoso ciudadano

acababa la vida con tal muerte:

y después de enterrar la muchedumbre

de sus prendas más caras, se volvían,

fatigados de llantos y gemidos,

a encamarse muriendo de tristeza:

por fin, en estos tiempos de desastre

muertos o moribundos, o infelices

que los lloraban, sólo se veían.

Lucr. VI, 1230-1253

Sublim!

Llibre V

Avui ja no seiem ni ens meravellem davant de l'Univers,
ni ens interroguem sobre els seus perquès engolits com estem
en una voràgine absurda d'activitats, experiències i desitjos vans.

nec magis id nunc est neque erit mox quam fuit ante.

Al presente es el hombre como ha sido

y como será siempre en cualquier tiempo.

Lucr. V, 1135

D'això ens n'adonem quan llegim atentament els clàssics: en ells trobem encara les mateixes preocupacions, les mateixes pors, les mateixes ànsies de saber que tenim actualment, i també els mateixos errors i els mateixos vicis. Com d'il·lusòries esdevenen a la llum d'aquestes paraules tan sàvies les teories actuals sobre els natius digitals, canvis de paradigmes i altres discursos sota els quals, com abans hem fet amb riqueses i anhels d'eternitat, hem tapat justament la por a la mort i als déus. Ho corroborem llegint Lucreci:

Ergo hominum genus in cassum frustraque laborat
semper et in curis consumit inanibus aevom,
ni mirum quia non cognovit quae sit habendi
finis et omnino quoad crescat vera voluptas;
idque minutatim vitam provexit in altum
et belli magnos commovit funditus aestus.
(...)
sic alid ex alio peperit discordia tristis,
horribile humanis quod gentibus esset in armis,
inque dies belli terroribus addidit augmen.
(...)
nam fuit in pretio magis aes aurumque iacebat
propter inutilitatem hebeti mucrone retusum;
nunc iacet aes, aurum in summum successit honorem.
sic volvenda aetas commutat tempora rerum.
quod fuit in pretio, fit nullo denique honore;
porro aliud succedit et e contemptibus exit
inque dies magis adpetitur floretque repertum
laudibus et miro est mortalis inter honore.

Así en vano se afana el hombre siempre

y de continuo se atormenta en vano,

y en cuidados superfluos gasta el tiempo,

porque no pone límite al deseo,

y porque no conoce hasta qué punto

el placer verdadero va creciendo:

y esto es lo que ha lanzado poco a poco

entre borrascas a la humana vida, 

y ha movido unas guerras tan crüeles

para arruinar la sociedad entera.

(...)

Así inventó Discordia sanguinaria

medios de asolación uno tras otro,

todos horribles a la humana gente,

y un nuevo colmo de terror pusiera

a la guerra espantosa cada día.

(...)

Tuvo entonces el cobre mayor precio,

y se despreció el oro como inútil

embotando su punta fácilmente:

despréciase ahora el cobre; el oro sube

a la mayor estima: de este modo

cambia el tiempo la suerte de las cosas;

lo que antes se estimaba, hoy se desprecia;

lo que no se quería, vale ahora

y se codicia más de día en día,

y es el objeto digno de alabanzas

y tiene sumo aprecio entre los hombres.

Lucr. V, 1430-1435; 1305-1307; 1273-1280

¿No ens està parlant d'una societat de consum àvida de recursos, d'unes guerres que coven sota l'aparença de la lluita per uns ideals uns interessos econòmics, d'una irracional i encara actual carrera armamentística? Contraposada a aquesta espiral absurda basada en la moda, la cobdícia i la guerra, l'epicuri ens explica en pocs versos el seu ideal de vida:

at nos nil laedit veste carere
purpurea atque auro signisque ingentibus apta,
dum plebeia tamen sit, quae defendere possit.

Nosotros ningún daño recibimos,

careciendo de púrpura y de oro

y de ricos bordados, si tenemos

un vestido común que nos abriga.

Lucr. V, 1427-1429

Viure humilment, però també de forma tranquil·la. I per poder-ho fer enceta en aquest llibre tota una explicació sobre l'origen i funcionament del món i els astres sense la qual la por que tot l'ésser humà sent davant d'allò sublim de la Natura es tornaria en superstició:

temptat enim dubiam mentem rationis egestas,
ecquae nam fuerit mundi genitalis origo,
et simul ecquae sit finis, quoad moenia mundi
et taciti motus hunc possint ferre laborem
(...)
praeterea cui non animus formidine divum
contrahitur, cui non correpunt membra pavore,
fulminis horribili cum plaga torrida tellus
contremit et magnum percurrunt murmura caelum?

Pues la misma ignorancia de las causas

hace que ande el espíritu dudoso:

se indaga qué principio tuvo el mundo,

y cuál será su fin y hasta qué tiempo

él podrá resistir este trabajo.

(...)

¿Qué espíritu, además, no apoca el miedo

de los dioses? ¿A qué hombre no se hielan

los miembros de pavor cuando la tierra

abrasada retiembla con el golpe

horrible de los rayos, y recorren

todo el cielo murmullos espantosos?

Lucr. V, 1211-1214; 1218-1221

Davant d'aquesta inquietud, com hem dit, l'ésser humà pot refugiar-se en la superstició i creure en la intervenció dels déus en la Natura, cosa que als seus ulls és un error, o bé posar en marxa la raó per explicar l'origen del món i dels fenòmens naturals amb la informació que obtenim a través dels sentits.

És el que al llibre V fa Lucreci: ens parla de l'origen del cel, la terra i les aigües. Dels astres intenta explicar-ne racionalment el seu moviment. També raona sobre l'origen de la vida, de les espècies i de la humanitat, i n'explica l'evolució històrica des dels orígens, abans que s'inventés l'escriptura (i ho fa amb prou encert, si tenim en compte l'absència de troballes arqueològiques prehistòriques amb què  comptava). 

Aquesta explicació del món i els seus fenòmens avui ens pot semblar farcida d'elements sobrenaturals. Però impugna els mites i només accepta explicacions racionals, acceptant totes les possibilitats sempre i quan estiguen fonamentades en allò que perceben els sentits i el raciocini. Hem de pensar que Lucreci i els seus coetanis no comptaven amb tants coneixements ni amb tants mitjans com els que comptem avui. Malgrat tot, ens sorprèn l'encert de molts dels seus raonaments i intuïcions.  Aquest sistema obert que presenta guarda, doncs, moltes similituds amb l'actual. La ciència experimental té els mateixos fonaments i nosaltres, com té Lucreci en les seues paraules, hi tenim confiança cega: quin ciutadà d'a peu ha vist, al capdavall, el bosó de Higgs?

nam quid in hoc mundo sit eorum ponere certum
difficilest; sed quid possit fiatque per omne
in variis mundis varia ratione creatis,
id doceo plurisque sequor disponere causas,
motibus astrorum quae possint esse per omne;
e quibus una tamen sit et haec quoque causa necessest,
quae vegeat motum signis; sed quae sit earum
praecipere haud quaquamst pedetemptim progredientis.
(...)
denique cur nequeat semper nova luna creari
ordine formarum certo certisque figuris
inque dies privos aborisci quaeque creata
atque alia illius reparari in parte locoque,
difficilest ratione docere et vincere verbis,
ordine cum videas tam certo multa creari.

Con exponer tan solo me contento

todos los medios que la naturaleza

puede emplear y en realidad emplea

en el gran todo, en estos mundos varios

que de distinto modo ha fabricado:

y prosigo explicando ya las causas

todas posibles de los movimientos

de los astros, entre las que una sola

necesariamente obra en nuestro mundo,

la cual no puede señalar quién sigue

pas tras paso la naturaleza.

(...)

¿Por qué, en fin, no podrá Naturaleza

producir una Luna cada día

con una serie regular de formas

y aspectos diferentes, destruyendo

la de ayer reparándola con otra?

La imposibilidad de lo que digo

no es fácil demostrar, principalmente

cuando ves producciones semejantes

cada día surgir en tiempo fijo.

Lucr. V, 526-533; 731-736

Potser siga més humil aquesta actitud de Lucreci que la que tenim actualment. No aspira a conèixer tots els secrets de la Natura i a dominar-la, sinó a donar totes les explicacions possibles a ulls de la raó, entre les quals només una serà la veritable. Quina de totes siga és el de menys: l'objectiu de la ciència és establir les bases d'una pietat adequada i d'una relació amb el món sana:

quid enim inmortalibus atque beatis
gratia nostra queat largirier emolumenti,
ut nostra quicquam causa gerere adgrediantur?
(...)
Quod si iam rerum ignorem primordia quae sint,
hoc tamen ex ipsis caeli rationibus ausim
confirmare aliisque ex rebus reddere multis,
nequaquam nobis divinitus esse paratam
naturam rerum: tanta stat praedita culpa.
(...)
et quibus ille modis divom metus insinuarit
pectora, terrarum qui in orbi sancta tuetur
fana lacus lucos aras simulacraque divom.
(...)
nec pietas ullast velatum saepe videri
vertier ad lapidem atque omnis accedere ad aras
nec procumbere humi prostratum et pandere palmas
ante deum delubra nec aras sanguine multo
spargere quadrupedum nec votis nectere vota,
sed mage pacata posse omnia mente tueri.

¿Qué utilidad nuestro agradecimiento

podría acarrear a aquellos seres

inmortales por ´si y afortunados,

para empeñarlos en obsequio nuestro

a emprender esta obra y concluirla?

(...)

Suponiendo que yo mismo ignorara

de los principios la naturaleza,

a asegurar, no obstante, me atreviera,

cielo y naturaleza contemplando,

que no puede ser hecha por los dioses

máquina tan viciosa e imperfecta.

(...)

Aquel miedo a los dioses en los pechos

que en todos los países de la tierra

conserva templos, lagos, bosques, aras,

y las santas estatuas de los dioses.

(...)

No es piedad el dar vueltas a menudo,

tapada la cabeza ante una piedra,

ni el visitar los templos con frecuencia,

ni el andar en humildes postraciones,

ni el levantar las manos a los dioses,

ni el inundar sus aras con la sangre

de animales, ni el cúmulo de votos:

que la piedad consiste en que miremos

todas las cosas con tranquilos ojos.

Lucr. V, 165-167; 195-199; 73-75, 1198-1203

I aquesta tranquil·litat d'esperit permet acceptar que al món aguarda el mateix destí mortal que a l'ànima humana. Ara, si bé el nostre món és finit i mortal, no ho és pas el tot format per elements infinits i eterns. A aquest món succeirà un altre, i a aqueix, un altre... teoria que és semblant a l'actual teoria de l'Univers estacionari.

Denique iam tuere hoc, circum supraque quod omne
continet amplexu terram: si procreat ex se
omnia, quod quidam memorant, recipitque perempta,
totum nativum mortali corpore constat.
nam quod cumque alias ex se res auget alitque,
deminui debet, recreari, cum recipit res.

Esta bóveda inmensa, en fin, contempla

que dentro de sí abraza todo el orbe;

el cielo mismo, que al decir de algunos

crea todos los seres, y disueltos

los vuelve a recibir, tuvo principio,

y cuerpo mortal tiene, aunque es inmenso;

porque el ser que otros seres alimenta

con sus sustancia, debe consumirse,

cuando acción creadora los repara.

Lucr. V, 318-323

Aquesta finitud de l'Univers té per a nosaltres, al meu parer, una importància relativa davant de la nostra pròpia finitud. Dins de la nostra mida de les coses, ens esglaia més pensar que d'ací pocs anys ens enfrontarem a la mort que no pas que el sol engolirà el planeta d'ací no sé quants milions d'anys. Ara bé, aquesta darrera constatació hauria de canviar del tot la perspectiva des d'on contemplem el món i ens contemplem a nosaltres mateixos i desproveir-la de l'arrogància que la caracteritza.

La finitud del món i de cada ésser no és impediment perquè gaudim de la bellesa. Jo m'he enamorat d'aquests versos en què Lucreci explica el pas de l'any i la successió cíclica de les estacions. Amb elles vos deixe en paus!

it Ver et Venus et Veneris praenuntius ante
pennatus graditur, Zephyri vestigia propter
Flora quibus mater praespargens ante viai
cuncta coloribus egregiis et odoribus opplet.
inde loci sequitur Calor aridus et comes una
pulverulenta Ceres et etesia flabra aquilonum.
inde Autumnus adit, graditur simul Euhius Euan.
inde aliae tempestates ventique secuntur,
altitonans Volturnus et Auster fulmine pollens.
tandem Bruma nives adfert pigrumque rigorem
reddit. Hiemps sequitur crepitans hanc dentibus algu.
quo minus est mirum, si certo tempore luna
gignitur et certo deletur tempore rusus,
cum fieri possint tam certo tempore multa.

Viene la primavera, y Amor viene;

viene junto con él Céfiro alado,

precursor del Amor, mientras que Flora

su madre llega derramando flores

y olorosos perfumes de antemano

por donde pasa: en comitiva vienen

seco calor y polvorienta Ceres

y los vientos etesios Aquilones.

El otoño en seguida se presenta:

viene en su compañía el dios de viñas,

y detrás las tormentas y borrascas,

Vulturno atronador, y el Austro, fuerte

en rayos; y, por último, entorpecen

las nieves y los hielos y los fríos

a la Naturaleza, y tras sí arrastran

el frío invierno, el aterido viejo

que da diente con diente. No es milagro

el que sea formada y destruida

la Luna en tiempo fijo, cuando vemos

que pueden infinitas producciones

aparecer en tiempo señalado.

Lucr. V, 737-750 

Doncs això. Que la tardor de seguida es presenta i l'estiu arriba ja a la fi. Quina mandra!

Llibre IV

Guercino: Venus, Amor i Mart

cetera de genere hoc monstra ac portenta loquontur,

ne loca deserta ab divis quoque forte putentur
sola tenere. ideo iactant miracula dictis
aut aliqua ratione alia ducuntur, ut omne
humanum genus est avidum nimis auricularum.

Otros muchos prodigios de esta clase 

refieren, y los venden por milagros,

bien porque no se mire aquella tierra

que habitan ellos como abandonada

de los dioses, o bien sean movidos

de otra cualquier razón, como que toda

la raza humana fábulas ansía.

Lucr. IV, 590-594

Que estem necessitats d'històries ho podem comprovar en els ulls d'un infant quan n'escolta una. La literatura, els mites, ens ajuden a indagar en la nostra pròpia natura, a projectar les nostres pors i febleses, a sentir-nos partícips d'un mateix destí, fins i tot a ordenar un món que se'ns presenta caòtic. Lucreci acaba amb aquest fragment una part del llibre IV en què explica les llegendes relacionades amb l'eco i les critica, doncs aquest és un fenomen de la natura i, per tant, no hem d'explicar-lo a través dels mites, sinó de la raó. I heus ací el perill del mite i de les històries: poden induir-nos a error.

Gran part del llibre quart està dedicat a l'elaboració d'una teoria del coneixement. Per a Lucreci, el món està ple de simulacres que emeten tots els cosos, els quals podem percebre gràcies als sentits. El seu punt de vista és empirista: no són els sentits els qui ens enganyen, sinó més aviat els nostres judicis errats sobre allò que perceben els sentits. Així, cal conèixer una sèrie de fenòmens que condicionen la percepció dels simulacres, així com les característiques i tipologia d'aquests per evitar caure en l'engany.

attinet esse ea quae rerum simulacra vocamus,
quod speciem ac formam similem gerit eius imago,
cuius cumque cluet de corpore fusa vagari;
quae quasi membranae summo de corpore rerum
dereptae volitant ultroque citroque per auras,
atque eadem nobis vigilantibus obvia mentes
terrificant atque in somnis, cum saepe figuras
contuimur miras simulacraque luce carentum,
quae nos horrifice languentis saepe sopore
(...)
usque adeo omnibus ab rebus res quaeque fluenter
fertur et in cunctas dimittitur undique partis
nec mora nec requies interdatur ulla fluendi,
perpetuo quoniam sentimus et omnia semper
cernere odorari licet et sentire sonare.
(...)
Cetera de genere hoc mirande multa videmus,
quae violare fidem quasi sensibus omnia quaerunt,
ne quiquam, quoniam pars horum maxima fallit
propter opinatus animi, quos addimus ipsi,
pro visis ut sint quae non sunt sensibus visa;
nam nihil aegrius est quam res secernere apertas
ab dubiis, animus quas ab se protinus addit.
(...)
invenies primis ab sensibus esse creatam
notitiem veri neque sensus posse refelli.
nam maiore fide debet reperirier illud,
sponte sua veris quod possit vincere falsa.
quid maiore fide porro quam sensus haberi
debet? an ab sensu falso ratio orta valebit
dicere eos contra, quae tota ab sensibus orta est?
(...)
non modo enim ratio ruat omnis, vita quoque ipsa
concidat extemplo, nisi credere sensibus ausis
praecipitisque locos vitare et cetera quae sint
in genere hoc fugienda, sequi contraria quae sint.
(...)
sic igitur ratio tibi rerum prava necessest
falsaque sit, falsis quae cumque ab sensibus ortast.

Digo existen cuerpos a quien llamo

simulacros, especies de membranas,

que, de las superficies de los cuerpos

desprendidos, voltean por el aire

al azar, de continuo, noche y día,

y al espíritu agitan con terrores,

nos hacen ver figuras monstruosas

y espectros y fantasmas horrorosos

que el sueño nos arrancan muchas veces.

(...)

Tanta certeza

tenemos de que envían emisiones

des í todos los cuerpos de continuo,

que a todas partes giran sin pararse,

y sin interrumpir jamás su flujo,

pues tenemos continuas sensaciones,

ver, oler y aun oír podemos siempre.

(...)

Vemos, en algú modo sorprendidos,

semejantes fenómenos, que tienden

todos a destruir la confianza

debida a los sentidos, pero en vano:

el engaño proviene en nuestra parte

de los juicios del alma que nosotros

pintamos con aquellas relaciones

de los sentidos, suponiendo visto

aquéllo que los órganos no vieron.

(...)

Encontrarás que nace la noticia

de la verdad de los sentidos mismos,

que al error nunca pueden inducirnos,

que merecen muy grande confianza,

porque, según la fuerza y energía,

si oponen le verdad, pueden lo falso

destruir. ¿Pues en dónde encontraremos

conductor más seguro que el sentido?

(...)

Pues la razón no sólo se arrüina,

sino también la vida misma al punto,

si no osares creer a los sentidos

y huir de aquellos sitios peligrosos.

(...)

Así en la relación de los sentidos

si no hay seguridad y confianza,

los juicios que formares es preciso

te salgan todos falsos e ilusorios.

Lucr. 37-45; 225-229; 462-468;

478-484; 507-510;520-521

A aquests judicis falsos i il·lusoris ens indueix Amor. Per això Lucreci aconsella no caure en les seues urpes. En un dels fragments més divertits del poema, Lucreci ens adverteix de com Amor distorsiona la visió que tenim de l'estimat o l'estimada:

et tamen implicitus quoque possis inque peditus
effugere infestum, nisi tute tibi obvius obstes
et praetermittas animi vitia omnia primum
aut quae corporis sunt eius, quam praepetis ac vis.
nam faciunt homines plerumque cupidine caeci
et tribuunt ea quae non sunt his commoda vere.
multimodis igitur pravas turpisque videmus
esse in deliciis summoque in honore vigere.
atque alios alii inrident Veneremque suadent
ut placent, quoniam foedo adflictentur amore,
nec sua respiciunt miseri mala maxima saepe.
nigra melichrus est, inmunda et fetida acosmos,
caesia Palladium, nervosa et lignea dorcas,
parvula, pumilio, chariton mia, tota merum sal,
magna atque inmanis cataplexis plenaque honoris.
balba loqui non quit, traulizi, muta pudens est;
at flagrans, odiosa, loquacula Lampadium fit.
ischnon eromenion tum fit, cum vivere non quit
prae macie; rhadine verost iam mortua tussi.
at nimia et mammosa Ceres est ipsa ab Iaccho,
simula Silena ac Saturast, labeosa philema.
cetera de genere hoc longum est si dicere coner.

Y aunque fueras cogido y enredado

podrías evitar el infortunio

si tú mismo no fueras a buscarle;

si primero los ojos no cerraras

sobre todos los vicios de su alma

y sobre los defectos corporales

de aquel objeto por quien sólo anhelas:

ciega por lo común a los amantes

la pasión, y les muestra perfecciones

aéreas; porque vemos que las feas

aprisionan a los hombres de mil modos,

y hacen obsequio grande a las viciosas:

y unos de otros se burlan y aconsejan

a aplacar a Venus mutuamente

que los aflige con amor infame:

si es negra su querida, para ellos

es una morenita muy graciosa;

si sucia y asquerosa, es descuidada;

si es de ojos pardos, se asemeja a Palas;

si seca y descarnada, es una corza 

del Ménalo; si enana y pequeñita,

es una de las gracias, muy salada;

si alta y agigantada, es majestuosa,

llena de dignidad; tartamudea

y no pronuncia bien, es un tropiezo

graciosos; taciturna, es vergonzosa;

colérica, envidiosa, bachillera,

es un fuego vivaz que no reposa;

cuando de puro tísica se muere,

es de un temperamento delicado;

si con la tos se ahoga y desfallece,

entonces es beldad descaecida:

y si gorda y tetuda, es una Ceres,

la querida de Baco: si chatilla,

es silla de placer; ¡nadie podría

enumerar tan ciegas ilusiones!

Lucr. IV, 1149-1170

Lucreci aconsella, doncs, que anem de flor en flor, gaudint d'un plaer pur i segur que ens estalvie la desgràcia i l'esclavitud. Si ens deixem caure en les urpes de l'amor, correm el perill que al nostre interior creixin penes i bogeria. Intentarem en va apagar el foc de l'amor en el cos de l'estimat, en cas d'estar present; si no ho està, els seus ídols o simulacres ens atormentaran. L'ataràxia rau, doncs, en deixar-se dur pel plaer i el desig (per Venus), però fugint de la passió (Amor).

Haec Venus est nobis; hinc autemst nomen Amoris,
hinc illaec primum Veneris dulcedinis in cor
1060stillavit gutta et successit frigida cura;
nam si abest quod ames, praesto simulacra tamen sunt
illius et nomen dulce obversatur ad auris.
sed fugitare decet simulacra et pabula amoris
absterrere sibi atque alio convertere mentem
1065et iacere umorem coniectum in corpora quaeque
nec retinere semel conversum unius amore
et servare sibi curam certumque dolorem;
ulcus enim vivescit et inveterascit alendo
inque dies gliscit furor atque aerumna gravescit,
1070si non prima novis conturbes volnera plagis
volgivagaque vagus Venere ante recentia cures
aut alio possis animi traducere motus.
Nec Veneris fructu caret is qui vitat amorem,
sed potius quae sunt sine poena commoda sumit;
1075nam certe purast sanis magis inde voluptas
quam miseris; etenim potiundi tempore in ipso
fluctuat incertis erroribus ardor amantum
nec constat quid primum oculis manibusque fruantur.

Esta es pues la venus que tenemos,

de aquí el nombre de amor se trajo su origen,

de aquí en el corazón se destilara

aquella gota de dulzor de Venus

que en un mar de inquietudes ha parado:

porque si ausente está el objeto amado,

vienen sus simulacros a sitiarnos,

y en los oídos anda el dulce nombre.

Conviene, pues, huir los simulacros,

de fomentos de amores alejarnos,

y volver a otra parte el pensamiento,

y divertirse con cualquier objeto;

no fijar el amor en uno solo,

pues la llama se irrita y se envejece

con el fomento, y el furor se extiende

y el mal de día en día se empeora.

Si no entretienes tú con llagas nuevas

las heridas que te hizo amor primero,

y haciéndote veleta en los amores

no reprimes el mal desde su origen

y llevas la pasión haca otra parte.

Las dulzuras de Venus no renuncia

aquel que huye de amor: por el contrario,

coge sus frutos solo sin disgusto.

Gozan siempre las almas racionales

de un deleite purísimo y seguro,

mejor que los amantes desgraciados,

que al mismo tiempo de gozar fluctúan

sobre el hechizo de su amor incierto.

Lucr. IV, 1058-1078

Però potser els versos que més interessants resulten són els següents:

quod facerent numquam, nisi mutua gaudia nossent,
quae iacere in fraudem possent vinctosque tenere.
quare etiam atque etiam, ut dico, est communis voluptas.

No lo harían

si no fueran comunes los contentos

que en aquel dulce lazo los unieron,

teniéndolos a entrambos en prisiones. 

SÓLO EL PLACER RECÍPROCO ES DELEITE.

Lucr. IV, 1206-1208

I és que en aquests temps de "manades", de violacions i ultratges a la dignitat de les dones, és important recordar allò obvi. Però en aquesta societat, el plaer és un «dret» i, per aconseguir-lo, per saciar-lo, el cos de l'altre ha d'estar necessàriament a l'abast, disponible sempre: i si ja és prou ultratge pagar per ell, pel que es veu desperta més la libido aconseguir amb violència, però de forma cada vegada més covard, allò que no et pertany. I no, no crec que siga gaudi el que s'aconseguesca: només il·lusions de poder que no són més que obediència a les pulsions més baixes d'una voluntat inexistent.

I és que «voluntat» és un mot clau que ha estat desterrat de l'educació dels infants. És un mot sospitós, com ho són tants d'altres com disciplina, esforç o saber.

Tornat a Lucreci, la part IV del seu poema acaba en un cant d'esperança per a nosaltres, els lletjos amb un cos no normatiu... I és que les fletxes de Venus i Amor no són tan fortes com l'estima, el tracte i les vivències compartides. Quantes voltes ho oblidem i caiem víctimes dels complexos més absurds! Sublim!

Nec divinitus inter dum Venerisque sagittis
deteriore fit ut forma muliercula ametur;
nam facit ipsa suis inter dum femina factis
morigerisque modis et munde corpore culto,
ut facile insuescat secum te degere vitam.
quod super est, consuetudo concinnat amorem;
nam leviter quamvis quod crebro tunditur ictu,
vincitur in longo spatio tamen atque labascit.
nonne vides etiam guttas in saxa cadentis
umoris longo in spatio pertundere saxa?

No es preciso el auxilio de los dioses

ni las flechas de Venus para amarse.

A veces la más fea mujercilla,

su conducta, su agrado, su limpieza,

sus artificios inocentes hacen

que se acostumbre el hombre fácilmente

a vivir su trato y compañía,

porque engendra cariño el mucho trato:

golpes reiterados, aunque leves,

al cabo de años triunfan de los cuerpos

más sólidos. ¿No observas que las gotas

de la lluvia que caen sobre las peñas

después de mucho tiempo las socavan?

Lucr. IV, 1278-1287

Llibre III

hasce secundum res animi natura videtur
atque animae claranda meis iam versibus esse
et metus ille foras praeceps Acheruntis agendus,
funditus humanam qui vitam turbat ab imo
omnia suffundens mortis nigrore neque ullam
esse voluptatem liquidam puramque relinquit.

Ya, según esto, aclararán mis versos

de  ánimo y alma la naturaleza,

y con toda violencia extirparemos

de raíz aquel miedo de Aqueronte

que en su origen la humana vida turba,

que no deja gozar a los mortales

de líquido solaz deleite puro.

Lucr. III, 35-40

et saepe usque adeo, mortis formidine, vitae
percipit humanos odium lucisque videndae,
ut sibi consciscant maerenti pectore letum
obliti fontem curarum hunc esse timorem:
hunc vexare pudorem, hunc vincula amicitiai
rumpere et in summa pietate evertere suadet:
nam iam saepe homines patriam carosque parentis
prodiderunt vitare Acherusia templa petentes.

A otros inspira el miedo de la muerte

un odio tal hacia la luz y vida,

que con pecho angustiado se dan muerte;

olvidados, sin duda, que este miedo

es manantial de penas y cuidados;

que este miedo persigue la inocencia,

que éste rompe los lazos amistosos,

que éste se burla de naturaleza,

pues que a sus caros padres y a su patria

han vendido los hombres muchas veces

por huir las mansiones infernales.

Lucr. III, 79-86

omnibus aerumnis adfecti denique vivunt,
et quo cumque tamen miseri venere parentant
et nigras mactant pecudes et manibus divis
inferias mittunt multoque in rebus acerbis
acrius advertunt animos ad religionem.
quo magis in dubiis hominem spectare periclis
convenit adversisque in rebus noscere qui sit;
nam verae voces tum demum pectore ab imo
eliciuntur et eripitur persona amanare.

Viven últimamente rodeados

de muy amargas penas; y hacen honras

do arrastraron su mísera existencia;

y degolladas las ovejas negras,

las ofrecen a dioses infernales:

con más viveza adversidad despierta

ideas religiosas en sus almas.

Los peligros descubren a los hombres,

les dan a conocer los infortunios,

pues entonces por fin del hondo pecho

son proferidas voces verdaderas:

la máscara se quita y queda el hombre.

Lucr. III, 50-60

De festes dedicades als morts ens han quedat Tots Sants i el dia dels difunts, celebrats l'u i el dos de novembre; aquestes es relacionen amb les lemuralia celebrades pels romans. Els romans, però, celebraven aquesta festa amb el bon temps: el mes de maig era el moment idoni per fer els rituals que asseguraren un descans etern dels difunts per tal que deixaren de molestar els vius. Suposadament, la celebració dels rituals va passar a la tardor per influència dels pobles vinguts del nord d'Europa. Però el ben cert és que encara podem trobar romanalles d'aquelles lemuralia en altres moments de l'any en alguns indrets.

En Algemesí hi havia dues grans festes locals: la de la Mare de Déu, que ha perviscut, i la del Crist. De fet, els festers de la Mare de Déu són també festers del Crist, i s'encarreguen també d'aquest altra festa celebrada el sis d'agost. Agost, però, no és propici actualment per a cap celebració al poble: la gent marxa a Cullera, de viatge, i el poble queda pràcticament desert. Això ha produït que la festa haja perdut els elements que embolcallaven el seu nucli: s'ha reduït a una celebració religiosa i a un novenari que s'esdevé a l'ermita del Calvari.

Aquesta ermita, però, no és només l'ermita del Crist de l'Agonia, sinó que era l'ermita de l'antic cementeri del poble. Traslladat aquest des del centre del poble a la vora del camí de Benifaió per raons de salubritat, el cementeri comptava amb un sagristà i una capella amb culte. Amb motiu de la festa del Crist, les portes de la capella, que miraven al poble, s'obrien i la gent anava a pregar-hi pels seus difunts i el seu descans etern. Un ritual que podem emparentar, doncs, amb les antigues lemuria.

El cementeri, però, al segle XIX es va quedar xicotet i va ser traslladat uns centenars de metres més enllà, vora l'ermita de Sant Onofre (l'actual cementeri vell). L'ermita va ser enderrocada en temps de la República per fer passar la Ronda, dita del Calvari. Però, curiosament, encara ha quedat l'antic paretó que tancava el recinte (sobre el qual es va construir l'actual) i la creu de ferro que hi havia al mig, situada hui a la mateixa ronda. Després de la Guerra Civil, Segura Lago va projectar una nova ermita, còpia de l'antiga, que és la que actualment s'obri amb motiu del novenari. Aquesta, però, mira a llevant.

La mort espanta. No sabem què hi ha més enllà, si és que hi ha alguna cosa, i això ens angoixa, conscientment o inconscient. Cada època ha afrontat aquesta por de manera diferent. Actualment tendim a no pensar-hi i a tapar aquesta por amb experiències trepidants i amb el consumisme: és una fugida cap endavant com qualsevol altra. En mig d'aquest ritme trepidant, però, a indrets com a Algemesí encara trobem aquestes romanalles d'una celebració que ens parla d'una esperança en la resurrecció. Mentre siguen vives, podem dir que conservem la memòria dels qui foren i la flameta del poble, el seu sentiment de pertinença, es manté viu...

nam si tanto operest animi mutata potestas,
omnis ut actarum exciderit retinentia rerum,
non, ut opinor, id ab leto iam longius errat;

Si el alma padeció tan gran mudanza

que se olvidó de los pasados hechos,

yo creo que este estado se parece

a la muerte.

Lucr. III, 674-676

Però, malgrat tot, hui tendim a esborrar la mort il·lusòriament de la quotidianitat; paradoxalment, denigrem la tradició i la memòria i, sense elles, guaitem temerosos l'abisme de la mort. Això, però, no ha estat així sempre. Cada grup humà ha tingut uns ritus i unes creences determinades sobre la mort i el més enllà: els primitius jueus no creien pas que hi hagués cap mena de vida més enllà de la mort, mentre que el cristianisme professa la resurrecció de la carn i creu en l'existència d'una ànima immortal que, després de la mort,  ha d'afrontar les conseqüències d'allò que la persona va fer en vida: paradís, purgatori o infern!

Lucreci dedica el llibre III a reflexionar sobre la natura de l'ànima i de l'ànimus o voluntat a la llum dels ensenyaments d'Epicur. Per a ell és evident que l'ànima és corpòria i, per tant, mortal. El llibre tercer està ple de reflexions sàvies sobre la mort. Diria que la seva visió és la més acceptada avui en dia i, potser siga per això, de la mort no volem ni sentir anomenar-ne el nom.

Vos deixe amb algunes d'aquestes reflexions sublims. Reflexions sobre l'actitud davant la mort, sobre la tendència que tenim d'aferrar-nos a la vida, sobre l'acceptació serena de la mort i la necessitat d'una actitud racional davant la vida, sobre com, havent indagat la raó en el misteri de la mort, com d'absurd és témer-hi... I com, de vegades, per fugir de la mort, convertim en l'infern temut la pròpia vida.

certe equidem finis vitae mortalibus adstat
nec devitari letum pote, quin obeamus.
(...)
nec prorsum vitam ducendo demimus hilum
tempore de mortis nec delibare valemus,
quo minus esse diu possimus forte perempti.

proinde licet quod vis vivendo condere saecla,
mors aeterna tamen nihilo minus illa manebit,
nec minus ille diu iam non erit, ex hodierno
lumine qui finem vitai fecit, et ille,
mensibus atque annis qui multis occidit ante.

El plazo de la vida está marcado

a todos los mortales: no es posible

huir la muerte sin partirnos luego.

(...)

Ni por más que alarguemos nuestra vida

algún tiempo robamos a la muerte;

sus víctimas seremos sin remedio;

si la revolución de muchos siglos

fuese posible ver, eterna muerte

no por eso dejara de aguardarnos;

y aquel que acaba de cubrir la tierra

no estará muerto ya por menos tiempo

que el otro que murió mil años antes.

Lucr. III, 1078-1079; 1087-1094

tu vero dubitabis et indignabere obire?
mortua cui vita est prope iam vivo atque videnti,
qui somno partem maiorem conteris aevi,
et viligans stertis nec somnia cernere cessas
sollicitamque geris cassa formidine mentem

¿Y de morir tú dudas, y te indignas,

tú a quien la vida es muerte continuada,

sintiéndose morir a cada instante?

¿Que pasas grande parte de tu vida

en dormir y roncar, aunque despierto,

y siempre en sueños ves, y traes inquieta

el alma con quiméricos terrores?

Lucr. III, 1045-1049

Atque ea ni mirum quae cumque Acherunte profundo
prodita sunt esse, in vita sunt omnia nobis.

(...)

nec videt interea qui terminus esse malorum
possit nec quae sit poenarum denique finis,
atque eadem metuit magis haec ne in morte gravescant.
hic Acherusia fit stultorum denique vita.

Y hallamos en la vida ciertamente

cualquier horror que en Aquerón profundo

dicen haber.

(...)

La incertidumbre de futura suerte

no puede en tanto ver, ni sabe cuándo

tendrán por fin un término sus males,

y temen que se agraven en la muerte:

la vida es el infierno de los necios.

Lucr. III, 1020-1023

Nil igitur mors est ad nos neque pertinet hilum,
quandoquidem natura animi mortalis habetur.
(...)
sic, ubi non erimus, cum corporis atque animai
discidium fuerit, quibus e sumus uniter apti,
scilicet haud nobis quicquam, qui non erimus tum,
accidere omnino poterit sensumque movere,
non si terra mari miscebitur et mare caelo.

La muerte nada es, ni nos importa,

puesto que es de mortal naturaleza:

(...)

pues lo mismo,

luego que no existamos, y la muerte

hubiere separado cuerpo y alma,

los que forman unidos nuestra esencia,

nada podrá sin duda acaecernos

y darnos sentimiento, no existiendo:

aunque el mar se revuelva con la tierra,

y aunque se junte el mar con las estrellas.

Lucr. III, 830-831; 838-842

ergo corpoream naturam animi esse necessest,
corporeis quoniam telis ictuque laborat.
(...)
Praeterea gigni pariter cum corpore et una
crescere sentimus pariterque senescere mentem.
nam vel ut infirmo pueri teneroque vagantur
corpore, sic animi sequitur sententia tenvis.
inde ubi robustis adolevit viribus aetas,
consilium quoque maius et auctior est animi vis.
post ubi iam validis quassatum est viribus aevi
corpus et obtusis ceciderunt viribus artus,
claudicat ingenium, delirat lingua labat mens,
omnia deficiunt atque uno tempore desunt.

ergo dissolui quoque convenit omnem animai
naturam, ceu fumus, in altas aëris auras;
quando quidem gigni pariter pariterque videmus
crescere et, ut docui, simul aevo fessa fatisci.

Luego del alma la naturaleza

es corporal, puesto que experimenta

todas las impresiones de los cuerpos.

(...)

Nacer, crecer y envejecer sentimos

el alma juntamente con el cuerpo:

un cuerpo quebradizo y delicado

sirve desde la infancia como cuna

a un ánimo tan débil como el alma;

y los miembros la edad robusteciendo,

el consejo también se robustece,

y el ánimo sus fuerzas va aumentando;

después, cuando el esfuerzo poderoso

de los años el cuerpo ha quebrantado,

y el brío entorpecido, decayeron

las fuerzas de los miembros, el ingenio

claudica, y el espíritu y la lengua

delira, y faltan todos los resortes

de la máquina a un tiempo; luego el alma

también se descompone y se disipa

como el humo de los aires, pues la vemos

nacer y acrecentarse con el cuerpo

y sucumbir al tiempo fatigada.

Lucr. III, 175-176; 445-448

I potser el fragment més bonic de tots: pocs versos he llegit que exalcen de manera tan sublim el valor que el coneixement té per sí mateix!

sic hominum genus est: quamvis doctrina politos
constituat pariter quosdam, tamen illa relinquit
naturae cuiusque animi vestigia prima.
nec radicitus evelli mala posse putandumst,
quin proclivius hic iras decurrat ad acris,
ille metu citius paulo temptetur, at ille
tertius accipiat quaedam clementius aequo.
(...) 7-13 19-22
illud in his rebus video firmare potesse,
usque adeo naturarum vestigia linqui
parvola, quae nequeat ratio depellere nobis,
ut nihil inpediat dignam dis degere vitam.

La raza humana así es constituida;

aun cuando perfeccione a ciertos hombres

la educación, no puede, sin embargo, 

borrar ella los rasgos dominantes

que en el alma grabó la misma mano

de la naturaleza: no es posible

de ella arrancar el germen de los vicios;

de vehemente cólera arrastrado

éste se precipita, aquél tentado

es de la timidez, y aquel tercero,

se compadece más de lo que debe.

(...)

(pero) me parece poder asegurarte

que no pudiendo reflexión y estudio

destruir los vestigios primitivos,

los debilitan tanto, que podemos

pasar la vida bienaventurada

con que los altos dioses se deleitan.

Lucr. III, 307-313; 319-322

Tal és el poder del coneixement! I per això mateix algú, de manera gens innocent, va decidir d'excloure l'estudi dels clàssics llatins de l'escolaritat obligatòria.

(Gràcies a R.F. per haver-me explicat moltes de les coses que ací conte!)

Paradigma de l'infant-imbècil

El pedagog i l'infant

—Però això... té sentit pels alumnes? Tu creus que això poden entendre-ho?— em preguntaven fa uns anys alguns companys de faena davant de propostes que implicaven el pensament, els coneixements i les idees. Jo restava bocabadat, perquè des del meu sentit comú mai m'hagués plantejat que un infant no pogués o no volgués aprendre allò que jo li proposava. —Potser, potser, eh!?, això no tinga sentit pels nens... no siga significatiu...—em deia el senyor director quan vaig proposar de treballar sobre un mapamundi a nens... de huit i nou anys! Pel que es veu, no estaven suficientment madurs per donar un significat i un sentit a aquell dibuix ple de ratlles i noms.

L'altre dia, quan acabí de llegir el breu assaig de Jean de Viguerie, vaig caure en el compte que darrere de la nova pedagogia, aquesta que posa el xiquet al centre o com a subjecte de l'educació, té al darrere en realitat una concepció ben nefasta de la pròpia infància. En efecte, els seus ideòlegs, els seus fonaments teòrics, així la tenien i no podíem esperar-ne una altra cosa. En resum, es parteix de la base que l'infant és imbècil.

De Viguerie fa un estudi arqueològic que permet anar a l'origen dels diferents dogmes pedagògics. Alguns d'ells hui s'atribueixen "a la vella escola", però una anàlisi crítica dels postulats pedagògics i de la situació de l'escola permet caure en el compte que impregnen el discurs educatiu "actual". Així, aquest aprenentatge "passiu" al qual suposadament aboca al nen la pedagogia "tradicional" arrenca de Comènius, les idees del qual impregnen hui la pedagogia: per a ell, el xiquet no podia aprendre de cap altra manera, ja que és una tabula rasa on hem d'abocar aquests coneixements. Dit d'altra forma: no podem pressuposar un intel·lecte innat o una predisposició a pensar similar a la que tenim, per exemple, per a la parla. La supressió de les obligacions i el dogma d'haver de transformar en joc tot el que el nen ha de fer arrenca de Locke. Rousseau parteix d'una base que se'ns escapa: nega al xiquet la capacitat de generar idees. Li nega també la imaginació i la memòria. Per això no hem d'ensenyar-li coses de les quals no entendrà gairebé res perquè no té intel·lecte, sinó que hem de propiciar-li "experiències" que li exerciten els sentits. Per això, res de coneixements intel·lectuals, fora llibres! (Sí, els llibres de text també són llibres). Rousseau impregna la nova escola més del que sembla: el saber no és bo en sí mateix, i a més a més aporta prejudicis i fa del nen una criatura menys "dòcil". Sí: menys dòcil. N'heu pres nota?

En temps més actuals, trobem que per als pedagogs de la nova educació (Dewey, Ferrière, Claparède...) l'intel·lecte innat és quelcom atribuible a la vella filosofia especulativa: per això es proposen de reduir encara més la qualitat de la intel·ligència i la vida mental. No hi ha en l'infant un ser que pense: pensem únicament per tal d'actuar, tot és construcció progressiva. Per això es tendeix a retardar el més possible (ni més ni menys que fins a la majoria d'edat) els estudis abstractes i sistematitzats. Com que el nen no construeix idees ni pensa per ell mateix, no li calen i li són contraproduents. Cal partir dels interessos del nen —diran— per proposar una activitat que li provoque plaer i gaudi. Més enllà, només es perd el temps: el desert intel·lectual espera a la cantonada.

Tots els despropòsits, amanits amb utopies vàries, culminen en Meirieu: en ell trobem la pedagogia del grup. S'ha d'aprendre en grup i desterrar a qui opti aprendre sol, pel seu compte. I això passa perquè en grup s'ha de produir "l'event pedagògic" que possibilite l'aprenentatge de cadascú "al seu nivell", sense el qual aquest és impossible. No defineix ben bé què és aquest "event pedagògic", però el que està clar és que el xiquet és idiota, i sense les directrius del pedagog, no aprèn ni pot aprendre res. O almenys, res de valuós i significatiu. El coneixement intel·lectual no existeix: tot aprenentatge és obra i miracle de la pedagogia.

«Negación del intelecto innato, minusvaloración del saber, manipulación del niño "socializado": según nuestros catorce ejemplos, esa es, a grandes rasgos, la utopía de los pedagogos» (De Viguerie, 132). Una utopía que acaba resumida amb les paraules de Maíllo: «la pedagogía, hablando en plata, parece que se inventó para que unos tontos enseñaran a otros». Així, la pedagogia anuncia un nen educat i preparat per a la "societat que li ha tocat viure", però cada vegada se'ns fa més evident que només produeix ignorància i incompetència. Per això necessita tot aquest mecanisme publicitari que s'ha posat en marxa: l'evidència és cada vegada més òbvia i el descrèdit més proper.

Tornant al xiquet, com que el seu intel·lecte és limitat o inexistent, com que no té intel·ligència activa, ni memòria consistent, i a més no està preparat per fer servir conceptes abstractes, necessita de la mà d'un pedagog per ésser modelat. Sense el pedagog i els seus mètodes el nen no podrà aprendre ni comprendre res. A més a més, és objecte d'una manipulació perversa: es fa creure als infants que el treball no és més que un joc; que poden aprendre-ho tot i que tot ho tenen a l'abast, i que l'èxit està assegurat. Però el més pervers de tot és que se'ls fa creure que són lliures quan en realitat se'ls converteix en esclaus d'ells mateixos i del sistema.

Aquesta concepció de la infància té, per tant, no només l'efecte de menysprear el saber, sinó que es menysprea el mateix infant i les seues capacitats i aspiracions. Aquest menyspreu doble rau en el fet que es busca amagar als infants que aprendre no és cap joc i que al saber s'accedeix pel treball. Podem afegir ací l'esforç, tan desacreditat. Treball i esforç no estan de moda, però. Perquè volen privar-nos d'allò que possibiliten i que ens converteix en ciutadans realment lliures.

Vos recomane la lectura de Los pedagogos. És breu i aclaridor. Evidentment, està molt ben argumentat: jo només he apuntat i embastat quatre idees soltes d'una argumentació brillant que a mi m'ha ajudat a entendre per què em preguntaven allò que apuntava al començament.

Llibre II

Bellament (im)perfecta

nam quamvis rerum ignorem primordia quae sint,
hoc tamen ex ipsis caeli rationibus ausim
confirmare aliisque ex rebus reddere multis,
nequaquam nobis divinitus esse creatam
naturam mundi: tanta stat praedita culpa.

Aunque ignorara la naturaleza

de los principios, sin embargo, osara

con la vista del cielo comprobarte

y con otros fenómenos que el mundo

no ha sido por los dioses fabricado,

pues es tan deficiente e imperfecto.

Lucr. II, 177-181

A Espanya, som experts en augmentar, parodiar, magnificar les imperfeccions, tot tendint a posar tota la resta amagat al darrere. No hi ha ningú que s'entusiasme més en destacar com d'imperfecte, corrupte i defectuós és el seu país com ací. És el conegut tòpic de "la España como problema". Gregorio Luri, a la Imaginación conservadora, narra ja una anècdota atribuïda a Joaquín Batrina, un català que visqué a la segona meitat del segle XIX:

Oyendo hablar a un hombre, fácil es

acertar dónde vio la luz del sol:

si os alaba a Inglaterra, será inglés;

si os habla mal de Prusia, es un francés, 

y si habla mal de España, es español.

Anécdota que se suma a la que diuen que va protagonitzar el mateix Cànovas mentre es redactava la constitució de 1876: «Pongan que son españoles los que no pueden ser otra cosa». Anècdotes a banda, hi hagué un moment de crisi en què aquesta tendència a posar el dit en la nafra es va accentuar especialment: arran de la pèrdua de Cuba i Filipines, els anomenats "regeneracionistes" o Generació del 98 van bastir el seu discurs polític a base d'exagerar i escodrinyar les misèries i desolacions del temps que els havia tocat viure.

sed neque tam facilis res ulla est, quin ea primum 

difficilis magis ad credendum constet, itemque 

nil adeo magnum neque tam mirabile quicquam, 

quod non paulatim minuant mirarier omnes, 

principio caeli clarum purumque colorem 

quaeque in se cohibet, palantia sidera passim, 

lunamque et solis praeclara luce nitorem; 

omnia quae nunc si primum mortalibus essent 

ex improviso si sint obiecta repente, 

quid magis his rebus poterat mirabile dici, 

aut minus ante quod auderent fore credere gentes? 

nil, ut opinor; ita haec species miranda fuisset. 

quam tibi iam nemo fessus satiate videndi, 

suspicere in caeli dignatur lucida templa. 

Sin embargo,

como tan fácil opinión no haya

que no sea difícil adoptarla

al principio, y nada hay tan admirable

y tan extraordinario en sus principios

que con el tiempo deje de admirarse:

si el color puro y claro de los cielos,

y el que contienen los errantes astros,

de sol y luna el brillo luminosos,

si fuera todo junto presentado

a los mortales por vez primera,

como si lo pusieran de repente

y de un golpe a su vista, ¿qué podría

decirse comparable a estos objetos?

¿O qué nación osara la primera

creer posibles cuadros tan grandiosos?

Ninguna a mi entender: ¿mas quién podría

sentir ahora admiración tamaña?

De la hartura de ver ya fatigados

nadie se digna levantar sus ojos

a la luciente bóveda del cielo.

Lucr. II, 126-139

Hui crec que, arrel del "procés independentista", hem tornat sense adonar-nos a aquest vici del regeneracionisme de posar el dit en la nafra i magnificar, amb una oratòria autocomplaent, aquests suposats drames i misèries d'un sistema polític, el nostre, que ha estat titlat despectivament com a "règim del 78". Quan llegisc o escolte a certs coneguts i polítics, sembla que parlen Unamuno, Costa, Azorín o Baroja, tan antic i caspós com és el seu discurs. Es parla d'abusos de poder per tot arreu, de suposades violacions de drets humans, d'etnocidis, de persecucions al diferent... A la llum d'aquests discursos, veure la realitat que ens rodeja i comparar-la amb realitats que viuen altres sers humans a llocs com Síria, Bangladesh, Hong Kong, Somàlia, Indonèsia, l'Índia o altres indrets del món... no pot fer-nos més que empal·lidir. Però què diuen?

A certa distància podem constatar altre apunt de Luri: tot es viu des de l'emotivitat. El sentiment, l'emoció de sentir-se "en" una lluita "contra" "l'opressor", però potser tot s'aguante exclusivament en el discurs i aquest opressor no existisca. Perquè aquesta emotivitat no vol sentir parlar de responsabilitats, i qualsevol institució o organisme que pretenga rendir comptes i exigir-les es vista, consegüentment, com un ens que forma part d'un engranatge "repressor". És un mecanisme inherent a la societat líquida: tot ha de valdre i tot ha d'estar legitimat, perquè no hi ha cap jerarquia ni escala de valors des d'on poder jutjar uns actes, unes idees, una proposta.

Si jo mire amb certa perspectiva vital aquest "règim del 78", m'ha donat més del que m'ha privat. He estat sempre lliure de dir allò que pense i allò que sent; he anat pel carrer agafat de la mà de les meues parelles, cosa que pocs decennis abans podia haver-me comportat penes de presó; he estudia tota ma vida en valencià, i gairebé tot ho faig en aquesta llengua; sempre hi ha hagut disponibles magnífics equips de metges que han atès els qui em rodejaven quan ha fet falta i de la millor manera; malgrat que algunes persones properes són a l'atur des de fa ja anys i panys, tenen formes de subsistir facilitades per les institucions públiques; les ciutats no paren de millorar constantment... Sí, hi ha polítics mediocres, interessos ocults en l'ensenyament, polítiques privatitzadores, corrupció, decisions discutibles dels jutges... I també els mecanismes per combatre'ls.

Si ho mire tot plegat, però, crec que puc estar content pel lloc on visc i allò que m'aporta... O haig de creure que els problemes d'ací no els tenen a França, Alemanya, Suècia o Canadà? Luri fa bé de recordar les paraules de Nicolás Ramiro Rico: «El supuesto primordial de España como problema es una Europa aproblemática». I, fent referència al darrer fragment de Lucreci que he escrit, diria que si fa cinquanta o seixanta anys els hagueren contat als meus avis que arribarien a viure en una situació com l'actual, no s'ho hagueren cregut. Però ara estem tan acostumats a les fites que hem aconseguit, que ja ni alcem el cap per contemplar admirats la volta del firmament.

Hem de ser conscients, doncs, que el món en què vivim (el sistema polític, la societat, fins i tot nosaltres mateixos) és, com Lucreci assenyala, imperfecte. No pot ser d'altra manera, doncs el món (entès com el conjunt d'interaccions entre els sers humans) el creem nosaltres, i ningú es perfecte a no ser que siga, efectivament, un déu. Humiliem, però, el nostre present en busca d'una perfecció que ens atribuïm contra la qual «els altres» atempten.  Però la realitat s'imposa i cada vegada que ens pega un carxot, a base de sentència, de posicionaments, de rigor, ens cou potser una mica massa... Tant, que la pròpia realitat entra en descrèdit i els discursos s'enlairen cap a aquest món perfecte que només existeix en els discursos.

hunc igitur terrorem animi tenebrasque necessest
60non radii solis neque lucida tela diei
discutiant, sed naturae species ratioque.

preciso es que nosotros desterremos

estas tinieblas y estos sobresaltos,

no con los rayos de la luz del día,

sino pensando en la naturaleza.

Lucr. II, 59-61

Pensar? Raciocini? Raó? No. Com dèiem abans, hem optat per l'emotivitat, l'exageració, el greuge i també per defugir les responsabilitats. Quines responsabilitats, si actuem moguts per un "afany de justícia, llibertat i democràcia"? I com que la realitat no és propícia ni s'ajusta als nostres discursos, llavors intentem distingir-hi bons catalans de colons perquè no veiem enlloc els qui suposadament haurien de ser tots per esdevenir "catalans". Volem també que la realitat ens done les respostes que s'ajusten al que esperem. Intentem desqualificar, a priori, qui no pensa per nosaltres. Tots, excepte els nostres, són feixistes. I aquella part d'allò real que ens molesta especialment, que ens desautoritza, deixem de mirar-la i tenir-la en compte: deixa d'existir. Com que la societat és un ens massa difús com per culpar-la de res, tota la culpa recau contra un Estat (imperfecte) a qui li exigim comptes, com si amb un altre "nou Estat" la societat no anés a ser la mateixa i les seues imperfeccions anaren a esvair-se. Pensament màgic.

Hui, però, llegisc al periòdic unes frases atribuïdes a Kundera i adreçades a Roth: “El totalitarismo no es solo el infierno, sino también el sueño del paraíso: el antiquísimo sueño de un mundo en el que todos vivimos en armonía, unidos en una sola voluntad y una sola fe comunes, sin guardarnos ningún secreto unos a otros”. 

adiunxere feras, quia quamvis effera proles
officiis debet molliri victa parentum. 

y las fieras al yugo sujetaron,

porque los beneficios de los padres

deben triunfar aun de los fieros hijos.

Lucr. II, 604-605

En efecte, són molts els indicis que, en la pretensió d'aconseguir allò irreal i perfecte, acabem per destruir, en lloc de millorar, allò real i imperfecte del qual, malgrat tot, gaudim i gràcies al qual podem viure amb certa dignitat. Allò que hem heretat dels qui ens han precedit. El món potser no millorarà amb utopies que no toquen de peus a terra: en lloc d'emotivisme, cal compromís; en lloc d'irracionalitat, cal diàleg des del raciocini; en lloc de manipulació, cal encarar-se amb la part de la veritat que hem de reconèixer en l'altre; en lloc de descrèdit, ens cal assumir responsabilitats. I nosaltres, des del dia a dia, ens toca exercir una ciutadania crítica i constructiva tenint a l'horitzó sempre la possibilitat d'estar equivocats. Perquè... No som, al capdavall, imperfectes?

sed quasi naufragiis magnis multisque coortis
disiactare solet magnum mare transtra cavernas
antemnas prorem malos tonsasque natantis,
per terrarum omnis oras fluitantia aplustra
ut videantur et indicium mortalibus edant,
infidi maris insidias virisque dolumque
ut vitare velint, neve ullo tempore credant,
subdola cum ridet placidi pellacia ponti

Pero como después de un gran naufragio

lejos suele arrojar el mar los barcos,

la proa, las entenas, gobernalles

y mástiles nadantes, y las jarcias

flotando por las costas de las tierras,

porque vean y aprendan los mortales

esta lección terrible, y huir quieran

las insidias y fuerzas del engaño

de la pérfida mar, y no la crean

cuando con engañosa calma ríe.

Lucr. II, 552-559

Potser em repetisc, però veig a tot arreu indicis que la barbàrie torna. Especialment quan hom parla del "poble" i del que suposadament "busca, anhela, afirma"; quan desacredita, desqualifica o anul·la aquell qui no és del "poble" perquè pensa diferent al que aquest suposadament diu; quan busquem que la realitat ens done el que necessitem per aguantar els nostres discursos; quan veiem de seguida la palla en l'ull aliè, però no la biga en el propi... La mar sembla riure, però en poc temps pot esdevenir un infern en què siga difícil sobreviure.

Quina pena. Confiem en què el raciocini, els arguments i el sentit de la responsabilitat ens porten al consens i a continuar navegant, cofois, en un mar en calma. Perquè les darreres tempestes a Europa van ser molt calamitoses. Potser massa: i poc que n'hem après!

Nec superare queunt motus itaque exitiales
perpetuo neque in aeternum sepelire salutem,
nec porro rerum genitales auctificique
motus perpetuo possunt servare creata.
sic aequo geritur certamine principiorum
ex infinito contractum tempore bellum.
nunc hic nunc illic superant vitalia rerum
et superantur item. miscetur funere vagor,
quem pueri tollunt visentis luminis oras;
nec nox ulla diem neque noctem aurora secutast,
quae non audierit mixtos vagitibus aegris
ploratus, mortis comites et funeris atri.

Así los movimientos destructores

no pueden destruir perfectamente,

ni acabar para siempre con los cuerpos;

así los movimientos creadores

no pueden darles duración eterna:

desde la eternidad viven en lucha

con el mismo poder ambos principios:

victorias y derrotas continuadas

de unos y otros alternan; juntos andan

la muerte y el vagido que levantan

los niños cuando ven la luz hermosa:

ni tras el día se siguió la noche,

ni tras la noche aurora, sin que oyesen

vagidos lastimosos confundidos

con llantos compañeros de la muerte,

y secuaces de tristes funerales.

Lucr. II, 569-580

quaerit enim rationem animus, cum summa loci sit 

infinita foris haec extra moenia mundi, 

quid sit ibi porro, quo prospicere usque velit mens 

atque animi iactus liber quo pervolet ipse.

con la razón el ánimo examina

lo que hay del otro lado de los muros

del orbe, en los espacios infinitos,

hasta do quiera penetrar la mente,

y el espíritu libre remontarse.

Lucr. II, 144-147

Estirant cada pètal, per imperfecte, arribarem a l'espectacle horrible
que acompanya a aquesta bellesa just a la dreta.