Un tresor a l'abast de tothom

Darrerament he donat la llanda pel Facebook amb fragments d'un llibre que m'ha entusiasmat. Dens, llarg, de vegades reiteratiu, però imprescindible i aclaridor: diria que és lectura OBLIGADA per a qualsevol persona que es dedique a la docència. Es tracta de El culto pedagógico, de Sánchez Tortosa. Un autèntic tresor que podeu obtenir a un preu irrisori, comparat amb el valor del que aporta!

El contingut del llibre no consisteix en criticar superficialment la barbàrie educativa en què vivim immersos, sinó que ho fa amb fonament i pouant ben a fons, des dels pitagòrics i l'Atenes democràtica. Així, el llibre té vàries línies expositives. En primer lloc, fa un repàs de l'origen dels diferents corrents pedagògics, fent una arqueologia de les diferents concepcions sobre la filomatia, l'educació, l'ensenyament, la natura humana o la infància fent referència tant als principals autors que han influït en aquest camp com al seu context: Plató, Aristòtil, Sant Tomàs, Comènius, Lluís Vives, Rousseau, Locke...

Tot seguit, fa un ampli repàs de com aquest pensament ha anat influint en les diferents legislacions educatives de la Revolució Francesa ençà, època en què es forgen els estats-nació europeus. Se centra en el cas d'Espanya. Lleis, decrets, circulars que van obeint a un moviment pendular que oscila des del dogmatisme al relativisme, pèndol que cal parar justament enmig seguint un ideal de formació que arrenca de la filosofia platònica: aquell que ens converteix en sers plenament lliures. No lliures de fer qualsevol cosa, llibertat il·lusòria si manquen els mitjans, sinó lliures per a bastir el món i participar-hi amb un mínim de criteri, amb la llibertat que dóna el coneixement. El que ens queda clar des d'un començament és que el poder tendeix a construir un sistema educatiu que està en consonància amb unes determinades necessitats i un determinat model de ciutadà i de societat que cada context, sistema o ideologia demanda. Així, un ideal de formació basada en el coneixement i la racionalitat, en la línia de Condorcet, sorgit de la Il·lustració i la Revolució Francesa, és deixat de banda progressivament pels estats-nació en formació, les necessitats dels quals fan posar el focus cada vegada de forma més explícita en la ideologia, les fidelitats, els valors, les emocions... En definitiva, es busca cada cop més crear consciències sota uns determinats interessos, funció que va desplaçant-se del sí de la família a les institucions de l'Estat: és el que anomenem educació. 

L'educació, però, resta durant tot el segle XIX supeditada a la instrucció, ateses les necessitats d'un país com Espanya, però també altres països de l'entorn, en fase de formació i modernització. Però ben entrat el segle XX, aquesta relació comença a invertir-se: en plena Guerra Civil, el govern dels revoltats, el franquista, té clar que no vol un Ministeri d'Instrucció Pública: vol un Ministeri d'Educació, en què el principal objectiu comença a ser formar consciències sota el paraigua de la ideologia del nacionalcatolicisme.

El procés, però, un cop assentades les bases en la Llei General del 70 (Llei "Villar Palasí"), culmina amb la LOGSE. Aquesta llei socialista és la clau de volta que conduirà irremeiablement a una "escola-escombraria" pròpia del segle XXI. I ho és per diferents motius:

• En primer lloc, pel fet que en el temps de la seva promulgació, el fet educatiu a Espanya ha passat a ser un problema demogràfic. L'economia no pot absorbir un nombre tan gran de gent amb alta qualificació, i les demandes del mercat i de la societat no van en la direcció d'un ciutadà crític i emancipat. Per això, sota una retòrica que gira al voltant d'un igualitarisme il·lusori i una fal·laç democratització, l'escola es converteix en un entramat burocràtic de centres destinats a mantenir sota control administratiu durant l'horari laboral a les generacions de jóvens. Aquesta tesi del llibre coincideix amb les dades que aportava, fa un temps, José M. Lacasa, director de l'IFIE, sobre el nivell d'estudis superiors de la població espanyola durant el segle XX. La línia ascendent de gent, procedent de les classes baixes, que accedia a l'educació superior, només superada al món per Corea del Sud, s'interromp bruscament en els nascuts en el 1978, justament quan comença a implantar-se la reforma socialista.

FONT: Lacasa. Efectos indeseados del debilitamiento del currículum escolar.

• En segon lloc, perquè no només culmina la supeditació de la instrucció a la formació de consciències, sinó que la instrucció queda senzillament anul·lada, ocupa un lloc anecdòtic en l'entramat educatiu. L'escola gestiona, més que els procesos cognitius o tècnics dels estudiants, els seus afectes i emocions. Només cal fer una ullada a l'oferta de cursos de formació permanent dels mestres: tots posen èmfasi en aquests aspectes, a més de la mediació dels conflictes que una escola-guarderia genera.
• Així doncs, el que s'ha fet ha estat una universalització i democratització de la ignorància. Les bases que haurien de permetre bastir la racionalitat i els aprenentatges (el silenci, l'esforç, la disciplina i les disciplines acadèmiques, el treball individual...) han estat titlats de reaccionaris, s'inclouen dins d'ideologies que ens pretenen vendre com a caduques. Allò intel·lectual esdevé sospitós, segregador, elitista o selectiu, i allò acadèmic sempre és concebut com "excessiu". S'opta per una educació idiota, en el sentit que tendeix a basar-se en els interessos propis i no en els col·lectius, en les pulsions individuals i no en l'afany de coneixement racional i objectiu. L'escola s'ha de semblar el més possible a una família i, com deia la Sra. Comellas en una aberrant conferència aplaudida per desenes de mestres cofois, ha de donar cabuda a coneixements tan valuosos del món immediat de l'alumne com posar una rentadora.
• En conseqüència, les elits que en són conscients saben que han de recórrer a l'escola privada si volen donar als seus fills/es una instrucció amb una qualitat mínima. Les esquerres, després d'haver assentat les bases per a convertir les escoles públiques en guetos i buidar-les de la seva funció emancipadora, han reduït la defensa dels centres públics als discursos i les bones intencions. Els més desfavorits han quedat dins d'una xarxa en la qual només tindran accés als llocs més baixos de l'escala social, precaris i mal pagats. El sistema actual perpetua i augmenta les desigualtats, s'ha trencat l'ascensor social que durant molts anys havia estat l'escola.
• L'escola debilitada és solament una de les variables que marquen la socialització dels infants: en efecte, cal posar-la en un context en què trobem també unes famílies que desisteixen de la seua responsabilitat educativa i formadora de consciències, i uns mitjans (les xarxes socials, la televisió) cada vegada més forts, amb un paper importantíssim a l'hora de transmetre prejudicis i estats d'opinió. La massa queda indefensa davant d'aquesta funció dels mass media i les xarxes socials perquè ha perdut l'eina que li permetria bastir un criteri propi a cadascú dels seus individus: el coneixement i la raó. A més a més, la funció que en altres temps tenien uns mestres i unes famílies que posaven límits i que obligaven a l'infant a controlar els seus desigs de satisfacció immediata inherents al fet de ser infants, ha estat suplida per la medicació adient (contra el TDAH i altres nous trastorns de la infància), medicació que atenua els desajusts psíquics d'uns infants mancats de límits, desconeixedors del "no", entregats a les seues pulsions (interessos). Les "variables psicològiques" i les "demandes del mercat" són les que regeixen actualment a l'escola i a les quals s'han de supeditar totes les altres.
• I és que tot això s'ha fet en consonància a les demandes econòmiques i socials del Mercat i del poder econòmic i, cada volta menys, polític. No és anecdòtic que els principis que regeixen l'escola i la legislació educativa actualment emanen d'organismes com la OCDE, el FMI o el Banc Mundial: currículum per competències, educació emocional... La societat del mercat demanda consum, i els consumidors han de ser acrítics, impulsius i incapaços de formar-se un criteri sòlid sobre què consumeixen i per què ho consumeixen. Vivim en la societat dels impulsos i de l'opinió. Hem de saber gestionar "emocionalment" allò que ens ve donat sense poder-ho qüestionar. Altrament, tothom pot opinar de tot sense saber de res. La culminació de l'aberrant llibertat il·lusòria la trobem en uns mitjans que permeten opinar a qualsevol sense informació ni coneixements suficients sobre quelcom que hauria d'estar en mans dels experts. I així va guanyant terreny la superstició i la pseudociència: medicines alternatives, moviments antivacunes, teories sobre conspiracions vàries... I el més perillós: la democràcia esdevé el govern de la ignorància. Tendim a votar cada vegada més sense saber què ni els perquès, moguts per missatges que apel·len als sentiments i les emocions més primàries: la por —al diferent— i la pertinença a un grup unit per vincles que obvien els principis democràtics i de ciutadania més elementals.

Ací és on entren en joc els pedagogs. Com que aquesta realitat a la que ens aboquen (un món mercantilitzat, precari, desigual, ignorant) no té bona premsa, el poder necessita un discurs que legitime aquesta deriva de l'escola. Per això existeix la pedagogia. No és casualitat que, etimològicament, pedagog i demagog siguen mots que tenen el mateix origen: el demagog guia al poble, mentre que el pedagog guia als infants... a un determinat model de societat i de persona. Són els nous sacerdots, i la Pedagogia i els seus dogmes i mantres s'han convertit en la Teologia del s. XXI. Ningú gosa a qüestionar dogmes com la curiositat "innata" de l'infant, la pròpia construcció del coneixement, l'infant com a centre del sistema educatiu, els interessos del nen, la creativitat, l'espontaneïtat, l'aprendre a aprendre, l'ensenyar a ensenyar... La Pedagogia utilitza una sèrie de jerga confusa, sense contingut real, però que cobreix i amaga amb un tel de fal·làcia la deriva de l'escola que s'imposa. El discurs pedagogista ja comença a envair fins i tot la Universitat, sempre al servei d'una concepció mercantilista de l'educació superior. Podem emmarcar, per exemple, el que diu el Sr. Pedagog (un senyor catedràtic de la UB -no us perdeu la contestació que un tal "Josep" li fa) en la tendència que denuncia Sánchez Tortosa:

Si heu llegit l'article del Sr. Imbernón, haureu vist com assenyala a aquells alumnes que en la Universitat s'avorreixen entre tanta "paraula"... De traca! Potser s'avorreixen perquè el sistema els ha estafat i els ha privat de les eines per entendre les paraules que se'ls adrecen. Altrament, no s'explica el contingut del seu article!

He simplificat molt el contingut del llibre, que és molt més aclaridor i fonamentat que no aquesta breu ressenya. (Breu? Uf, ja m'estenc massa, no ho puc evitar). El més important és que el llibre conhorta, perquè u se n'adona que, malgrat que tinguem la batalla perduda, no està sol. Acabe la lectura amb l'esperança que, després de l'esclafit que tard o d'hora es produirà, les coses canviaran de rumb. Perquè no pot ser que milers d'anys d'Història de la Humanitat acaben absorbits per la irracionalitat més absoluta que impera avui a l'escola en la majoria de països del nostre entorn. Això suposaria el triomf de la barbàrie.

Com a colofó, adjunte dues frases que avui podríem trobar en boca de qualsevol pedagog o il·luminat de l'Escola Nova 21:

I on diu vida pràctica, diu vida quotidiana o "interessos del nen". La primera frase la va pronunciar Hitler en un discurs poc després d'arribar al poder; la segona, era un dels punts del programa del NSDAP. I és que canvien els fins ideològics, però els arguments pedagògics per tal de desarmar l'escola són els mateixos tant ara com en altres èpoques, des de la URSS fins a l'escola postmoderna passant per l'escola franquista. La pedagogia està al servici de la construcció d'una ciutadania sota qualsevol signe doctrinal, i fins i tot al servici de la seua destrucció, com ocorre actualment.

La cosa pinta, per tant, molt malament.

Jo, mentrestant, vaig ara a per dos llibres més que van quedar pendents aquest hivern, els quals aniré combinant amb un nou convidat d'honor... Visca la lectura! Visca l'estiu!